Tranquils: arriba la democràcia
Por si quedaba alguna duda
L'afició és sobirana
Un partit, tres noms
Els experiments ni amb graciosa
Competitividad
Sayonara, baby
No utilitzaràs el nom de Tamudo
En perro flaco, todo son pulgas

dissabte 13 de Març de 2010
1982, LA DARRERA CONQUESTA DEL CAMP NOU, 2ª PART. EL PARTIT
24/04/2007
(ve de la primera part)

I com qui no vol la cosa va arribar l´hora del gran partit…

Ple de gom a gom el coliseu blau grana, 125.000 espectadors, una minoria d´agosserats espanyolistes, i una aplastant majoria de culers delirosos de veure la previsible acció anorreadora dels seus jugadors… però la cosa semblava no funcionr conforme a com tothom l´havia previst. Des-d´un con començament, els afeccionats blau granes van començar a bellugar-se neguitosos, perquè l´espectacle que s´estava veient sobre la gespa no responia a les seves expectatives, com podrien llegir al dia seguent a la crònica de l´Sport:


Els herois del dia.

“Era difícil entender lo que sucedía en el campo, presenciando en que forma los españolistas eludían el marcaje de sus teóricamente pares. Más rápidos, con mayor ambición y más inteligentes, los hombres albiazules se adueñaron del terreno de juego…”

Així, com qui no vol la cosa, al sis minuts de joc, Urbano s´escapolia del marcatge de Sánchez, s´endinsava a l´àrea blau grana i centrava la bimba, trobant-se amb el cap del “Negro” Giménez que a punt estava d´obrir el marcador, de no haver refusat Olmo el seu remat. Cap problema… a la sacada del còrner, i en un seguit de refusos, l´iniciador de la jugada, Urbano Ortega, aconseguia obrir la llauna. Era el 0-1.



A El Mundo Deportivo, Farneras reflexionava sobre el que s´estava visquent al coliseu del carrer Arístides Mallol:

“A los cinco minutos el Español abría el marcador. Un chut de Urbano en situación de barullo (el gol ya lo había merecido la jugada precedente de Giménez) resultó un toque de alarma mortal para los barcelonistas. Los blanquiazules, jugando más ordenada y serenamente juegan un fútbol sensiblemente superior al de sus antagonistas…”.

I l´Sport:

“El Barça, de pronto, se nos ha desdibujado. Y de nuevo aletea sobre los jugadores azulgrana la impresión de que están abrumados físicamente por el peso de una temporada que les responsabiliza al máximo, y que les obliga a luchar a la Liga y en la Recopa, y a la vez, prestar buena parte de sus cualidades a la selección nacional. Sólo así se explica, por ejemplo, que Sánchez, encargado de vigilar a Urbano, fuera impotente para frenar las jugadas decisivas que fraguó el españolista en los primeros diecisiete minutos de juego y que sentenciaron el encuentro… el primero de ellos rematado por el propio Urbano tras un córner despejado por Olmo cuando ya se colaba el balón por su marco cabeceado por Giménez”.


Les portades de l´endemà corresponents a l´Sport, El Mundo Deportivo i Dicen...

Pero la festa blanc i blava no tenia qui l´aturés; i és que sobre la gespa només es vivien continues jugades d´atac dels homes de Maguregui:

“En el centro del campo brillaba con luz propia Lauridsen, con una actuación que sin duda le otorga rango de internacional de primera fila; Zuviría, encargado de vigilarlo, no podía impedir que el danés tejiera un fútbol inteligente y que hubiera marcado un gol de bandera. Víctor, a su vez, era dominado por Molinos y Sánchez era un náufrago, sencillamente, frente a Urbano, a la vez que Estella no podía con Vilches… En cuanto al ataque barcelonista, prácticamente no existía. Quini era perfectamente sujetado por Canito y Simonsen no podía con Escalza… Durante el primer tiempo no existía más equipo que el Español, ésta es la auténtica verdad… el Español se adueñaba del marcador y del juego, ante la desesperación de la gran masa azulgrana de espectadores y la alegría de la minoría españolista, cuya presencia no parecía existir”.

