L'esperit de Glasgow ha mort. Be, més ben dit, l'han mort. Fa un any estava exultant i fa 4 mesos ben viu, però encara no sabem ben be com ni qui exactament (si sabem quan, a mitjans de gener) el van enterrar. El desencís està ben instal·lat a casa nostra i el que tinc clar es que aquest grup com a tal ja no te cap crèdit per revifar-lo. Cal canviar doncs. A nivell directiu ens caldria la tantes vegades demanada professionalitat, però honestament no crec que això passi abans de que es retiri el nostre lloat president. A nivell d'afició no crec que calguin grans canvis. L'afició es voluble (com totes) però el perico es agraït i li caldrà poc, molt poc per engrescar-se de nou. Al cap i a la fi ningú s'ha fet perico per fer fotos a la vitrina de trofeus. Així doncs em centraré en el aspecte esportiu que no en va es el més important (al capdavall això es un esport). Calen canvis com ja he dit. La sempre temptadora i fàcil substitució d'entrenador es una possibilitat. Sota el meu parer l'Ernesto l'ha vesada molts cops (això donaria per un altre escrit) i es millorable com a tècnic, però es honest, coherent i valent i crec que dins del grup es dels pocs als que jo donaria crèdit a dia d'avui. Cal moure la plantilla doncs. S'ha de renovar l'esperit de jugadors acomodats amb nova sabia. Per això cal canviar al menys 4 o 5 peces del esquema titular i un parell mes de la banqueta. Amb titular un per zona en tenim prou. Un porteret (ja el tenim), en Carlos Gª liderant la defensa, un organitzador que no es lesioni (aigua, aigua, tenim sed!) i un davanter que sigui competència real de Bonie & Clyde. Però s'ha de fer be, amb calma, estudiant-ho a fons. Venent be i comprant millor perquè si no igual es pitjor el remei que la malaltia.
Jordi Guillén. Soci 4.893 del RCD Espanyol
Si algú s'ha cregut que la il·lusió tornarà de la mà del nou Estadi, bona nit i tapa't. Tot i ser l'eix del projectat creixement de l'Espanyol del segle XXI, l'Estadi no podrà, per sí mateix, sostenir la realitat del nostre Club. Li pregunto al Paquito, l'amo del bar on esmorzo, si sap on para l'Oviedo, un històric, amb el seu camp nou. Ni "flowers". De manera que haurem de convenir, encara que ens titllin de ximplets, que al futbol només té validesa que la pilota entri. Si això torna a passar, ens oblidarem ràpidament de l'enfonsament del primer equip aquest any, de les pífies de la Direcció Esportiva i d'una suposada indolència del Consell davant dels esdeveniments. Si arriben les victòries, recuperarem la il·lusió. Però és cert que alguna cosa haurem de canviar. Entre d'altres, reforçant adequadament l'equip i, aquest cop, sense marge possible d'error. Ja no em val que el Director General Executiu digui que l'objectiu és quedar el desè. Això és tant il·lusionant com un entrepà d'enciam. S'ha d'acabar amb el conformisme i amb els complexos si no volem caure de morros perquè a l'Espanyol tothom sap que si alguna cosa pot sortir malament, la probabilitat històrica de que surti malament és alta.
Roman Escuer. Soci nº 1883 i VicePresident de l'APMAE
Recuperar la ilusión...
No será difícil... los pericos tenemos la piel curtida en levantarnos después de la caídas, y las perspectivas que se abren para el año próximo ,especialmente con el nuevo estadio, son garantía suficiente para recuperar el nivel de ilusión.
"Somos de otra raza" dice nuestro presidente, y es cierto. A la hora de ilusionarnos, lo hacemos hasta con las modificaciones que las marcas deportivas hacen con nuestra camiseta cada año, por no hablar de la lista de jugadores que iban a ser los "nuevos Roberto Carlos, Mauros Silvas" y demás...
A nivel deportivo, tampoco será difícil, ya que por muy mal que se nos den las cosas y por muy malos que sean los fichajes que podamos realizar, seguro que mejoramos el nivel ofrecido en esta segunda vuelta. Básicamente porque hacerlo peor es imposible.
Así que, con una mínima planificación, dos o tres refuerzos en posiciones claves, dos o tres ventas bien hechas y una buena aportación de algún jugador que suba de la cantera será suficiente para que nuestra ilusión vuelva a estar a tope.
"Somos pericos, la mejor gente que hay"
José Antonio Meca. Nieto, hijo, hermano, marido y padre de socios del RCDE
Que lluny queda Glasgow i Hampden Park...Que lluny queden els gols de Riera i Jônatas, que lluny queden els eminents crits de pericos que clamaven al cel per la gràcia divina d'haver pogut arribar a una final com aquella.
Posant els peus al maig de 2008, trobem un Espanyol que es correspon amb l'altra cara que ens pot oferir el nostre equip. Un equip sense ambició, sense ganes, que "pot i no vol". No és moment de cargar contra jugadors ni contra càrrecs dels despatxos del club, és moment de dir, som l'Espanyol, tenim una història des de 1900, tenim 108 anys d'història, una història que ens ha de fer sentir-nos orgullosos dels onze pericos que veiem sortir cada quinzena a la gespa de l'Olímpic per deixar-se la pell per defensar uns colors, els nostres colors.
Espero, esperem els espanyolistes que Paco Herrera porti gent que estigui sensibilitzada amb la causa perica, i amb el nostre brillant planter. Finalment, que configurem un equip per a la nova temporada que torni la màgia a la montanya màgica de Montjuïc. (Sempre amb un ull mirant a Cornellà/El Prat).
Ruben Temporal Bautista, soci 25.413 del RCD Espanyol
El desencís no tindria que haver arribat. El problema es que la massa social no ha sabut mantenir l' il·lusió en la primera temporada des de fa unes quantes que no tenim cap premi al final de temporada. Fos la salvació, fos la Copa, fos la final de la UEFA, les últimes campanyes sempre hem tingut alguna cosa que celebrar, que patir, que vibrar; però en aquesta, la tranquil·litat ha assolit les nostres vides. Si fa tres temporades ens diuen que tenim un equip, que ens faria disfrutar ( no ens enganyem, la primera volta s' ens queia la baba) i que no patiríem al final, tots signaríem amb els ulls tancats. Però ara ens creiem un gran, només, NOMÉS, tenim 4 copes del rei, per tant, aprenguem de la història, i il·lusionem-nos amb el que tenim, que ja es molt.
Santi Domínguez. Soci, accionista, penyista, futbolista, àrbitre...
Fa un any vivíem un dels millors episodis de la història de l'Espanyol, era la segona vegada que arribàvem a la final de la UEFA. Llavors ningú hagués pogut preveure la situació en la que ens trobem avui, travessant una de les pitjors ratxes de resultats de la història. El mateix equip que ens va fer somiar fa un any ens decepciona amb una temporada per oblidar tal i com han anat les coses. Aquest equip ja no dóna la confiança que abans donava, calen reforços aquest estiu. I precisament crec que és aquesta la manera de recuperar la il·lusió de tots, amb uns bons fitxatges aquest estiu que tornin a fer d'aquesta una plantilla guanyadora, i també amb el temps, ja que cal oblidar com més aviat sigui possible aquesta temporada. L'objectiu de la temporada vinent és anar a Europa, i més tenint en compte que inaugurarem el nou estadi, un fet molt esperançador que obra una nova etapa dins la història de l'Espanyol. I no ho podem fer patint per no baixar a segona sinó amb un equip que torni a fer-nos sentir el que sentíem els pericos ara fa un any.
Albert Mercader. Estudiant