En aquesta ocasió, i amb motiu de la propera final del dia 12 d´abril a Madrid, a Històries Blanc-i-blaves volem fer una petita crònica de l´única (esperem que per poc temps) Copa que l´Espanyol ha guanyat a la capital d´Espanya, del que va suposar per al club, i del moment històric en que va esdevenir aquella final, que si la de València del 29 encara és recordada com a la final de l´aigua, aquesta de 1940 ho és com a la final de la calor.

A grans titulars, L´ESPANYOL, CAMPIÓ!!!.

Si fem la vista enrera i recordem aquell parell d´articles en que vam recórrer la vida del nostre RCD Espanyol en el període de la II República i la Guerra Civil, ens trobàvem en que l´any 39, com la resta de persones i institucions d´Espanya que lluitaven per refer la seva vida, els herois que havien mantingut sa i estalvi en la mida del possible, el patrimoni i la memòria espanyolistes, intentaven des-de la més absoluta precarietat humana i material fer tornar a la vida activa el club; si el l´aspecte administratiu, ja són prou conegudes les figures d´en Crisanto “Tin” Bosch (que fa amagar la famosa llista de socis al cap dels Serveis de la Comissaria General, el cenetista Dionisio Eroles) i Manuel Cuervas, en l´esportiu la figura clau fou la d´en Ramon Trabal Calvo, avui dia potser poc recordat, però sense la qual l´Espanyol faria ja dècades que només seria un record de preguerra, en tant que va ser la baula que impedí el trencament entre tots dos períodes.

La formació de l´Espanyol a Vallecas: “he aquí el equipo del Club Deportivo Español de Barcelona, que ha ganado la Copa del Generalísimo y con ello el título de Campeón de España de la temporada actual. Desde el principio del torneo, a lo largo del cual ha venido demostrando una gran regularidad, el once blanquizul era uno de los favoritos para la final, a la que ha llegado gracias a sus excelentes méritos, y de la que ha salido, en justicia triunfante... la historia ha vuelto a repetirse a los once años. En 1929, en la final de Mestalla, quedó también vencedor el Español... en la fotografía vemos a Trias, Ara, Jorge, Rovira, Martínez Catalá, Teruel, Mas, Gonzalvo, Pérez, Limós y Arasa.”

Així, paulatinament, entre el gener del 1939 en que les tropes del general Yagüe van entrar per la Diagonal, i l´1 d´abril en que es signa el darrer part de guerra, començava el lent i penós període de reconstruir el club; a mida que els antics membres de la directiva anaven llicenciant-se de les seves obligacions militars i tornant a Barcelona, anaven interessant-se en l´estat de les instal•lacions i el patrimoni del club. Pedro Conde, l´antic tresorer, fou el primer (era membre de les tropes de Yagüe), i aviat se li van afegir Genaro de la Riva, Victoriano Oliveras, Josep de la Riva, Pablo Figuerola Ferretti… les cinc persones que van integrar la nova gestora del club.

Trabal va rebre immediatament de part del president, Genaro de la Riva, l´ordre de formar de nou la plantilla del primer equip. Pocs eren els homes amb qui podia comptar, integrants de l´equip de l´etapa anterior a l´esclat de la fraticida Guerra, i per edat havien de donar pas a una nova generació de jugadors. Alberto Martorell, el meta titular, estava inhabilitat per haver lluitat en el bàndol perdedor. Del període republicà, van continuar el defensa dretà Ricardo Teruel, de Gijón, i el meta barceloní Josep Trías, tots dos deixebles de “Pasabalón”.

