|
1982, LA DARRERA CONQUESTA DEL CAMP NOU, 1ª PART. L´AVANTMATX

09/04/2007

El darrer diumenge de març de l´any 1982, la Ciutat Comtal es llevava amb
aquell ambient tan especial de les grans ocasions. I es que a les cinc de
la tarda, al coliseu del carrer Arístides Mallol, tota la Barcelona
futbolística tenia una cita en forma de derbi: el FC Barcelona d´Udo
Lattek i el RCD Espanyol de José María Maguregui es veurien les cares a
la gespa del Camp Nou en partit de lliga. A la capital catalana d´aquell
temps, fixeu-vos si n´ha arribat a ploure, causaven furor les tertúlies
esportives postpartit a la Boite Psicosis conduïdes pel Quique Guasch,
on encara es podien veure sense amagar-se´n esportistes amb una cigarreta
i un gintonic a la mà; un pis al bell mig de Barcelona costava 3.000.000
de pessetes, mentre per 400.000 et podies comprar el cotxe de moda, el
Seat Fura; la gent sortia a les nits per veure a l´Apolo les revistes de
la Tània Doris i el Luis Cuenca i a la televisió arrasaven “Gente Jóven”
i “Lou Grant”. En definitiva, la vida ha canviat molt i molt
des-d´aquells dies, ni més ni menys que 25 anys…
 L´anunci
del partit a la premsa compartia protagonisme amb el del partit de la
Recopa a Londres.
“Esta tarde a las cinco, el Camp Nou acogerá en su césped un nuevo
duelo de rivalidad catalana. Barcelona y Español –como cada año- vivirán
una confrontación que, si para sus jugadores significa simplemente un
partido más, para los aficionados supone un acontecimiento especialísimo.
En ambos lados de la Diagonal, los seguidores de uno y otro club ansian
con toda su alma la derrota del enemigo ciudadano y todavía más, si es
posible, por goleada”
 La
premsa va vendre el partit com un duel entre Canito i Quini.
I aquesta expectació aconseguí una fita important, com era el que
s´esgotés tot el paper posat a la venda, malgrat la pluja que havia
caigut tota la setmana a la ciutat:
“Impresionante el ambiente que se espera esta trade en el Camp Nou.
Pese al tiempo amenazador, el estadio presentará un aspecto histórico, ya
que será la primera vez que se agota totalmente el papel, cosa que estuvo
a punto de suceder contra el Real Zaragoza... el Barça recaudará por
tanto la cantidad máxima posible en partidos de Liga, acercándose a los
veinte millones de pesetas... Según todos los indicios, en el estadio
barcelonista habrá muchos más pericos que de costumbre, que llenarán la
grada con la esperanza de que su equipo sea el primero en romper la
increible racha blaugrana, que cuenta por victorias sus actuaciones en
casa”.
 Els
blau granes Ramos i Alexanco s´entrenen sota la pluja.
La situació de tots dos equips era ben diferent: d´una banda, el FC
Barcelona estava preparant amb delit la seva visita a Londres per tal
d´enfrontar-se en partit d´anada de semifinals de la Recopa d´Europa al
Tottenham Hotspurs d´en Glenn Hoddle, Grath Crooks i Mike Hazard (viatge,
entrada i hotel, 10.000 pessetes, fixeu-vos!). A més, per al nostre rival
ciutadà, el partit era de vital importància, en un moment en que lluitava
frec a frec amb els seus dos perseguidors en la lliga, el Real Madrid i
la Real Sociedad (a 4 i cinc punts de distància respectivament), i amb
únicament 4 partits que restarien a partit del derbi, seria molt difícil
perdre aquell campionat. La perspectiva era bona, perquè a banda de que
l´Espanyol la jornada anterior havia hagut d´esperar al minut 89 per tal
de que Carlos fes el 3 a 2 de la victòria sobre el cuer Castellón, en el
partit de la primera volta, 29 de novembre, 13ena, el FC Barcelona havia
vençut per un contundent 0-4 (Simonsen, 2 de Quini i un altre de Bernd
Schuster). Malgrat tot, l´equip blau grana havia viscut un sever
correctiu l´anterior jornada, en forma de tres gols del txés Botubot,
Arnessen i Subirats al camp de Mestalla, que havien un regust de
preocupació al si del barcelonisme:
“Sin duda alguna, quien más se juega en el partido de esta tarde es el
FC Barcelona. Los azulgrana salen obligados al triunfo, para así
confirmar de una manera más rotunda, si cabe, ese liderato que ahora
ostentan en la clasificación, a cuatro puntos de más inmediato
perseguidor, del Real Madrid”.