Alegria dels nostres, i desesperació dels altres, que s´incrementaria als 17 minuts de joc, quan el mateix Urbano, en una demostració de força, s´internà per banda esquerra, centrant a mitja altura per tal de que el gran John Lauridsen empalmés una voleia que feia tremolar la xarxa d´un impotent Pello Artola. El balu grana estaven tocats i enfonsats, i tot en poc més d´un quart d´hora:

“Visto y no visto. Un Barcelona lento, premioso, que daba la sensación de no querer tomarse el partido en serio, como si estuvieran convencidos sus jugadores de que sólo con lucir los colores azulgrana iban a poder amedrentar a sus opositores, rápidamente fue noqueado por un Español con ambición, dispuesto a tomarse el desquite del 0-4 encajado en la primera vuelta. Un Español, en suma, que se crecía ante 125.000 espectadores, en tanto que los barcelonistas, con plomo en las botas y sin ideas, eran presa fácil de su directo rival”.

Res no va canviar fins al final de la primera part del partit; la filípica d´Udo Lattek al vestidor semblava donar cert resultat, vist que els blau granes sortien més encoratginats:

“El Barcelona salió dispuesto a dar la vuelta al marcador, pero quedó claro, en el minuto 49, que no tenía su día. Un centro de Olmo no conseguía rematarlo a las mallas ni Simonsen ni Quini, pese a pasarles el balón por delante, sin opositor. El Barcelona se adueñó de la iniciativa, pero sin precisión. Se bombeaban demasiados balones. El Español, mitad por presión azulgrana, mitad porque defendía un resultado claramente favorable de dos goles, se replegó y capeó el temporal encajando un solo gol, tanto marcado por el único jugador barcelonista que parecía capaz de romper la muralla formada ante Custers: Alexanco. El líbero del Barcelona, lanzado al ataque, con fuerza, en el minuto 63, acortó diferencias, con un disparo desde 25 metros, que Custers no pudo detener, pese a tocar el balón”.

Els espectadors blau granes van viure uns minuts d´esperança, confiats en que l´Espanyol viuria una de les seves malhauradament típiques pèrdues de confiança, i que la presió ambiental esperonaria els seus cap a una victòria importantíssima cara a l´adjudicadió del Campionat de Lliga. Vana il•lusió la de la culerada; el Barcelona, obligat a arriscar deixant deaguarnida la seva defensa, va veure com Manolo Zúñiga al minut 73, corrent esperitat per la banda, es desfeia dels rivals i centrava una pilota que Murúa, que havia substituit Giménez 9 minuts abans, a porta buida, rematava a plaer. Era el tercer gol que sentenciava el derbi, i que a la llarga sentenciava la Lliga. Des-d´aquest punt fins al final del partit poca cosa més:



“El mazazo dejó al Barça totalmente indefenso, roto, y al desconcierto y la desmoralización se sumó la evidencia del hun dimiento físico de algunos de sus hombres, y aunque en ese aspecto también el Español acusó sensiblemente el esfuerzo, el respaldo del 1-3 inscrito en el marcador les permitió sortear el último cuarto de hora con aparente normalidad”.

Ara el problema era per a la premsa… com justificar tot el que s´havia escrit el dia abans, en que no es donava cap opció de victòria a un menystingut Espanyol? Alguns periodistes intentaven fer un acte de contrició, això si, amb la boca petita, davant el que s´havia vist sobre la gespa, com ara Farneras a EMD; tot i això, fixeu-vos com en realitat la culpa no havia estat seva, sino d´un FC Barcelona que per les seves paraules semblava haver perdut només per deixar en mal lloc la seva anàlisi prèvia del partit:

“Escribíamos ayer en estas mismas páginas que el partido de la máxima tenía un favorito y que ese favorito era el Barça. Pese al desenlace del encuentro seguimos creyendo que la valoración avant-match era correcta y justificada. Del mismo modo que ahora, hemos de escribir que el favorito ha sido claramente vencido y añadir que lo ha sido porque ha hecho bien poco, casi nada, para acreditar que tenía posibilidades de triunfo. De modo que, permítannos un poquitín de ironía, pero nosotros seguimos creyendo que nuestra valoración a priori era una consideración sensata y válida. Lo que no ha sido ni sensato ni válido ha sido el partido jugado por los blaugrana… De todos modos, una parte de mea culpa debemos entonarlo, ya que nos mostrábamos un tanto escépticos sobre la influencia que pudiera tener en el partido el peso de la tradicional rivalidad, el clima de nervios que con frecuencia acompaña los partidos de la máxima, creando en los jugadores un estado de ánimo anormal que puede favorecer sorpresas e imprevistos, y nuestro escepticismo quedó desmentido: el Barça, en efecto lider destacado, máximo goleador del torneo precisado de los dos puntos en juego para dejar atado y bien atado el título de Liga, ha sido víctima de la presión ambiental, ha sucumbido a la magia y al misterio que acompaña los debries, ha jugado muy mal y ha sido derrotado”.



I aquesta opinió va ser bastant hegemònica en una premsa reàcia a valorar el bon partit dels blanc i blaus, i entestada en culpar els nervis de la derrota dels homes d´un Udo Lattek que, com més tard veurem, no va tenir cap problema en reconèixer la justa victòria dels pericos.

El DICEN… de l´endemà era potser qui amb menys complexes valorava la tasca dels nostres jugadors:

“¡ESPAÑOLAZO! ¡Vaya domingo el de ayer! Y… vaya sorpresa la del Camp Nou. El Barcelona, único equipo que no había perdido ni un punto en su feudo, se vio desbordado por el Español. No cabe duda de que a los blanquiazules les salió un partido redondo, mientras que los azulgrana la vieron siempre cuadrad. El equipo de Maguregui fue, ayer, un Españolazo. Fue superior, y con una pasmosa tranquilidad, dio tal susto a los pupilos de Udo Lattek que se temió por esta liga que muchos daban por ganada de antemano a favor de los del Camp Nou. Pero ahí llegaron los de Sarriá, para darle emoción… no valía el chiste fácil de desear al vecino que ganase el mejor. Los españolistas andaban mucho más esperanzados en que sonase la flauta y ganase ayer el peor. Y así sucedió: ganó el peor de los dos, pero ayer, miren por donde, fue el que mejor jugó”.

Als vestidors, com era d´esperar, cares diametralment oposades; de joia dificilment amagada al blanc i blau, i de gran preocupació a la dels culés. A la sala de premsa, Lattek saludava i donava la felicitació a José María Maguregui, malgrat el disgut de l´alemany, conscient de que viuria una setmana complicada:

“Lo cortés no quita lo valiente. Antes de entrar en la sala de prensa, Udo Lattek saludó a su colega Maguregui que salía de ella y le felicitaba cordialmente por el triunfo conseguido. No se puede decir que apareciera ante los informadores con cara de muchos amigos, pero en todo momento conservó la corrección y no regateó elogios a la labor del rival ciudadano que esta vez fue justo vencedor del derby:
-En el campo se han visto dos equipos bien distintos, uno muy nervioso desde el comienzo del encuentro y otro sereno, sin complejos y con orden y concierto en todo momento. De lógica, se tenía que imponer el segundo y así ha sido… los partidos frente al Español siempre son distintosa cualquier otro. Los jugadores de mi plantilla que ya han estado en otros muchos me lo habían comentado y me he dado cuenta de que es verdad. Prefiero jugar con la Real Sociedad o con el Madrid que con este equipo. Ya dije durante la semana que era capaz de lo peor y de lo mejor. Para desgracia nuestra, hoy ha sido esto último… nada que objetar a la victoria españolista, en absoluto, han jugado muy bien su partido y su victoria es legítima. Sólo resta felicitarles. Por el momento no he dicho nada a mis jugadores, están muy tristes y el partido se puede decir que acaba de finalizar…”.