Trabal va haver de fer servir altres recursos: d´una banda, dels nois de la “Peña Saprissa”, que van pujar al primer equip. De l´altra, va agafar tota la documentació tècnica del secretari tècnic Damià Cañellas, que va morir a mans d´uns milicians que se´l van endur de Sarrià, i juntament amb els informes que va fer de jugadors que disputaven partits als aquarteraments militars durant l´impas bèl•lic, va anar a la recerca de nous valors amb ganes de reprendre la pràctica esportiva. Així, s´afegirien a la plantilla el mig centre Isidre Rovira, fitxat del Granollers, l´equip del seu poble natal, i que el Barcelona havia rebutjat per manca de qualitat; del Prat de Llobregat, van venir a reforçar l´equip l´extrem de Biescas Ara i el tarragoní Arasa. Genaro de la Riva va encarregar-se personalment de portar de Tenerife l´interior Gabriel Jorge Sosa, que amb Fàbregas fou un dels “Piratas de la Manigua”, i a qui va acompanyar Quique en el viatge. El mític Martínez Català (nascut a Manises), un davanter centre molt hàbil i murri, veritable estrella del València de l´època de la guerra. De l´Europa, Gonzalvo I i Mas, que tindria un paper molt especial en la final que ara ens ocupa, i finalment Llimós, fitxat del Sant Andreu però, com el mateix Mas, deixebles en els seus inicis de “Pasabalón”. Hi ha una anècdota absolutament deliciosa; un dels jugadors en principi va fer el viatge cap a terrers catalanes per tal de fitxar pel FC Barcelona, que tirava de talonari per tal de refer el seu planter; però pel que sembla el vol va sentar-li fatal, i va saltar a entrenar a Les Corts absolutament marejat; els tècnics blau-granes el van descartar immediatament i el van titllar de feble i inútil, però allà hi era l´Espanyol a l´aguait per portar-lo a Sarrià a triomfar… històries del futbol de postguerra. En la crònica de la final de Copa de Vallecas, els periodistes de Madrid analitzaven així el planter espanyolista: “Ha salido de la nada este equipo que Caicedo ha llevado al triunfo. Excepto Pérez, todos son nombres nuevos en el fútbol nacional, productos unos de la cantera catalana y otros descubiertos en distintas regiones. Amalgamama la escuela catalana y canaria de los pases cortos y rápidos, y un poco el estilo norteño de lanzar velozmente a los extremos con largos y profundos cambios. Firmeza en el trío defensivo, pegajosidad en los medios y rapidez en el ataque…” A l´Espanyol, hom recorda mítiques davanteres –la de l´oxigen amb Arcas, Marcet, Mauri, Piquín i Egea, la de la final de l´aigua amb Vantolrà, Broto, Tena, Padrón i “Tin” Bosch o la de Santamaria, amb Solsona, Roberto Martínez, Amiano, José María i Pepín-, però la que integraven Ara, Jorge, Martínez Català, Gonzalvo I i Mas era també absolutament de somni.

Patricio Caidedo, en un cromo de la seva darrera temporada com a entrenador de l´Espanyol. La seva imatge, amb gorra o barret, formà part de tota una època a la Manigua.

Així, contra tot pronòstic, i malgrat les comprensibles dificultats del moment, Genaro de la Riva, que supervisava personalment tots els moviments de Trabal, ho havia tornat a aconseguir: havia salvat a l´Espanyol per segona vegada en la seva història, i el 30 d´abril del 1939, Espanyol i Europa disputaven el primer partit que es jugava a Barcelona des-de l´entrada de les tropes nacionals. I, no satisfet amb la simple supervivència, mantingué com a entrenador un home molt lligat a la casa, de fet amb 12 temporades és el tècnic que més anys ha portat la primera plantilla espanyolista, Patricio Caicedo Liciaga, per tal d´intervenir conjuntament amb ell en les decisions esportives, cosa gens inhabitual en aquells temps; ell havia reconstruït el club, i no pensava descansar fins a portar-lo a les més altes fites. I ho va fer. Per cert, Caicedo, després d´entrenar a mil i un equips amb èxit (Zaragoza, Sevilla, Ath. De Bilbao, Mallorca, Oviedo…) acabà com a encarregat de material a Sarrià, treballant pel seu equip, per l´Espanyol.

Aquesta plantilla s´apuntà el seu primer èxit amb la consecució del Campionat de Catalunya, on va abassegar tots els seus rivals sense excepció; a tall d´exemple el FC Barcelona patí sengles golejades a mans dels pericos, 3-0 a la Manigua i 3-5 a Les Corts. Al Campionat de lliga, poques vegades s´ha estat tan a prop de l´anhelat i gairebé inabastable títol, però una barreja de desgràcia en forma d´accident d´autobús que provocà moltes absències en el moment clau del campionat, de manca de sensibilitat federativa davant de la desgràcia i, no ens enganyem, una innegable davallada en el rendiment esportiu de l´equip, ens van deixar a les portes de la glòria. Precisament, el partit clau on es perd tota possibilitat de ser campió fou davant de l´Atlético de Aviación, el 14 d´abril d´aquell mateix 1940, els gols de Campos i Gabilondo a un estadi de Vallecas que seria setmanes més tard escenari de la final de copa: el destí ens tenia deparada una nova oportunitat.

Aquest era l´aspecte del planter espanyolista en arribar a Barcelona després de l´accident él seu autobús a 17 km. de Talavera de la Reina. Ens va costar un campionat de lliga...