Fins i tots jugadors com el "Lobo" Carrasco sentenciaven:
“Hoy se ponen en juego los dos puntos más importantes de la Liga. Si
ganamos nosotros y pierde el Madrid, campeones”.
Per la seva banda, l´Espanyol vivia aquella darrera fase del campionat
amb la tranquil•litat que dona el no jugar-se res important, evitat el
perill de la zona baixa, i molt lluny de la zona que dóna accés a
competicions europees:
“El Español apenas se juega algo. Únicamente asegurar su permanencia,
algo muy difícil por otro lado que pueda perder, pero que hará que los
blanquiazules salten al terreno de juego más relajados, sabedores de la
menor trascendencia que supone para ellos el envite”.
Bona mostra d´aquest fet era com vivien els dos presidents l´avantmatx.
Josep Lluís Núñez era, cosa gens extranya d´altra banda, la viva imatge
de la preocupació i el victimisme:
 Meler i
Núñez, els presidents de tots dos clubs.
“Parece que siempre se nos complican las cosas, haciéndonos el camino
más y más difícil en la Liga. El título de campeón es algo muy caro, pero
yo diría que para el Barcelona se encarece mucho más. Hemos de luchar
constantemente contra corriente. Cuando parece que el equipo se había
entonado las lesiones y los problemas nos perjudican. ¡Vamos a ver si
Quini, como parece, se recupera!... Todos los rivales me preocupan. No
hay partido fácil para el Barça. Los enemigos se crecen. Ante nosotros
juegan como si les fuera la vida, aunque luego, al partido siguiente,
pierdan. El Español no será una excepción, pero confío en que nuestros
jugadores nos garantizarán la victoria y los dos puntos, tan valiosos a
estas alturas. Hoy, más que nunca, el Camp Nou debe ser una piña en ayuda
del equipo”.
Resulta curiós com en aquell temps ja se´n feia broma del caràcter
ploramiques i afectat del president blau grana recreant una imaginària
conversa telefònica:
-“¡Riiiiing!
-Núñez, hombre, que vas a acabar con las existencias de Agua del Carmen…
-¡Calla, calla! No gano para sustos. La Copa, perdida. La Recopa, por
poco. La Liga… bueno, ¡es el colmo!
-Y ahora, el Español.
-¡No me lo recuerdes!
-Tú que eres un negociante de postín, de esos que blasonan de
insensibles, te emocionas como mi abuelita. El secuestro que Quini te
hizo llorar, la eliminación a manos del nefasto Atleti, lo mismo; las
fallas de Valencia, igual…
-Es que no lo puedo remediar…
-Oye, ¿y si en vez de llorar como Boabdil cuando perdió Granada, no das
un enérgico golpe de talonario, de los que obran milagros?
-Bueno, dímelo…
-¿Por qué, antes del partido, no fichas a todo el equipo del Español?
-¡Click!”
I es que, certament, molt s´havia especulat amb que els maletins havien
creuat la Diagonal, cosa que amb el temps i a la vista del resultat final
es va demostrar incerta:
-“¡Riiiiing!
-¿Cómo está, señor Meler?
-Fumando espero, pero oye, no me vengas tú también con el asunto de las
primas a terceros, ¿estamos?
-Oiga, que yo…
-¡Eso no lo toleraré nunca, jamás!
-Señor Meler, que no voy por ahí… Voy por otro asunto. El de que usted
encendía los puros con los informes de Mauri.
-¿Qué dices ahora, hijo?
-Sí, señor Meler, aquellos informes en los que se ponía a Scotta, a
Kempes, a Ardiles por las nubes… y usted fichaba paraguayos…
-Ah, eso sólo puede habértelo dicho “El Pesetero”.