I els jugadors acabats d´esmentar deien també la seva, caracots i tristos; Carrasco afirmava, a la llarga demostrant-se que errava en les seves prediccions:

“-Le hemos dado facilidades al Español… creo que es una mala racha pasajera…”

Victor Muñoz parlava de que “con ellos se ha aliado la buena suerte”, refusant comentar la violència amb la qual havia marcat Fernando Molinos, marca de la casa d´una altra banda, i Alexanco, més realista, deia:

“-Realmente el Español ha jugado muy bien. Nosotros tuvimos 20 minutos buenos pero después estábamos desasistidos, parecía como si nos quemara el balón en los pies”.

Artola, el meta basc, es justificava:

“-Los dos goles tempraneros nos han condicionado mucho, a partir de entonces ha faltado disciplina en los marcajes de los hombres punta del Español”.

Però qui més rabiós demostrava estar era Allan Simonser, potser ferit en el seu orgull en veure la demostració de joc del seu compatriota John Lauridsen, com deixa entreveure en les seves declaracions a El Mundo Deportivo:

“-Para mí el resultado no ha sido justo, ahora sólo tengo ganas de ir a casa, descansar y procurar no hablar de fútbol”.

Però probablement s´ho va repensar, i després d´una important ingesta de tila declarava a l´SPORT:

“-Siempre no se puede ganar. El Español ha conseguido para mí una justa victoria. Nosotros hemos jugado muy nerviosos y su contragolpe ha sido mortal de necesidad. No sé que es lo que nos pasa…”.

Curiositats de la premsa esportiva barcelonina… a qui ens hem de creure?

Manolo, molt decebut, parlava directament de “desastre”, i reconeixia la bona tasca dels pericos, no com Olmo que només parlava de bona sort de l´equip espanyolista.





Evidentment, Maguregui es presentava davant els mitjans eufòric:




Maguregui, cigarreta a la mà, i l´enyorat Mauri.

“-Más no se puede pedir, estoy satisfecho por la victoria y también por el juego que ha realizado mi equipo. Sabíamos que el Barcelona iba a salir con fuerza y teníamos que frenarlo. No les hemos dejado casi hacer su juego, y además nuestro contragolpe ha sido mortal. Que conste que yo lo avisé durante toda la semana: el Español es capaz de puntuar en cualquier campo. Hoy se ha jugado totalmente distinto al partido de la primera vuelta, hoy nostros no hemos perdonado. Temí por la victoria cuando marcó Alexanco, para que negarlo, pero enseguida me di cuenta de que el Español estaba jugando con seriedad y nuestra defensa se mostraba muy segura. Además, en ningún momento olvidamos el contragolpe, así llegó el gol de Murúa, y creo que aún pudieron llegar más. Creo que el español ha sabido sufrir en el campo. Con esa seriedad es difícil que nos sorprendan”.

Questionat sobre si s´havia guanyat la renovació, apuntava:

“-Prefiero no hablar de ese tema, ante todo quiero dedicar este triunfo a nuestra afición, yo sé que sufrieron mucho tras aquel 0-4 de casa y hoy, de alguna forma, hemos podido darles una gran satisfacción”.

I els nostres particulars herois no amagaven tampoc la seva satisfacció:

“El vestuario blanquiazul era una auténtica fiesta al término del partido. La plana mayor de la directiva se fundía en un largo y emocionado abrazo con Maguregui y sus jugadores festejando por todo lo alto el triunfo.
-Ahí es nada, dijo Zúñiga, mojarle la oreja al Barcelona en su estadio y borrar de un plumazo los negativos”.


Urbano, un dels herois del partit, s´esplaiava en el comentari del matx:

“-Éramos conscientes de que podíamos darle un disgusto al Barcelona y aligerar nuestra cuenta negativa. Con esta idea saltamos al acmpo y nos pusimos manos a la obra peleando por cada balón y dejándonos la piel. ¿El mejor partido de esta temporada? En lo personal puedo decir que sí, pero el equipo ha desarrollado buen fútbol en otros desplazamientso. Con el Torito Zuviría he sostenido una pugna densa pero noble. Me marcho contentísimo por el resultado y por la gran imagen que ha dado el Español”.