Sovint es comenta que aquesta de Vallecas és la primera Copa del Generalísimo, però no és del tot exacte; ja s´havia disputat una amb final disputada el 25 de juliol de 1939 a l´Estadi de Montjuïc entre Sevilla i Ràcing del Ferrol (coincidència o conveniència política, potser, tant els rivals com l´escenari de la final?) reforçat per jugadors del mateix Espanyol, Madrid, Oviedo i Valencia, tot i que els equips que hi van participar pertanyien únicament al bàndol nacional; això sí, el nom fou Trofeo del Generalísimo, no pas Copa; fins i tot el FC Barcelona i l´Espanyol havien de disputar un partit previ a la final, però les autoritats van adonar-se pocs dies abans que els blau- granes tenien encara les seves activitats suspeses. De fet, més que un acte esportiu, es convertí en una exaltació de tipus polític, centrada en la figura del general Moscardó, que presidia la final, amb ofrenes florals, interpretacions de l´Oriamendi i la grada entonant el Cara al Sol. Per a la següent, ja oficialment Copa del Generalísimo, van ser inscrits els 31 equips de tot el territori espanyol sorgits dels diferents campionats regionals (va ser el darrer any que això va imperar, en tant que les autoritats van procedir a la seva prohibició), el que li dóna un evident valor afegit sobre la guanyada pels mítics “stukas” sevillans d´en Pepe Brand. Aquests equips foren Sporting de Gijón, Unión Sportiva Ovetense i Racing Club Langreano (Astúries); Athletic Club de Palma (Balears); CD Tenerife (Canàries); Racing Club de Santander, Juventud Unión Montañesa (Cantàbria); el nostre CD Espanyol, Girona CF, FC Barcelona i Sant Andreu (Catalunya); Club Deportivo de La Coruña, Club Celta (Galícia); CA Osasuna, Real Sociedad, CD Alavés, Zaragoza FC (per la federació de Guipúscoa-Navarra- Aragó); Murcia FC i Hercules (Múrcia); Ceuta Sport (Nord d´Àfrica, que havia participat a l´anterior edició pel paper de la ciutat en l´alçament militar); Athletic Aviación, Madrid FC i AD Ferroviaria (Regió Centre); Sevilla FC, Real Betis, CD Malacitano (Regió Sud); València CF, UD Levante Gimnástico (València); i Athletic Club de Bilbao, Baracaldo FC i Erandio FC (per la poderosa Federació Biscaina). Contràriament al que pugui semblar, les autoritats federatives van ser capaces de que la competició es desenvolupés en només mes i mig, entre el 12 de maig i el 30 de juny, amb una sorprenent eficiència.

La copa espera al seu propietari, i alguns dels jugadors que la van portar cap a Barcelona.

A la primera ronda, el sorteig va deparar un CD Espanyol-UD Levante Gimnástico pels dies 12 i 19 de maig; aquest club, resultant de la fusió entre el Levante CF i el Gimnástico FC, el primer dels quals que s´havia proclamat campió de la llargament reivindicada com a reconeguda oficialment Copa de l´Espanya Lliure, no va ser rival pels nostres (6- 2, Martínez Catalá (3), Prat, Gonzalvo, Jorge, i 0-4, Martínez Catalá (2), Ara, Gonzalvo ). En vuitens de final, la víctima fou el Celta de Vigo (1-3, Jorge (2), Martínez Catalá, i 5-2, Martínez Catalá (3), Más, Gonzalvo). El FC Barcelona, que com hem explicat ja havia estat golejat pes espanyolistes al campionat de Catalunya va caure el 2 de juny a Les Corts (0-2, Gonzalvo (2)), i arrencà un insuficient empat a Sarrià (1-1, Martínez Català). Les semifinals ens enfrontaren al València; el 17 de juny, Sarrià visquè un 3-1 (Martínez Català (2) i Gonzalvo), i una setmana després Mestalla fou conquerida per un inesgotable Martínez Català, que eliminava el seu antic equip (1-2). Ja érem a la final… i el rival era el totpoderós Real Madrid CF, que a la competició s´havia desfet successivament de Múrcia, Osasuna, Racing de Santander i Zaragoza, només cedint un empat a la semifinal. Decidit que l´escenari seria la capital d´Espanya, l´escenari no podia ser per lògica l´antic Chamartín, el feu dels blancs, i en vista de que el Metropolitano, seu de l´Atlético de Aviación, havia quedat molt malmés pels bombardejos i restà inservible fins l´any 1943, la tria fou l´antic Estadium Dinamo de Vallecas, acabat de reformar, i que pocs mesos abans encara havia estat fet servir durant un temps com a camp de concentració; l´obligat titular en aquells moments era el mateix equip matalasser. A la capital d´Espanya es vivien moments de gran exaltació al carrer, i les manifestacions de caire nacionalista es succeïen sense solució de continuïtat: el dia 1, reivindicant l´espanyolitat de Gibraltar, el 14, per l´ocupació de Tanger, el dia 10, celebrant l´entrada a la Guerra Mundial d´Itàlia… i tot això malgrat, o probablement és el que ho explica, les caresties i dificultats de la vida diària, de les cartilles de racionament, del “plato único”, de la fam pura i dura… en aquestes circumstàncies, encara te més mérit que a Madrid hi viatgessin un grup de voluntariosos afeccionats, fent front a la dificultat de desplaçar-se tant pels mitjans materials i econòmics, els controls policials d´expedients de la Comisión Clasificadora de Prisioneros y Presentados… però el dia 30 de juny, amb una calor angoixant, abassegadora, que posteriorment va servir per batejar-la com a “la final de el calor”, i envoltats d´una aclaparadora majoria d´afeccionats del Real Madrid, hi havia un nodrit grup d´espanyolistes desplaçats des-de la Ciutat Comptal.