-Bueno, pero sea sincero, ¿cuántos negocios tiene usted en Paraguay?
-¡Click!”
I també es feia broma amb un imaginari Theo Custers:
-¡Riiiiing!
-Dites moi?
-¿Estás contento en el Español?
-Beaucoup, merci, sobre todo con el señor Meler.
-¿Pensáis ganarle al Barça?
-¡El susto no se lo quitará nadie, ya verás!
-¿Y si alguien te regala un piso en un chaflán?
-¡Click!”
Tornem però als personatges reals. Manuel Meler, el nostre enyorat
president, que estava visquent els darrers partits com a màxim mandatari
del club abans d´encetar l´era d´Antoni Baró, amb un to molt més relaxat
i amb aquella tranquilitat que n´era marca de la casa, replicava:
“El Español he de reconocer que es un equipo muy raro. Es capaz de
desconcertar a cualquiera. Esta temporada, por ejemplo, hemos sido el
único adversario capaz de empatar en el campo del Valencia, y también
hemos empatado en los campos del Madrid y del Zaragoza. Esto quiere decir
que el Español puede, también, empatar en el Camp Nou, aunque nosotros,
como es nuestra obligación, saldremos dispuestos a ganar. Así debe ser y
así ha sido siempre. Es la sal y pimienta de los grandes encuentros
Barcelona-Español y Español-Barcelona… Veo campeón al Barcelona. A estas
alturas del Campeonato y con la ventaja que tiene, sinceramente, veo al
Barcelona campeón. Es el equipo que ha realizado mejor fútbol y que mejor
plantilla tiene. El Barcelona es un rival enorme, aon unas posiblidades
gigantescas y esta vez no creo que se le escape el campenato de Liga… las
relaciones con el Barcelona son muy buenas. Mañana, domingo, por ejemplo,
acudiré al aeropuerto en compañía de Núñez para recibir a Joao Havelange,
presidente de la FIFA, que viene para recibir el carnet 100.00 como socio
del Barcelona. Luego estaré, como siempre he dicho, en el Camp Nou.
Confío en que veamos un gran partido”.
I és que, com bé afirmava Manuel Meler, la previsible festa dels blau
granes comptava amb un convidat excepcional, el brasiler Joao Havelange,
màxim mandatari del futbol mundial, a qui s´havia preparat tot un seguit
d´actes que havien de tenir com a colofó el derbi. Com veurem més
endavant, el que va poder veure Havelange sobre la gespa del Camp Nou no
es va correspondre exactament amb el que havia somniat el president Josep
Lluís Núñez, i amb ell tota la seva junta directiva.
Una de les grans preocupacions dels culés, que ja apuntava el seu
president, era la de les lesions. Alexanco, Víctor, Sánchez i Olmo eren
dubte pel partit, però el gran problema era Enrique Castro, “Quini”, que
a Mestalla va patir una contractura en els abductors, agreujada per un
cop en el turmell durant una sessió d´entrenament. L´alemany Udo Lattek,
que tenia en ment comptar amb el “Lobo” Carrasco per si “Quini” era baixa
en l´alineació titular, havia declarat que davant l´Espanyol utilitzaria
una tàctica molt ofensiva, amb tres puntes d´atac, i per tal de cobrir-se
les esquenes, i davant la trascendència del matx, excepcionalment havia
convocat 18 jugadors, en comptes dels habituals 15. Arcadi Alibés per a
les pàgines de l´Sport inquiria “Quini” sobre el seu estat de forma:
“El que esté en la lista no significa nada, yo le pedí a Lattek que me
convocara tanto si podía jugar como si no. No puedo decir que vaya a
jugar, pero lo cierto es que tampoco puedo descartarme completamente. Me
quedan más de veinticinco horas y no quiero arrojar la toalla. Estoy con
moral. Cuando intento correr todavía noto molestias, por lo que no puedo
afirmar que estaré en condiciones para jugar. González Adrio me recomendó
que no jugara. El que mi baja sea importante es una tontería. Hay una
gran plantilla y nadie es insustituible. Hay gente suficiente para
sustituirme sin que baje el rendimiento del equipo”.