I l´altre jugador llorejat per derbi, el danés volador Lauridsen, deia la seva:



“-Ha sido algo increíble, tanto por el resultado como por el ambiente. Pero el mérito es de todos, yo he metido un gol, pero la jugada de Urbano ha sido perfecta. Luego Murúa y antes el propio Urbano habían acertado con las redes de Artola. Ha sido un partido de locura”.

Marañón, que aquell dia no va destacar especialement, molt ben marcat per Manolo, es mostrava més tranquil:

“-Estoy muy contento, por supuesto, pero este 1-3 no es más que el fiel reflejo de nuestros merecimientos sobre el campo a lo largo de los 90 minutos. Partimos como víctimas y acabamos en loor de triunfo. El Español ha sabido dar el do de pecho cuando lo necesitaba”.

Theo Custers, el meta belga, filosofava amb la seva habitual sinceritat:



“-No es normal el Barcelona de hoy, pienso que tras el primer gol se han venido abajo. Se ha demostrado que en un derby puede pasar de todo. En la primera vuelta nos ganaron por cuatro goles y hoy hemos sido muy superiores nosotros. Yo con Canito me encuentro muy a gusto, pero todos los jugadores han cumplido a la perfección. ¿El gol? Pensaba que Canito lo pararía, pero el balón me ha pasado bajo las piernas, me he tirado tarde”.

Pel malaguanyat Canito, que tornava al Nou Camp un any després, el partit havia tingut sensacions ambivalents. El de Llavorsí opinava:



“-Estoy ebrio de alegría, pero a la vez triste por el batacazo del Barcelona. La verdad es que me gustaría verles campeones de Liga aunque como españolista lo de hoy ha sido “demasié”. Pienso que nadie puede poner ni una pega al resultado”.

I poca cosa més afegien els nostres, perquè tenien taula reservada a les 10 de la nit al restaurant “La Masia” per celebrar la gran victòria, i s´havien d empolainar a conciència…





I a la llotja, on Manuel Meler havia estat acompanyat de Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart? Pel que diuen les cròniques, tothom va tenir un comportament exemplar –potser cohibits per la presència de Joao Havelange, que va estrenar la seva condició de soci blau gran en el pitjor moment- excepció feta de l´expresident Enric Llaudet, que segons Andrés Astruells va marxat amb un emprenyament del quinze abans d´acabar el partit, sense acomiadar-se de ningú.



“-Enhorabona, senyor Meler” va felicitar la Maria Lluisa Núñez de Navarro al nostre president, davant la circumstància de que el seu marit s´havi quedat momentàniament sense paraules. Un cop recuperat, el constructor afirmava:

“-Se puede tener mala suerte perder un partido, pero lo que no es posible es que te metan tres goles. El Español ha jugado muy bien y no cabe discutir su victoria, pero nosotros no podemos hacer estos regalos. Sin duda la jornada ha sido muy negativa, pero ya advertí repetidamente que el Barcelona no era aún campeón. Pero lo importante ahora es olvidar este partido y pensar sólo en ganar en Pamplona”. Tot i aquesta aparent mesura, poc a poc va anar escalfant-se i va treure l´artilleria pessant:

“-¡Parece que hay jugadores que se olvidan de que visten la camiseta del Barcelona y se vuelcan en la Selección nacional en busca de un sitio para el Mundial!”.

Manuel Meler, tot un cavaller, no perdia la compostura:

“-Se ha jugado con una disciplina admirable y sin temor alguno, a pesar de que el rival se llamaba Barcelona”.

Ferran Martorell, que se les veia i desitjava per baixar al vestidor, convalecient d´unas lesió a la cama, estava eufòric:

“-¡Qué alegría! Hemos jugado un partido perfecto. Todo ha salido a pedir de boca, y considero que hemos jugado un partido perfecto. Mi equipo ha luchado con ilusión y mucha fuerza. Creo que la victoria ha sido el premio al buen hacer de los hombres del Español”.

