 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 24 
|
| dijous 2 de Setembre de 2010 |  |
 |
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
1953: LA TARDANA CELEBRACIÓ DE LES NOCES D´OR
 29/01/2007
 L´Espanyol va viure l´any 2000 les festes que commemoraven els cent anys
d´aquell llunyà dia en que Rodríguez, Aballí i Roca van decidir fundar un
club de futbol anomenat Sociedad Española. Ningú no va discutir en aquell
moment que el club feia el segle de vida, però no sempre a Can Perico
s´han tingut les dates tan clares, i tampoc hem estat un model de
puntualitat i exactitud a l´hora de dur a terme les tradicionals
celebracions en commemoració de la data fundacional del club; la
primera gran oportunitat, la dels 25 anys d´existència, va ser totalment
oblidada
pels rectors del club, i així ens vam quedar sense Noces d´Argent. De
fet, la primera gran festa de l´espanyolisme que va viure el club va ser
a mitjans de segle, en concret, per commemorar les Noces d´Or de
l´entitat. Però, com que els pericos som com som, i ens agrada donar a
les nostres coses un tarannà especial i particular, no vam triar com a
data el que seria lògic, l´any 1950… les festes van tenir lloc tres anys
més tard, el 1953. Un retard de tres anys que va generar una agra
polèmica entre sectors de l´espanyolisme que van debatre abastament sobre
l´explicació historiogràfica d´aquest curiós fet. I, probablement, tot
aquest enrenou era degut senzillament a un lamentable oblit camuflat de
falsa polèmica, però que en voler justificar-se amb altres extranyes
etiologies no va comportar altra cosa que obrir de bat a bat les portes a
certs sectors interessats en torpedinar tot el que olorava a blanc i
blau.
 El gran caricaturista Joaquim Muntañola dedica una imatge i un petit poema de felicitació a l´Espanyol. Recordem aquestes curioses Noces d´Or, i a tal efecte viatgem a mitjans del segle XX. L´Espanyol, com hem comentat abastament en aquestes Històries Blanc i blaves, es trobava en un moment econòmic i social força complicat; en aquesta crisi social podem trobar una de les primeres causes del decalatge de tres anys, i és que realment no estava l´entitat com per anar pensant en festes, prou en tenia amb mitigar la guerra que havia viscut l´espanyolisme a l´entorn de la compra de l´estadi de Sarrià entre la família De la Riva i el club. Si afegim la poca cura que s´havia tingut fins el moment per tal de mantindre la memòria històrica de l´entitat, agreujada per l´incert destí dels documents del club durant l´esclat de la Guerra Civil a Barcelona, tenim tots els components que expliquen aquest oblit. Dues obres bibliogràfiques que daten d´aquell 1953 serveixen fins i tot en els seus títols d´exemple perfecte de les múltiples teories que es van posar sobre la taula: una de ben coneguda, el llibre del membre de la directiva espanyolista José Bravo Escarza, “Historial deportivo del RCD Español, 1900-1953”, i una altra de molt poc, publicada en capítols a la revista Olimpia, suplement del diari Solidaridad Nacional, per Jorge Claramunt (presudònim del periodista Diego Ramírez), anomenada “1903-1953, En las bodas de oro del RCD Español, apuntes para un reportaje retrospectivo”, a la qual hem tingut privilegiat accés en restar entre els records personals que en el seu dia va deixar el mític porter Pere Gibert “El Grapes”, mestre de Ricardo Zamora, que defensava el club des-dels temps del Club X. Bravo Escarza prologa la primera de les obres, que podríem titllar d´institucional, intentant donar llum a aquesta paradoxa temporal:  El llibre de Bravo Escarza.  I l´encapçalament del treball de Jorge Claramunt per a la revista Olimpia. “Ante la celebración de los festivales conmemorativos del cincuentenario del RCD Español, su Consejo Directivo, encomendose sin datos fehacientes realtivos a la situación deportiva del Club, por haber, los que existían, desaparecido en su totalidad, en los distintos avatares padecidos en la suspensión de sus actividades, durante las temporadas 1906 a 1909, y destrucción de los archivos en la época de la guerra de Liberación de nuestro país, decidió nombrar a uno de sus componentes para que realizara los trabajos de recopilación de fechas y resultados, que atestiguaran públicamente la antigüedad, categoría carácter de histórico y valor intrínseco de las innumerables victorias y títulos alcanzados por el RCD Español”. Es a dir, la postura de Bravo Escarza, que podríem titllar d´oficialista en estar patrocinada la seva obra per la directiva, és que el decalatge de temps es justificava perquè entre 1906 i 1909 l´Espanyol, senzillament, no va existir, i obvia el temps en que l´Espanyol va ser Club X, probablement obligat per tal de que les dates li quadressin a la directiva, presidida per un Francisco Sáenz que intentava així justificar un oblit que tampoc li era totalment atribuïble.  