Hi ha una nota deliciosa, reflex de la moda i els gustos d´aquells anys,
i era com alguns diaris donaven espai a l´anàlisi dels biorritmes dels
jugadors, dels tècnics, i fins i tot del col•legiat! Es curiós veure com
el mateix Sport avaluava el seu estat i feia unes previsions que a la
llarga deixarien l´estudi dels cicles biològics a l´alçada del betum:
 .
CUSTERS: Bien físicamente, mal emocionalmente. Su moral se mantendrá
hasta el primer revés, luego…
LAURIDSEN: En el estadio, ante tantos ojos pendientes de él, no podrá
confirmar las buenas maneras que ha puesto de manifiesto en la mayoría de
ocasiones: sus biorritmos están a un nivel muy bajo.
MURÚA: gris oscuro.
MAGUREGUI: Su ciclo intelectual está bajo. No cabe esperar ninguna
estrategia especial suya para afrontar el choque. Al principio es
presumible que esté muy relajado y vaya perdiendo su equilibrio a medida
que el encuentro avance, al margen de cual sea el resultado. Maguregui es
muy impresionable y por ello las circunstancias suelen dominarle a él en
vez de ser a la inversa.
Mi conclusión es que el Barça debe ganar, por todo cuanto está en juego…
y porque biorrítmicamente está atravesando un estado general óptimo,
frente a un Español que… tampoco está mal. No será, pues, un partido más,
sino que recobrará todo el vigor de aquellos tradicionales y esperados
encuentros de la máxima…. La actuación de Custers puede ser decisiva si
como parece vaya a suceder el Barça es quien lleve la mayor parte del
peso del partido. Y si nombramos al guardamenta blanquiazul es porque su
estado anímico no está muy elevado y por su especial idiosincrasia este
factor suele influir en sus actuaciones”.
 Simonsen
i Lauridsen, un gran duel de vikings.
També hi havia a la premsa del dia espai per al tractament irònic i
humorístic del matx, tot i que amb uns resultats que titllaríem de poc
reeixits; així, Totono elaborava una taula amb les deu “Odiosas
Comparaciones” entre tots dos clubs; algunes d´elles són com a mínim
curioses:

“FCB: empezaron con el culo al aire.
RCDE: suelen terminar desplumados.
FCB: Son culés.
RCDE: Son periquitos.
FCB: potencial de 110.000 socios.
RCDE: el 10%, 11.000.
FCB: cuentan con el campo más grande de Europa, que todavía les viene
chico.
RCDE: cuentan con un campo chico que les viene grande.
FCB: aspiran siempre a estar en cabeza.
RCDE: se conforman con huir de la cola.
FCB: amplían su zona deportiva.
RCDE: buscan campo donde entrenar.
FCB: ha conseguido varios títulos de liga.
RCDE: ni el de segunda división.
FCB: compran grandes jugadores.
RCDE: los venden.
FCB: ubicados en un lado de La Diagonal.
RCDE: en el otro.
FCB: son más que un club.
RCDE: un club más.
FCB: som i serem!
RCDE: lo fundaron once catalanes”.
Aliens a aquestes futeses, i a l´Hotel Arenas, quarter general de
l´Espanyol, Maguregui contemplava la climatologia amb un somriure, només
preocupat pel dubte entre Urbano i Murúa per a l´alineació titular, i la
grip que afectava l´Orlando Giménez. Un dels habituals de la banqueta,
Carreño, parlava de les seves sensacions davant el partit:
“Estoy convencido de que en el Barcelona reinará un ambiente de
euforia, pues son prácticamente campeones, pero a la vez mucho respeto
ante la visita del Español. Nosotros estaremos muy relajados ya que casi
nos hemos salvado y algun puntito nos iría muy bien”.
Malgrat el que hem vist abans, també resulta un fet significatiu
veure com aleshores la premsa esportiva barcelonina encara hom podia
trobar mostres d´un tractament prou equitatiu als dos clubs més
importants de la ciutat, i fins i tot l´Sport de la víspera del derbi
tancava una de les seves columnes d´opinió, signada per l´Alfredo Rueda,
amb unes paraules prou significatives:
“Es bueno que Quini pueda jugar y que ambos equipos alineen sus
mejores elementos, con el objeto de que el partido entre el Barcelona y
el Español adquiera esa pujanza y total capacidad que les convierte en
encuentros memorables, sin que ni azulgranas ni blanquiazules se puedan
sentir mermados en sus posibilidades. Como suele decirse en la plaza de
toros: que Dios reparta suerte y que se la lleve quien más la merezca,
con el Barça y el Español a tope. 125.000 espectadores se merecen lo
mejor de nuestro fútbol”.