Pablo Porta, que mai no acudia a veure partits de la Lliga Espanyola, va fer una excepció aquell dia per acompanyar el president de la FIFA a la llotja de l´estadi, i va portar sorts a l´equip del seu cor:

“-He visto a un Barcelona muy nervioso y a un Español tremendamente tranquilo y muy disciplinado en el campo. Ha demostrado tener tres puntas peligrosísimas. ¿Lauridsen? No lo conocía y la verdad es que me ha impresionado. ¿La Liga? Este resultado la deja aún más en el aire…”.

Josep Lluis Vilaseca, director d´esports de la Generalitat, es mostrava força crític amb el tarannà demostrat pel jugadors culés:

“-Hoy el Español ha jugado mucho mejor que el Barça y su victoria es merecida. Los blanquiazules tienen un equipo que ha ganado mucho con las incorporaciones de Lauridsen y Giménez. En cuanto al Barça, quizá últimamente se peque de triunfalismo en algunos jugadores”.

I Havelange, que més que del partit volia parlar de l´estadi (de fet la seva visita era per comprovar les obres que s´havien fet per acollir l´inauguració del Mundial ´82), va acabar manifestat:

“-Ha sido un buen partido en el que los marcajes han sido muy severos y el Español ha sabido aprovechar las ocasiones de que ha dispuesto, el Barça ha jugado nervioso por esos dos tempranos goles que ha conseguido su rival y no ha sabido reponerse. Ha sido un bello espectáculo”. “Per part espanyolista”, li va faltar especificar al carioca…

I com van viure els afeccionats espanyolistes la victòria? Doncs, com mana la tradició, tot i que darrerament aquest indret ha estat acaparat per l´altre equip de la ciutat (tot sigui dit, més acostumats que nosaltres a celebrar durant molts anys els triomfs esportius), va ser a Canaletes! L´alegria desbordant dels pericos els va fer ocupar la mítica font i els seus voltants:


L´espanyolisme recuperà aquella nit un espai ciutadà massa sovint monopolitzat pel FC Barcelona.

“Canaletas, blanquiazul. Ayer fue un día completo para la afición perica. El derby, primero en el terreno de juego, y más trade en las calles barcelonesas, tuvo un protagonista común: el Español. Mientras que la plantilla albiazul se reunía con la Junta Directiva en una cena de hermandad para celebrar la victoria en el Camp Nou, los seguidores españolistas tomaban la ciudad con sus gritos de euforia y sus banderas catalanas y blanquiazules. Nada más concluir el match, muchos seguidores se personaron en el estadio de la carretera de Sarrià, donde los jugadores que habían hecho la gran proeza iban a buscar sus vehículos particulares. Ahí, podemos decir, se formó la primera gran concentración blanquiazul. Banderas, gritos, frases alusivas al Barcelona.. Todo servía para dar rienda suelta a esa espléndida victoria que acababan de conseguir los Maguregui Boys. Por la noche, la fiesta continuó. Canaletas, que tantas veces había sido espectadora de un triunfo azulgrana, esta vez se vestía de blanquiazul. Otra vez gritos, banderas y más banderas, gente… el Español vivió anoche uno de los días más felices desde que se fundó. El 0-4 de la ida había escocido mucho entre los aficionados. Pero ayer todo se olvidó. El 1-3 había sido suficiente para borrar ese mal sabor de boca de Sarriá”.

Qui era especialment dur analitzant el derbi va ser “Muhama Jimene”, que tancava l´edició de l´SPORT, a la seva contraportada, amb un explícit:


Muhama Jimene estava una mica emprenyat amb el rendiment dels blau granes al derbi.

