 |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 21 
 |
|
| dilluns 12 de Maig de 2008 |  |
 |
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
REBELS AMB CAUSA
 07/03/2007
 Sovint quan parlem del passat tendim a crear-ne un embolcall
d´idealització que pot dur-nos a certa dosi d´engany: que els jugadors ho
donaven sempre tot pel seu club, que el monetarisme encara no havia
acabat amb el romanticisme al món del futbol, que el més important era la
defensa d´uns colors de club… quan en realitat, la mercantilització del
futbol des-de fa ja moltes dècades no deixa de ser un generador
d´ingressos on lògicament els jugadors lògicament volen rebre la seva
part compensatòria.
I així, ens trobem que en totes les èpoques han hagut discrepàncies entre clubs i jugadors, actes d´indisciplina, rebequeries, conductes més o menys justificables… A l´Espanyol no hem estat pas excepció: a les més actuals manifestacions de saudade dels jugadors brasilers, hi podríem afegir les sospitoses dificultats del pirata Gabriel Jorge a l´hora de cordar-se les botes, si no se l´incentivava amb bitllets de mil entregats bitllo bitllo al mateix vestidor, o quan Josep Bonastre es negava taxativament a jugar si li coincidia partit amb un acte del Frente de Juventudes, fins i tot recordem les imputacions de certa persistent indolència de l´equip que va protagonitzar el primer descens del club a segona divisió… I d´aquestes acusacions d´indisciplina no és deslliuren ni els més grans jugadors, els que han donat moments de gran glòria al club, que també han protagonitzat moments en que s´han vist afectats per aquest tipus de polèmiques. I buscant, buscant, arribaríem a un cas que probablement va ser pioner en el futbol espanyol: que es declarés públicament el rebel•lia a mitja columna vertebral de l´equip, i que es fes d´una manera que avui titllaríem com a mínim de poc elegant. Parlarem avui d´aquest curiós i poc conegut affaire que va tenir lloc la pretemporada de l´any 1949, i que va tenir per protagonistes a cinc dels jugadors més mítics del nostre club, a saber, Artigas, Celma, Veloy, Parra i Rosendo Hernández. I veurem que no sempre les coses som com semblen, i que cal conèixer totes les versions d´una història per tal de jutjar-la amb propietat.  La notícia del que va succeir a Sarrià va ocupar la portada d´alguns diaris barcelonins. 28 d´agost, any 1949. Resten 8 dies per a que s´inicïi la competició de lliga. Sarrià viu un partit amistós, la darrera prova abans del començament de la temporada. La feblesa del rival, el Badalona, i la complicada climatologia en forma de xàfecs tempestuosos fan que l´entrada a la Manigua sigui mínima. Es preveia una tarda sense gaires emocions, però alguna cosa cridà de seguida l´atenció del públic, i ho fa en forma de pissarra que començava a recórrer en mans d´un empleat del club la banda del terreny de joc. De què es podia tractar? Doncs ni més ni menys que d´un missatge on la directiva del club optava per fer pública una guerra interna que el soci i afeccionat perico desconeixia totalment: “Se advierte al público que los jugadores Parra, Artigas, Celma y Veloy no toman parte de este partido por haberse negado a jugar. Firmado, la Junta Directiva”.  La peculiar pissarra. El més greu del cas és que els cinc (els quatre esmentats més Hernández) eren presents a l´estadi presenciant el partit i el públic, lògicament, va començar a murmurar contra els rebels. Al terreny de joc, aprofitant-se de la poca entitat dels badalonins, la part de l´Espanyol no declarat en rebel•lia dominava a plaer, i anaven caient els gols al nostre favor: un, dos, tres… així fins a cinc, que van fer que un dels presents a tribuna cridés a la cara dels jugadors, corejat per la resta de pericos presents: “¡No os necesitamos para nada!”  Rosendo Hernández, vestit de carrer, observa discretament com es desenvolupa el joc. Evidentment, aquesta frase, fruit de l´enrabiada i del desconeixement de les raons que van dur als jugadors a declarar-se en rebel•lia, era una falsedat palmària. Si que necessitàvem aquell poker d´asos, només calia veure com analitzava la premsa barcelonina el paper d´aquests puntals de l´equip: “Artigas, cuya carrera ascendiente vistiendo la camiseta españolista fue una de las notas destacadas de la pasada temporada, también se resiste a jugar mientras no se solucione el asunto de los cinco rebeldes. ¿Podrá volar muy lejos el Español sin sus dos medios volantes Celma y Veloy? Ésta es la pregunta que se hacen todos sus simpatizantes en este momento en que ambos están a punto de ser declarados en rebeldía. También Celma “se hizo” en el Tarrasa, mientras que Veloy empezó a despuntar en La Coruña. Parra, una de las más auténticas revelaciones de nuestro fútbol. En una temporada, del anonimato al primer plano. Lo fichó el Español procedente del Tarrasa. Es uno de los cinco rebeldes. El caso de Hernández es “especial”. A punto de ir al Barcelona y con la promesa de que su fichaje sería realidad… se encontró compuesto y sin novia. Oficialmente, Hernández no juega porque tiene un esguince. Pero aquí, la procesión va por dentro… y no nos sorprendería que Hernández confiara aún en jugar esta temporada con el Barcelona”.  