Arasa, Rovira, Elías i Navés jugant als daus durant la concentració.

Arribats aquest punt, potser serà el millor deixar de banda les nostres paraules, i cedir el pas a la crònica contemporània en imatges i en frases que van escriure els cronistes assistents a la final. Són el millor testimoni de la gran gesta esportiva dels nostres jugadors…

El colegiat sorteja els camps.

“En pocos partidos vale la pena seguir su marcha con esas breves notas nerviosas en las que no cabe engaño. Sólo en los de mucha categoría. Examinándolas luego honradamente no cabe engañarse, reflejan lo que ha sido la contienda… comienza el partido. El Madrid juega con enorme velocidad. Desconcierta al Español. Un saque de esquina a los dos minutos. Un tanto hecho que pierde Lecue. Buena internada de Sánchez y el remate de Alonso de cabeza que es el primer gol. Van cinco minutos. Otra jugada de Sánchez y otro remate magnífico de Alonso, también de cabeza. ¡Ah, si llega a ser tanto! Superioridad grande del Madrid. Velocidad y dominio.”

El meta blanc Enrique Esquiva bloca una centrada de Jorge, mentres Jacinto Quincoces colpeja Martínez Catalá. Gabriel Jorge, amb 90 anys d´edat, és l´únic supervivent d´aquella mítica final.

“A los once minutos… empieza a bajar el ritmo del Madrid. Manda en el campo la línea media del Español por la actuación formidable del eje Rovira, y se suceden los ataques catalanes con un fútbol variado. Pases rasos en corto de los interiores, y largos desplazamientos a los exteriores. Y de una escapada de Mas viene el empate… su centro retrasado llega al canario Jorge, que cruza bien el disparo. Treinta minutos de partido…”

“En la segunda parte está agotado Rovira, no encuentra su sitio como antes. Ya no manda el Español… es el Madrid el que ahora se impone. Un dominio prolongado en el que tenemos anotados muchos avances y bastantes ocasiones perdidas, aunque sin aquella soltura de su ataque de los principios de partido.”

“Y en una arrancada del Español, la jugada espléndida de Jorge, que burla contrarios –influyó la lesion de Quincoces- para acabar por colocar maravillosamente el remate final en el marco defendido por Esquiva. Quedaban cuatro minutos de juego y dos o tres de descuentos por accidentes…”

“Pero el Español, con táctica de bisoños, se confía y no se repliega. Recobra confianza el Madrid y ataca de nuevo. Dos paradas formidables de Trías y en el 44, la jugada prodigiosa de Alday, que cruza el disparo sesgadísimo. Es el empate…”

Calor angoixant... els jugadors, al terra, preparen la pròrroga.

“El partido, en la caliginosa tarde de junio –descendía el fuego sobre el campo de Vallecas-, quedó convertido en la media hora de prórroga en un cara o cruz. Fue entonces cuando llegó el tanto victorioso de Mas, en aquel avance del Español que no parecía que podía ser peligroso, cercado el jugador catalán por Villa, Mardones y Quincoces. Y aún quedaba detrás Esquiva en el marco. Sin embargo, entró el balón. ¿Cómo? No es fácil explicárselo. Lo cierto es que deshacía el empate a dos. Y ya sólo quedaban diez minutos de juego del tiempo extrarreglamentario. Esta vez el Espanyol acertó a replegarse, a tirar balones fuera, a cerrar el camino de su meta. Y ganó la final. En la prórroga, el Madrid daba la sensación de estar más entero, pero eso no basta en el fútbol. Hay que llegar llegar con el balón al fondo de la red. Y fue el Español quien llegó. Por eso venció y conquistó la copa del Generalísimo.”