“¡Basta ya, Barcelona!. Pericolandia tomó ayer el Camp Nou. Hola, queridos, si no lo veo no lo creo. Todavía estoy estupefacto, atónito, ante la leccion de fútbol que le dio ayer el Español al Barcelona, un Barcelona al que le falta paz mental, o algo más importante, calidad futbolística… lo de ayer, este 1-3 frente al Español, ya es para sacar el látigo. Los pericos se subieron a las barbas del Barça y de tres picotazos les dejaron KO quien sabe si para todo el campeonato. Este tercer aviso, tras los de Leipzig y el Luis Casanova, debe servir para que algunos se enteren de lo que vale un peine. La defensa fue ayer un coladero por el que se filtraron tres goles y cantidad de jugadas peligrosísimas… Zuviría todavía anda buscando a un rubio llamado Lauridsen con el que soñó toda la noche… la Liga se pone ahora muy difícil, aunque está aún en manos del Barça. Lo que ocurre es que después de lo de ayer nadie se fía de los azulgrana. ¡Ah!, antes de despedirme, quiero felicitar a los periquitos. El Magu supo ayer más que el Lattek y así salieron las cosas…”.

I així acava la crònica d´una victòria que, per desgràcia, no ha tornat a repetir-se en 25 anys, i que per aquest fet ha esdevingut excepcional. Qui sap, potser enguany es trancarà la maledicció que ens ha impedit des-d´aquella tarda de març de 1982 aconseguir conquerir la plaça més disitjada per l´espanyolisme, l´estadi del gran rival ciutadà, el Camp Nou.

Vull agraïr expressament l´amable col·laboració del Carlos Latorre, que a més de prestar-me el seu exemplar d´El Mundo Deportivo va regalar-me quelcom més important, una molt bona estona de conversa. Mil gràcies.
X. Boró


Jordi Puyaltó & Xavier Boró
historiesblanciblaves@gmail.com


Articles publicats fins el dia d´avui:
• La Peña Ibérica
• Ricardo Saprissa
• Sarrià, 74 anys d´història i 7 a la memòria
• Ricardo Zamora, el Divino, 1ª part
• Ricardo Zamora, el Divino, 2ª part
• Júpiter i Espanyol, dues històries de política i futbol
• La muntanya maleida
• Alberto Martorell Otzet
• La final que mai no va existir
• Pasabalón
• Espanyol i República, 1ª part. 1931-1936
• Espanyol i República, 2ª part. La Guerra Civil
• Espanyol i atletisme, 1ª part. Els pioners
• Espanyol i atletisme, 2ª part. Glòria i desaparició
• Julián Arcas, 1ª part. De la Penya Tarzán al mític 15 d´abril
• Julián Arcas, 2ª part. De l´aposta del Bar Armengol a la catàstrofe de Zorrilla
• Colors de club
• Pomés, una vida de pel•lícula, 1ª part
• Pomés, una vida de pel•lícula, 2ª part
• Anex fotogràfic; la col•lecció Barris, 1ª part
• Anex fotogràfic; la col•lecció Barris, 2ª part
• Campions a Madrid! La final de la calor
• Mestalla 1929: la final de l´aigua
• Un any d´històries blanc-i-blaves en imatges
• Ricardo Teruel, 1ª part. Del camp del Sidral a l´estadi de San Siro
• Ricardo Teruel, 2ª part. L´hora del comiat
• La secció femenina de basquetbol. 1940-45
• El romance del Español
• La final catalana de 1957, 1ª part. D´uns lleons de “copa” caiguda a la batalla de Mestalla
• La final catalana de 1957, 2ª part. La falta que Zariquiegui no va voler veure
• Alberto Pizzinato: el fichaje más increíble de la historia del Espanyol
• El derbi de la xavalla
• 1953: la tardana celebració de les noces d´or
• La sota de bastos
• Rebels amb causa
• 1982, la darrera conquesta del Camp Nou, 1ª part: el partit

<< Tornar Fer comentari 10302 | 0 | Imprimir | Enviar

Per a enviar un comentari cal estar registrat. Clica aqui per registrar-te

Introdueixi el comentari que vulguis fer:

* Usuari:
* Contrasenya:
* Comentari:
(*) Camp obligatori

Tot i que els administradors i moderadors d'aquests fòrums faran tot el possible per esborrar qualsevol comentari qüestionable tan aviat com els sigui possible, és impossible revisar tots els missatges. Per tant vostè accepta que tots els missatges publicats en aquests fòrums expressen les opinions dels seus autors i no la dels administradors, moderadors o el webmaster (excepte en missatges publicats per ells mateixos) per la qual cosa no se'ls considerarà legalment responsables.