I realment l’endemà, la Barcelona futbolística va veure un partit
espectacular, i tal com veurem en la segona part d´aquest article, aquell
dia la ciutat va ser només blanc i blava, i el cop que va rebre el nostre
rival els va fer perdre molt més que els dos punts que hi estaven en
disputa aquella tarda.
(continuarà...)
Jordi Puyaltó & Xavier Boró
historiesblanciblaves@gmail.com
Articles publicats fins el dia d´avui:
• La Peña
Ibérica
• Ricardo
Saprissa
• Sarrià,
74 anys d´història i 7 a la memòria
• Ricardo
Zamora, el Divino, 1ª part
• Ricardo
Zamora, el Divino, 2ª part
• Júpiter
i
Espanyol, dues històries de política i futbol
• La
muntanya maleida
• Alberto
Martorell Otzet
• La
final que mai no va existir
•
Pasabalón
•
Espanyol
i República, 1ª part. 1931-1936
•
Espanyol
i República, 2ª part. La Guerra Civil
•
Espanyol
i atletisme, 1ª part. Els pioners
•
Espanyol
i atletisme, 2ª part. Glòria i desaparició
• Julián
Arcas, 1ª part. De la Penya Tarzán al mític 15 d´abril
• Julián
Arcas, 2ª part. De l´aposta del Bar Armengol a la catàstrofe de
Zorrilla
• Colors
de club
• Pomés,
una vida de pel•lícula, 1ª part
• Pomés,
una vida de pel•lícula, 2ª part
• Anex
fotogràfic; la col•lecció Barris, 1ª part
• Anex
fotogràfic; la col•lecció Barris, 2ª part
•
Campions a Madrid! La final de la calor
•
Mestalla 1929: la final de l´aigua
•
Un any d´històries blanc-i-blaves en imatges
•
Ricardo Teruel, 1ª part. Del camp del Sidral a l´estadi de San
Siro
•
Ricardo Teruel, 2ª part. L´hora del comiat
•
La secció femenina de basquetbol. 1940-45
•
El romance del Español
•
La final catalana de 1957, 1ª part. D´uns lleons de “copa” caiguda a la
batalla
de Mestalla
•
La final catalana de 1957, 2ª part. La falta que Zariquiegui no va
voler veure
•
Alberto Pizzinato: el fichaje más increíble de la historia del
Espanyol
•
El derbi de la xavalla
•
1953: la tardana celebració de les noces d´or
•
La sota de bastos
•
Rebels amb causa
|
|
Recordo, també, un gran 5 a 3 a Sarrià. No sé si l´any 86 ó 87. |
| |
| |
|
| |
Joni
Data: 16/04/2007 00:00 |
|
Jo tenia setze anys aleshores i em va pasar una
cosa molt curiosa.En aquell temps jo no comprava
mai diaris,però el divendres al pasar per davan
la botiga vaig veure la portada del sport amb en
Custers amb un casc de paleta i posan totxos a
la porteria de l´orinal.Titular"Custers tapia su
puerta".Vaig pensar que aquesta se la menjarien
(alguna cosa així com el xai de Portugal) i vaig
anar a casa a demanar les trenta ptes.que
costava.El dissabte hi vaig tornar:Quini,gran
duda.En Magu dient que puntuariem i en Lattek
demanan ajuda a l´afició.Diumenge que hi torno i
compro el que surt a dalt en l´article.Canito
quin gran jugador...