Braços enlaire! L´Espanyol guanya la Copa!.

Tot és alegria entre els nostres.

Va ser un dia dur per l´encarregat del rudimentari marcador.

“Una final deportiva. No todas lo son. Lo más difícil del fútbol, como en otros deportes, es saber perder. Y el Madrid –consolémonos de esta forma- supo aceptar la derrota con elegancia. Con el gesto limpio de felicitar al contrario.”

Benito Pérez Jáuregui, el capità de Zaldivia, amb la copa recollida de mans del General José Moscardó, president del Consejo Nacional de Deportes.

La plantilla psa amb la Copa a la redacció del diari Marca.

“El mismo domingo, a primera hora de la noche, fuimos visitados por el equipo de Club Deportivo Español, cuando apenas hacía dos horas que había triunfado en Vallecas. Patricio Caicedo, el viejo y siempre joven entrenador de los blanquiazules, era el único que podía poner un poco de calma en la algarabía natural de aquellos once muchachos que acababan de conquistar, después de una noble y porfiada lucha, el Campeonato de España y la Copa del Generalísimo, trofeo el más preciado del fútbol nacional… (deia Pérez Jáuregui, el capità: llevarse la Copa es siempre una alegría, pero si va unido al haberla conquistado frente a un equipo de tantos merecimientos como el Madrid, la satisfacción es aún mayor.”

Dedicatòria dels jugadors que sortí publicada al diari Marca: El día de ganar la Copa del Generalísimo, vaya nuestro saludo a la afición deportiva de España, por mediación de Marca. El equipo del Español.

Si els jugadors van embogir, a Barcelona els afeccionats espanyolistes, també. A la plaça Universitat, davant del Tostadero, local social del club, els pericos van festejar la victòria. I els jugadors van fer l´acostumat pelegrinatge d´oferir la Copa a les autoritats, aquesta vegada, a l´alcalde de Barcelona. A la festa no van faltar les soflames, inevitables en aquell context postbèl•lic, que barrejaven el nacionalisme amb l´esport, i qui s´enduguè la palma fou el tenor Guillermo Paylon que va inventar una tonada ad hoc.

La festa al Tostadero.

Per acabar, a tall d´anècdota, dos apunts, perquè tanta alegria no podia durar a casa del pobre; com a campió de Copa, l´Espanyol va viatjar el 15 de setembre d´aquell mateix any a Vallecas per jugar la tornada de la primera (i darrera) Copa de Campeones (més tard Copa de Argentina, Copa Eva Duarte de Perón i finalment Supercopa); si a Sarrià el resultat fou de 3-3, a Vallecas vam rebre un sever correctiu, un 7-1 que encara avui s´amaga a moltes estadístiques espanyolistes. I quan l´Espanyol va classificar-se novament l´any següent per a la final de Copa que s´havia de disputar a Chamartín davant del València, i havent de tornar a la Federació el trofeig que havia restat un any a les oficines de l´Espanyol, algú va escriure a l´embalatge presa de l´optimisme: “Porte de vuelta pagado. Se ruega no demoren el envío”. El retorn d´un trofeig de Copa, com tothom sap, va demorar- se una seixantena d´anys...

Jordi Puyaltó i Xavier Boró

---

Articles publicats fins el dia d´avui:
• La Peña Ibérica
• Ricardo Saprissa
• Sarrià, 74 anys d´història i 7 a la memòria
• Ricardo Zamora, el Divino, 1ª part
• Ricardo Zamora, el Divino, 2ª part
• Júpiter i Espanyol, dues històries de política i futbol
• La muntanya maleida
• Alberto Martorell Otzet
• La final que mai no va existir
• Pasabalón
• Espanyol i República, 1ª part. 1931-1936
• Espanyol i República, 2ª part. La Guerra Civil
• Espanyol i atletisme, 1ª part. Els pioners
• Espanyol i atletisme, 2ª part. Glòria i desaparició
• Julián Arcas, 1ª part. De la Penya Tarzán al mític 15 d´abril
• Julián Arcas, 2ª part. De l´aposta del Bar Armengol a la catàstrofe de Zorrilla
• Colors de club
• Pomés, una vida de pel•lícula, 1ª part
• Pomés, una vida de pel•lícula, 2ª part
• Anex fotogràfic; la col•lecció Barris, 1ª part
• Anex fotogràfic; la col•lecció Barris, 2ª part

---