Vostè està d'acord en no publicar material abusiu, obscè, vulgar, d'odi, amenaçador, orientat sexualment, o cap altre que d'alguna forma violi les lleis vigents. Si publiqués material d'aquesta índole el seu compte d'accés al fòrum serà cancel·lada i el seu proveïdor d'accés a internet serà informat. L'adreça IP de tots els missatges és guardada per a ajudar a complir aquestes normes.

Vostè està d'acord que el webmaster, administrador i moderadors d'aquest fòrum tenen el dret d'esborrar, editar, moure o tancar qualsevol tema en qualsevol moment si ho consideren convenient.

Al registrar-se vostè acceptarà totes aquestes condicions.


 15/01/2008 LA GIRA POR SUDAMERICA DEL ESPANYOL Y EL AT. MADRID EN 1935
 08/11/2007 UN NEN ANOMENAT RICARDO ZAMORA SE´N VA DE FARRA PER MADRID, 2ª PART
 18/10/2007 UN NEN ANOMENAT RICARDO ZAMORA SE´N VA DE FARRA PER MADRID, 1ª PART
 06/07/2007 UN ALTRE ANY D´HISTÒRIES BLANC I BLAVES EN IMATGES
 11/06/2007 LA COLLA DE LAS PALOMAS
 09/04/2007 1982, LA DARRERA CONQUESTA DEL CAMP NOU, 1ª PART. L´AVANTMATX
 07/03/2007 REBELS AMB CAUSA
 12/02/2007 LA SOTA DE BASTOS
 29/01/2007 1953: LA TARDANA CELEBRACIÓ DE LES NOCES D´OR
 11/12/2006 EL DERBI DE LA XAVALLA
1 | 2 | 3 | 4
 

Oriol Pagés

EL VALOR DE UN MINUTO

Llobregat blanc-i-blau

VALDO, NOVAMENT, GOLEJADOR AMB EL MÁLAGA. ROMÁN, SENSE MINUTS EN UN TENERIFE QUE AQUEST DIUMENGE REBRÀ L´ESPANYOL. ES CONFIRMA LA FELIÇ RECUPERACIÓ D´UN BERANGER QUE SEGUEIX SENT TITULAR

LI POSARIES EL NOM DE DANI JARQUE A LA CIUTAT ESPORTIVA DE SANT ADRIÀ?

Josep Mª Tobeña

ALBERT BLÁZQUEZ ROBLES

elseñordelpuro

SAYONARA NAKAMURA!!!

Agenda d´activitats i comunicats

JAVI MÁRQUEZ, DE VISITA A MONTCADA. ÈXIT DE LA I REUNIÓ DE PENYES DE LA CATALUNYA CENTRAL. AQUEST DIJOUS A MONTCADA. CANVI D´HORARI DE LA FCPE. I CALÇOTADA PERICAMPESTRE. ANIVERSARI DELS PERICOSAMBWEBS. LES IMATGES DE LA 7a SORTIDA DE PERICOS MOTEROS

CLASSIFICACIÓ DESPRÉS DE LA 25ena JORNADA

LA JORNADA 24 FA MÉS LÍDER KAMENI

Jordi Puyaltó

OBJETOS PERSONALES DE PERE GIBERT `EL GRAPAS´

ELS NOSTRES LECTORS RECORDEN AMB ELS SEUS ESCRITS LA FIGURA DE DANI JARQUE. VOLS FER-HO TÚ TAMBÉ?

Veure-les totes!

Com marxes més satisfet de l´estadi després d´un partit del nostre Espanyol?


       

Totes les enquestes


  © Pericos Online.com és un portal de Pol Produccions | Avís legal | Publicitat | Contacte Disseny web