El senyor Francisco Sáenz, el president de les Noces d´Or. Discutible opinió, en tant que l´historiografia actual considera un fet provat que en aquest periode de temps que seguí a la suspensió d´activitats, les gents de l´Espanyol van refugiar-se en l´anomenat X Sporting Club, més conegut com a Club X, i que quan es va decidir refundar l´Espanyol tres anys més tard, l´X va deixat de tenir sentit, i només va durar un parell de mesos; es a dir, Espanyol i Club X són una mateixa cosa, i l´espanyolisme ho sabia també en aquelles dates, perquè l´any 1941 José Luis Lasplazas deixava constància escrita en el primer opuscle que va abordar de la nostra història: “El tema es el X, que siendo X, es Español… Este club debe ir, desde su aparición, tan íntimamente unido con el Español que se hace realmente difícil decidir donde acaba uno y donde comienza otro… en realidad, Español y X son un mismo club que en algunos instantes toma un mismo nombre y en otros momentos el otro, sin que en algun brillante periodo de su vida dejen de permitirse el lujo de figurar los dos en primera fila…” Per no donar-li més voltes, en aquell temps, X i Espanyol eren la mateixa cosa, i quan Julià Clapera l´any 1909 vol tornar a posar en joc el nom Espanyol ho va fer integrant els jugadors de l´X capitanejats per l´Emili Sempere, i els antics socis espanyolistes que composaven la massa social del Club Español de Jiu Jitsu, tots ells d´arrel espanyolista. Precisament Sempere, un dels promotors de la refundació, que no volia deixar l´oportunitat de passar a la història com a veritable fundador del nou club, va despenjar-se amb una nova proposta de celebrar els actes l´any 1959… hagués estat ja embolicar la troca fins a uns límits insospitats. Estèril i innecessària polèmica que va fer mal entre persones de gran importància en la història del club. I com no, apuntar que mereix en el futur aquest Sporting Club X un capítol apart… Així, amb aquesta més que discutible justificació temporal, van programar-se els actes de les Noces d´Or, inexplicablement 53 anys després de la seva fundació. L´economia no estava per gaires dispendis, però les celebracions van ser malgrat l´obligada sobrietat, prou dignes. A nivell institucional, vam rebre, per fi, la Medalla d´Or de la ciutat de Barcelona; el govern central no ens va obsequiar amb res, a diferència d´altres institucions esportives barcelonines que en circumstàncies semblants si van rebre prebendes com ara la recuperació dels seus antics símbols prohibits després de la Guerra Civil.  El Boletín, que es repartia a Sarrià, dedicat a les Noces d´Or...  informant dels actes...  I també el programa aparegut a Vida Deportiva.  Aquest és el cartell oficial a tot color de les Noces d´Or, amb les signatures dels jugadors. El tret de sortida va ser 2/4 de quatre del dissabte 28 de març de 1953. En general, el concepte d´aquella festa espanyolista fou el fer una demostració a la ciutat de Barcelona del potencial polisportiu de l´entitat. El primer acte fou un partit de baseball contra el Wiesvaden Flyers, que no era una altra cosa que un equip integrat per militars i treballadors nordamericans d´aquesta base militar a Alemanya. L´Espanyol tenia un equip d´aquest esport des-de que el van importar els germans Saprissa, i havia estat campió d´Espanya i de Catalunya. Precisament en aquell equip actuava en la demarcació d´anotador Justo Conde. Com era lògic, el potencial dels americans els va permetre passar per sobre de l´equip perico per 19 curses a 5. Res a fer…  El joc del diamant a sobre de la gespa de Sarrià: Flyers vs. Espanyol. Una hora més tard, a la pista que hi havia darrera de la graderia de Sarrià, inaugurada amb motiu del IV Campionat d´Espanya masculí de basquetbol 13 anys abans, plena de gom a