I el de dilluns 1-3 El Español fuel el mejor amb
un Custers amb una cara de boig impagable.A cada
plana hi ha un titular a favor de
l´Espanyol.Feia molt temps que no els mirava i
amb aquest article els he tornat a retrovar.Va
ser masa.Per cert,no ho digueu a ningú,després
de que em sortís tan bé això d´anar a buscar el
diari culé les setmanes de derbi ho he tornat a
provar i no ha funcionat mai més. |
| |
|
|
Jo hi era! no ho oblidaré mai,tenia quinze anys,
vaig anar amb el meu pare, que és culé. Vaig
estar callat tot el partit, però al gol de Murua
vaig cridar com un boig. El senyor que tenia al
costat em va voler fer fora, va començar a cridar-
me de tot, sort del meu pare que em va protegir.
Deu n´hi do la que es va liar. La sensació, va
ser impressionant, encara tinc agulletes a les
galtes de tant somriure. És la mateixa sensació
que la primera copa: he vist una cosa que no
pensava mai que veuria. Una meta assolida. Ara,
m´agradaria repetir més sovint, caram. |
| |
|
|
Oriol, sens dubte ets un privilegiat per haver
presenciat una victòria nostra a aquell horrible
camp. Jo he anat a veure quatre o cinc derbies a
la "gibrella" i, per desgràcia, mai no hem pogut
endur-nos hi un trist punt. Aquella tarda de
1982, jo em dirigia amb un grup d´amics a una
discoteca de Vilafranca del Penedès i dins del
cotxe vaig poder sentir els gols per la ràdio.
Ja et pots imaginar els meus crits d´alegria. Em
sembla que en partit de Lliga només hem pogut
guanyar-hi un parell de vegades. Les mateixes
que Copes conquerides en vida nostra. Ja vindran
temps millors. Potser aquest any? Una abraçada
perico. VL´E! |
| |
|
|
divertidíssim.veig que la prensa culé(o sigui
tota...)no ha canviat en 25 anys:segueix
publicant les mateixes xorrades,i ho seguirà
fent ad eternum...este any si!!!0-2 i els fotem
la lliga.com molaria!!! |
| |
|
|
Recuerdo ese partido, pero es muy lejano. Este
año toca ganar y dejarles sin liga. Y al día
siguiente todos con la camiseta del Espanyol a
hacer el vermutito... jejejeje!!! SEMPRE
ESPANYOL!!! |
| |
| |
|
| |
oriol
Data: 11/04/2007 00:00 |
|
Tuve el honor de presenciar en directo el
partido en el gol de la Travesera de Las Corts
(allí marcaron Urbano y Lauridsen els 0-1 y el 0-
2). NO HAY SENSACION MEJOR. NO LO DUDEIS. Tenía
22 años y todo el mundo daba por campeón al
Barça y la afición esperaba ya el M´82. Salí
corriendo del campo para poder gritar por las
calles. Allí tenía miedo de hacerlo. No pense
que tardaríamos tanto en volver a repetir la
hazaña. A ver si toca esta vez. Para el recuerdo
el partidazo de URBANO (le valió su fichaje por
el Barça) y el de la pareja de centrales (CANITO
y MIGUEL ANGEL). Hoy tengo ya 47 años, y medio
siglo después aún no he podido olvidar aquellas
sensaciones. ME SIENTO UN PRIVILEGIADO. No todos
los días se ve ganar al Espanyol en el Nou Camp.
QUE GRANDE ES SER PERICO ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ |
| |
|
|
Gràcies per una nova entrega, magnífica com
sempre, dels amics Xavi i Jordi. Fa uns dies que
penso que aquest any, oimés després d´haver
certificat la nostra permanència, la situació pot
ser semblant a la d´aquell any. Estem molt forts
a domicili (com deia aleshores en Meler) i el
Barça segurament s´estarà jugant la lliga. Seria
magnífic poder-los tornar la ********da d el´any
passat a la mateixa jornada 37. Una abraçada als
autors. SALUT I ESPANYOL !!! |
| |
| |
|
| |
dani
Data: 10/04/2007 00:00 |
|
Felicitats per la feina, però realment aquest
partit jo ja l´he començat a odiar, ja que en
les prèvies sempre surten aquestes imatges i és
que ja tenim les bodes de plata sense guanyar-
los allà i ja cansa, vull veure unes altres
imatges on l´Espanyol surt victoriòs del Orinal,
avia´m si aquesta temporada és la bona. |
| |
|
|
El SPORC es lo único que no ha cambiado. |
| |
|
|
|