A les dues de la tarda de l'11 de desembre de 1964 la meva mare em va parir. Això passava en un poble de pagès de la Garrotxa, Sant Jaume de Llierca, que amb prou feines té 700 habitants. Hi vaig viure una infantesa pletòrica. Als estius banyades al riu .

i a la plaça em pelava els genolls perquè jo volia ser futbolista, i que consti que no ho feia malament. Els meus companys tenien per ídol un holandès esquifit i més aviat xulesc. El meu era en Solsona, modest i de la meva terra. Quan en tenia 9 em van enviar a un col·legi de monges a Girona, marxava els dilluns i tornava els divendres i allà vaig descobrir que volia dir la paraula enyorança perquè aleshores les setmanes eren mesos.

L'adolescència ja em va dur a un institut, engegar a fer punyetes un uniforme lleig i incòmode, veure que a l'aula també hi havia nois i poder anar a casa cada dia. I les cames que idolatrava més en aquella època eren les d'en Canito i vaig sentir ràbia quan va travessar la diagonal. Més tard  vaig començar la carrera de periodisme però com que sóc experta en començar mil projectes i no acabar-ne cap ho vaig deixar a tercer.

Malgrat tot em vaig dedicar al periodisme durant gairebé quinze anys i farta de no tenir horaris ho vaig deixar. Ara em guanyo allò que mai no sé estalviar en una empresa que es dedica a impartir formació de temàtica molt diversa. Aviat farà divuit anys que vaig donar el sí damunt d'un altar i això em va traslladar a viure a Olot. Sóc mare d'una princesa que ja té quinze primaveres i pel pis també hi volta en Gris, un gat que mentre escric aquestes línies m'està reclamant mimitos. Com a bona sagitariana m'agraden els animals, entre ells els cavalls. N'he tingut tres, i el tercer me l'he venut fa ben poc perquè m'ha fotut  a terra un parell de cops i a certes edats les caigudes ja són perilloses.

De la meva condició perica, en tenen la culpa dos homes que es deien Joan. Un, el pare, i l'altre, l'avi, a qui no vaig tenir la sort de conèixer. Són els responsables que l'Espanyol formi part de la meva vida lúdica-emocional,  i que la nit del 12 d'abril del 2006 a Madrid hagi estat una de les més meravelloses de la meva vida.

Em termes domèstics odio la paraula hipoteca i en termes futbolístics la paraula penals perquè als cors pericos ens han fet massa mal. A POL no li agraeixo que em deixi escriure, li agraeixo que m'hagi permès conèixer gent collonuda.

I paro el rotllo. Si en voleu més  esteu convidats a la meva casa internauta http://elbolerodechavela.blogspot.com/