gom amb 1500 persones, començava un gran matx de l´esport de la cistella: s´enfrontaven les primeres plantilles del RCD Espanyol i del Real Madrid, dos dels millors equips d´Espanya en aquell moment. Els nostres Redón, Ardèvol, Pallejà, Hernández (tot un crac que acabà triomfant amb els blancs), Lloret i Ferrando van passar per sobre del Madrid dels Borrás, Galíndez, Bea, Garrido, Pinedo, Muñoz i Bonet, vigents campions ibèric; el resultat, 52-38. Com a anècdotes, esmentar que la nostra pista no es trobava precisament en les millors condicions, fent que els núvols de pols i terra que s´aixecaven del pis de terra batuda arribessin a entorpir la visió del matx, i el fet de que els àrbitres, els catalans Aguilar i Farré, van afegir-se de bon grat a la festa xiulant d´una manera força parcial per a enuig dels madridistes. Als espectadors d´aquest partit encara els hi va donat temps per tal d´assistir a les darreres corregudes de l´enfrontament de beisbol contra els Flyers. Tota una soirée polisportiva la que es va viure a Sarrià.   Un parell d´imatges del partit de basket R.C.D. Espanyol-Real Madrid. Com era gairebé obligatori en aquella època, una missa de campanya va ser l´acte que encetava els festejos del dia central, el diumenge 29 de març. Però l´oració va deixar ben aviat el seu lloc a l´esport; la secció atlètica va ser la protagonista d´una cursa matinal, més concretament, d´una competició batejada com a Volta a Barcelona, amb recorregut amb cortida i arribada a l´estadi de Sarrià, travessant les aleshores anomenades Avenida del Generalísimo, Urgell, avenida de José Antonio, passeig de Sant Joan, novament l´avenida del Generalísimo i entrada al terreny de joc pel carrer Agustín Zaragoza. Curiosament (o no tant) la secció blau grana que integraven els Rojo, Losada i Guix no va rebre l´autorització del seu club per tal de prendre part, al contrari dels atletes de la Delegación Centro que si van acudir, cosa que va costar als primers la crítica de la premsa barcelonina: “Al Barcelona, igual que al Español ahora, en el caso de organizar una carrera de cierta importancia, le interesa el concurso de sus máximos rivales. Y la política de abstención no ha sido la mejor”. Com era d´esperar, la lluita per la victòria va anar a càrrec d´Antonio Amorós i de Josep Coll, però fou aquest darrer qui imposà en el frec a frec per la Diagonal la seva millor forma. Tercer va ser José Teixeira, i el quart lloc se l´adjudicà Ricardo Yebra batent José Quesada en un esprint que tingué com a escenari la mateixa gespa de la Manigua.  Amorós i Coll lluiten a l´antiga Avenida José Antonio. El programa de tarda oferia dos encontres de futbol; el primer, un partit oficial del Campionat de Catalunya en categoria juvenil, que enfrontava els nostres nois a l´equip de la Peña Solera fundada per Nicolau Casaus, que va caure derrotat per 2 tants a 1. Malgrat ser partit de competició regular, van rebre de mans del delegat, senyor Cortés, una copa commemorativa.  El delegat de l´equip, senyor Cortés, saluda els nois del juvenil que s´havien enfrentat a l´onze de la Peña Solera del F.C. Barcelona. Per a les 5 quedava un dels plats forts, l´enfrontament entre el primer equip del RCD Espanyol i el Malmö, campió de Suècia. No era un rival de reconeguda categoria internacional, malgrat la seva hegemonia al campionat local, amb l´afegitor de que els nostres no volien córrer riscos en formes d´inoportunes lesions. Però ni molt menys va acceptar el ser un convidat complaent a la festa de l´espanyolisme: “El Malmoe éste era el equipo extranjero visitante -procedente de Suecia, por más señas-, que no sólo exhibió en el primer tiempo un fútbol rápido, recio, profundo e incisivo de gran calidad, con el que logró en esos primeros cuarenta y cinco minutos una merecida ventaja de dos goles, sino que además, en la segunda parte, cuando el Español pasó a dominar, defendió el resultado con las uñas, como si de su derrota, al fin consumada, dependiera algo así como su permanencia en la primera división sueca”.  Entrada del partit contra el Malmö.  Les celebracions centrals van merèixer l´atenció específica de Vida Deportiva.    .  