Vet aquí que el que majoritàriament desconeixia la gent, era el motiu d´aquesta negativa a saltar al terreny de joc. Un any abans, en ple 1948, va desfermar-se al futbol espanyol una agra polèmica, fruit d´una situació certament anòmala. Molts jugadors que havien estat fitxats d´equips de categories inferiors acostumaven a signar els seus contractes federatius en blanc, delirosos per jugar en un equip de primera línia, donant-se el cas de que s´establien unes diferències salarials veritablement escandaloses dins d´una mateixa plantilla. La Federació, conscient d´aquesta situació injusta, va decidir que en el termini d´un any tots els futbolistes afectats per aquest tema finalitzaven la relació contractual amb els seus equips. I aquest fi de contracte tenia lloc aquell estiu de 1949, en que evidentment s´havien de renegociar els lligams equip-jugador. I com que a l´Espanyol no s´acceptava aquesta mida federativa, que afectava precisament als jugadors més sacrificats i brillants l´anterior temporada, que havien de veure com altres jugadors vinguts com a fallides estrelles s´en duien uns sous molt millors que els seus, els interessats van decidir no disputar cap més partit amb la samarreta blanc i blava fins que es renegociés el seu sou. Malgrat tot, els directius del club presents a Sarrià el dia d´autos també van donar la seva versió dels fets:  “En el Español se guarda silencio sobre los “rebeldes” de Sarriá. Ausentes el presidente y el vicepresidente, se aguarda su llegada para tomar importantes decisiones al respecto. Hemos podido, pero, localizar telefónicamente a un directivo, que nos ruega el incógnito en razón de las ausencias citadas. Su punto de vista es, pues, meramente particular: -Lo que yo no comprendo –nos dice- al paso que van las cosas, es que valor tienen la firma de un jugador de fútbol. Ellos estampan alegremente sus rúbricas a los pies de los contratos que pueden estudiar a fondo, cobran sus billetes y si al otro año les parece que quieren cobrar más… se colocan en rebeldía. ¿Qué pasaría si un club, cuando un jugador no rinde, pese a tenerle firmado contrato, se declarase en “rebeldía” y lo pusiese de patitas en la calle, sin indemnizarlo? En los casos concretos de Parra, Celma, Veloy y Artigas, el Español no ha podido portarse mejor. Tenía perfecto derecho a firmarles contrato por cinco años cuando la Nacional dispuso la modificación de los célebres “contratos en blanco”. Dejamos la cosa en tres años, a fin de que la temporada 1950-51 pudiesen cotizar una gran ficha. Se les aumentó el sueldo, se acordó pagarles una cantidad anual con la que estuvieron de acuerdo. Todos ellos aceptaron estas condiciones y firmaron… Pero, por lo visto, la firma de un profesional del fútbol no tiene valor. Es papel mojado. Creo que la federación debe intervenir seriamente, ya que de cundir el mal ejemplo las rebeldías serán fruta de cada temporada…”. Afortunadament, la capacitat de convicció i negociació del president Paco Sáenz i del vice-president Lluís Trias de Bes van revelar-se com a excepcionals, perquè al primer partit de lliga, disputat el 4 de setembre a Sarrià contra la Real Sociedad, Parra, Veloy i Artigas van ser de la partida inicial, i els altres dos rebels, amb o sense causa, van incorporar-se les següents jornades sense cap més contratemps, però amb una bona història que explicar: el dia en que l´Espanyol els va declarar públicament en rebel•lia, i de tràngol que van viure quan la seva pròpia afició va girar-se en contra seva en ser informada des-del mateix terreny de joc de la seva negativa a saltar a la gespa del vell camp de Sarrià.
Articles publicats fins el dia d´avui: • La Peña Ibérica • Ricardo Saprissa • Sarrià, 74 anys d´història i 7 a la memòria • Ricardo Zamora, el Divino, 1ª part • Ricardo Zamora, el Divino, 2ª part • Júpiter i Espanyol, dues històries de política i futbol • La muntanya maleida • Alberto Martorell Otzet • La final que mai no va existir • Pasabalón • Espanyol i República, 1ª part. 1931-1936 • Espanyol i República, 2ª part. La Guerra Civil • Espanyol i atletisme, 1ª part. Els pioners • Espanyol i atletisme, 2ª part. Glòria i desaparició • Julián Arcas, 1ª part. De la Penya Tarzán al mític 15 d´abril • Julián Arcas, 2ª part. De l´aposta del Bar Armengol a la catàstrofe de Zorrilla • Colors de club • Pomés, una vida de pel•lícula, 1ª part • Pomés, una vida de pel•lícula, 2ª part • Anex fotogràfic; la col•lecció Barris, 1ª part • Anex fotogràfic; la col•lecció Barris, 2ª part • Campions a Madrid! La final de la calor • Mestalla 1929: la final de l´aigua • Un any d´històries blanc-i-blaves en imatges • Ricardo Teruel, 1ª part. Del camp del Sidral a l´estadi de San Siro • Ricardo Teruel, 2ª part. L´hora del comiat • La secció femenina de basquetbol. 1940-45 • El romance del Español • La final catalana de 1957, 1ª part. D´uns lleons de “copa” caiguda a la batalla de Mestalla • La final catalana de 1957, 2ª part. La falta que Zariquiegui no va voler veure • Alberto Pizzinato: el fichaje más increíble de la historia del Espanyol • El derbi de la xavalla • 1953: la tardana celebració de les noces d´or • La sota de bastos
 
 
|
1 
15/01/2008
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||
| © Pericos Online.com és un portal de Pol Produccions | Avís legal | Publicitat | Contacte | Disseny web |