AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

Europa és un desig

No cal que us feu mala sang, perquè enguany no anirem a Europa. No és per la deficient planificació ni per les baixes. No es culpa dels plantejaments de l'entrenador ni de les limitacions d'alguns jugadors. No anirem senzillament perquè no ens ho creiem. O si voleu, ho podeu mirar d'una altra manera: no ens ho creiem perquè no ho desitgem prou. No siguem ingenus ara que ja pentinem canes: desitjar les coses no significa aconseguir-les. Però no desitjar-les és el camí més directe a què no arribin mai. Pel que podem convenir que desitjar les coses amb molta força et dóna almenys una oportunitat. 

Hi ha un desig que persevera, hi ha un desig que brilla al fons dels ulls com una fe cegadora. No noto aquest desig en l'entitat, ni el noto en el míster, ni el noto en els jugadors. Aquest desig no existeix més que en alguns, no tots, els aficionats. Sense aquest desig, en la situació actual, Europa és un impossible. No és a cinc punts, sinó a un univers d'excuses de distància. Perquè aquest desig no és un desig llençat a l'aire, no és el desig d'abans de bufar l'espelma, o que es demana a una estrella, és el desig de la set i de l'ànsia. És el desig que compensa mancances, el desig que fa créixer, el desig de la superació. Sabem a còpia d'anys i no només per haver-ho experimentat a carn pròpia, que Europa és una conseqüència, o de tenir un gran equip que va sobrat de qualitat, o de creure's-ho per sobre de les expectatives, inclús per sobre de la mateixa realitat. Com el Leicester que va guanyar la Premier l'any passat rebentant tots els pronòstics. S'ho van creure i van mantenir aquesta fe fins al final contra totes les lleis de la lògica. Els que tenim crios i en conseqüència un màster en Disney, sabem que amb molta fe i una ploma, un elefant pot volar.

L'Espanyol ha estat sempre un club amb vertigen, més que un club somiador. Sempre esperem que vingui algú de fora i ens faci canviar, perquè nosaltres carreguem una feixuga motxilla de pessimismes. També és cert que no tenim traça per administrar els desitjos i caiem de seguida a les trampes: la histèria, l'eufòria, el derrotisme. I de seguida bàndols i trinxeres. Tot és en realitat el mateix excés. Però hauríem de ser capaços de desitjar-ho amb perseverança i autoexigència. Des del primer treballador de l'entitat fins al darrer soci, i òbviament els tècnics i futbolistes. Un discurs, un missatge, una missió. Sense excuses per no arribar-hi i sense remordiments, retrets ni frustracions si amb la benzina de la il·lusió no n'hi ha prou i et quedes a la porta. Només un desig. Europa és un desig. Per què no ho provem?

Francesc Via 

@francescviapol 


 12/07/2017 Hipoteques
 07/07/2017 No anem bé
 15/05/2017 I Rousaud, què en pensa?
 14/12/2016 Chen y la letra pequeña
 27/10/2016 Rastar: compre a la prensa
 17/10/2016 Els pacients
 06/10/2016 El cine
 28/07/2016 Què passa amb TV3?
 23/05/2016 El rècord
 11/05/2016 ¿Y Chen, qué piensa de esto?
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 56