L´Espanyol va alinear-se amb Domingo, Teruel (Gimeno), Parra Celma, Tejedor, Bolinches (Veloy), Cruellas, Marcet, Mauri, Arcas i Ramírez (Egea). Pels suecs van alinear-se el meta Swenson (que va aturar fins i tot un penal a Celma), Sandbring, Nilsson, Hansson, Hjerstom, Art. Johnson, E. Johnson, Thilberg, Gandell, Ridell i Oberg. El cronista Amat a Vida Deportiva escriu una d´aquelles cròniques de vell que ens fan enyorar el que era fa unes dècades el periodisme esportiu: “Tarde de bodas. Los jugadores del Malmoe bajaron al foso, terminado el encuentro, con la brega del partido reflejada en sus rostros rosados y en sus revueltos cabellos rubios. Contemplados a contraluz, nimbadas sus cabezas por la luz mortecina del atardecer, los futbolistas suecos puntuaban como una embajada nórdica atractiva y simpatiquísima. Resultaba una estampa apropiada, que casaba admirablemente con las Bodas que solemnemente celebraba el R.C.D. Español. Los suecos hablaban entre ellos, y vaya usted a saber que consideraciones hacían con respecto a sus difíciles rivales, os españolistas. De los once, uno se sospechaba que medio se defendía en francés. Los demás, ni pío. A los informadores se nos dijo que vendría un intérprete. Pasaba el tiempo… Total, que optamos por ir a charlar con los de casa. Y empujamos la puerta de los vestuarios del Español para ver que cara le ponen al juego sueco… Parra, en slip, encaramado a un banco, le dice al presidente del club, el señor Sáenz: -Ya vió usted que fue un partido amistoso que se convirtió de campeonato… -Pues es verdad –asiente el presidente con esa sonrisa benedictina que le caracteriza. Domingo me hace grandes elogios del equipo que tan ardorosamente ha atacado su puerta… Estos elogios no coinciden con una frase de Arcas que es de un laconismo y una elocuencia insuperables en vernáculo (sic): -li he pegat una ceba… -¿Qué sucedió? -Nada, que sin tener la pelota me endilgó un patadón en el tobillo… -Bueno, bueno… -le decimos con espíritu apaciguador. Pero Arcas no tolera la “leña”, por más prestigio forestal que adorne a la bella nación sueca….” I la crònica segueix descrivint amb un gran valor testimonial l´ambient del vestidor espanyolista, amb una prosa de quan els periodistes esportius eren quelcom més que funcionaris: “Bosch, inmutable, coloca la copa conquistada en la estantería de un armario. Una más. Si bien es verdad que la de hoy figurará en el salón de los trofeos avalada por la efeméride que acaba de conmemorarse en el terreno de la carretera de Sarriá. -Parra, debías haber hecho un discurso al ir a recoger la copa –oigo una voz que comenta. -No sabía que diablos decir… -se disculpa Parra. Acaba de entrar Artigas a charlar y felicitar a sus compañeros. Egea, desnudo, pone unos ojos exageradamente asustados mientras se va secando el agua de la ducha. Tejedor es hoy un hombre feliz y sonriente. Bolinches habla bajito, con ese aire como de dueño de fonda levantina acreditada. Arcas regresa de la ducha con una cara así de larga. Decididamente sus tobillos no perdonan… Los zapatos, los pantalones, las camisetas y las rodilleras son controlados por Tin Bosch con un rostro impasible. Sobre una mesa, una botella blanca y lechosa de embrocación. Cada vez menos gente. Scopelli se interna rápido hacia la puerta. Lo menos ha regateado seis respuestas sobre el fútbol nórdico. El presidente, señor Sáenz, sonríe satisfecho. Feliz como un buen casamentero en la jornada de bodas”. Esmentar també el fet excepcional de que el nostre fundador, el senyor Àngel Rodríguez Ruíz, malgrat el seu allunyament de la vida social del club i del futbol en general (“¡Nunca voy al fútbol! Tengo setenta y siete años, soy cardiaco en grado muy digno de tenerse en cuenta, y en forma alguna me convienen las emociones”, declarava aquells dies), com era de justícia, va fer la sacada d´honor del partit, rebent el reconeixement dels espectadors que gairebé omplien les velles grades de la Manigua.  També va funcionar la memorabília: un cendrer...  un clauer...  una insígnia...  i una vitola d´havà que faria les delícies de qualsevol fumador perico. Com a cloenda d´aquest actes, quedava pel dia 1 d´abril un doble programa futbolístic: per obrir boca, un partit internacional juvenil, programat entre el RCD Espanyol, i el Spiel und Sport Gerthe 1911, que va acabar amb la consecució de la copa en joc per part dels cadells pericos en vèncer per 5 gols a 1. I per tancar les Noces d´Or, un partit de categoria absoluta, que ens havia d´enfrontar al VfB Mühlburg alemany (l´actual Karlsruhe), que finalment va ser substituït per un altre equip, el Stuttgarter Kickers, de la mateixa Oberliga Süd, en versió oficial, per problemes d´agenda dels primers, però en realitat perquè les autoritats alemanyes es temien el pitjor donada l´escasa entitat del convidat triat en primera instància. L´Espanyol va presentar una alineació plagada de suplents davant les gairebé 20000 persones que omplien Sarrià aquell dia de Pasqua: pels nostres van jugar, entre titulars i suplents, Trías, Marcel Domingo, Gimeno, Parra, Teruel, Veloy, Vicente Colino, Cruellas, Ramírez , Mauri, José Fernández Sánchez “Paseiro”, el vigatà Davi i Egea, i pels Kickers Bechtold; Herberger, Scholz; Dreher, Vogler, Maier I; Schumacher, Gromer, Rühle, Schad i Pflum (Großmann). Va avançar-se l´Espanyol de la mà d´Egea al minut 15, però dos gols d´Scholz (40 i 48) feien pensar en una derrota que el xilé Jaime Ramírez Banda, més conegut com “Chico” Ramírez, al minut 87, va evitar en darrera instància. Posteriorment, van arribar les valoracions a tot aquest conjunt d´actes. Determinats sectors van criticar el que els actes havien estat excessivament sobris i centrats en el tema esportiu, probablement perquè encara eren recents a la memòria altres commemoracions semblants d´altres entitats, que en circumstàncies semblants van fer tot un desplegament de parafernàlia. Jorge Claramunt justificava a la revista Olimpia el perquè de fer una celebració ajustada al merament esportiu: “La temporada última ha sido la de las Bodas de Oro del Español. Unas bodas sin estrépito, sin alardes y, claro está, sin salirse de lo deportivo. No hay intención peyórativa en estas palabras, sino simple servicio a la realidad de unos hechos. El Español es un club hogareño. Como no podía menos de suceder, la larga vida de este viejo patriarca ha hecho que la familia crezca, se extienda y multiplique, pero ha conservado siempre el mismo tono. Y no ha pretendido nunca salirse de su propio marco... Algunos echaron de menos el festejo popular y el derroche de pirotecnia. Son los mismos que aseguraban la imposibilidad de que el Español reuniera en su campo de la carretera de Sarrià el número necesario de espectadores para que los graderíos no ofrecieran un aspecto desolador. La verdad es que el campo se llenó, como si hubiera puntos en litigio. Y que los seguidores del club y del equipo demostraron estar unidos en una sola idea. Lo otro no hubiera tenido razón de ser. Y al hablar de lo otro nos referimos a esa salsa que no se quiso añadir. El Español es una sociedad deportiva, pura y simplemente deportiva, que no pretende otra cosa sino servir al deporte dentro de una linea bien conocida de actuación. Y no creemos que haya de escribirse sobre este asunto una linea más”.
Articles publicats fins el dia d´avui: • La Peña Ibérica • Ricardo Saprissa • Sarrià, 74 anys d´història i 7 a la memòria • Ricardo Zamora, el Divino, 1ª part • Ricardo Zamora, el Divino, 2ª part • Júpiter i Espanyol, dues històries de política i futbol • La muntanya maleida • Alberto Martorell Otzet • La final que mai no va existir • Pasabalón • Espanyol i República, 1ª part. 1931-1936 • Espanyol i República, 2ª part. La Guerra Civil • Espanyol i atletisme, 1ª part. Els pioners • Espanyol i atletisme, 2ª part. Glòria i desaparició • Julián Arcas, 1ª part. De la Penya Tarzán al mític 15 d´abril • Julián Arcas, 2ª part. De l´aposta del Bar Armengol a la catàstrofe de Zorrilla • Colors de club • Pomés, una vida de pel•lícula, 1ª part • Pomés, una vida de pel•lícula, 2ª part • Anex fotogràfic; la col•lecció Barris, 1ª part • Anex fotogràfic; la col•lecció Barris, 2ª part • Campions a Madrid! La final de la calor • Mestalla 1929: la final de l´aigua • Un any d´històries blanc-i-blaves en imatges • Ricardo Teruel, 1ª part. Del camp del Sidral a l´estadi de San Siro • Ricardo Teruel, 2ª part. L´hora del comiat • La secció femenina de basquetbol. 1940-45 • El romance del Español • La final catalana de 1957, 1ª part. D´uns lleons de “copa” caiguda a la batalla de Mestalla • La final catalana de 1957, 2ª part. La falta que Zariquiegui no va voler veure • Alberto Pizzinato: el fichaje más increíble de la historia del Espanyol • El derbi de la xavalla
 
 
|
15/01/2008
1 | 