AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

Els pacients

Com sóc bocamoll de mena i darrerament m'he mostrat crític amb el que estem veient -si és que estem veient alguna cosa- durant el llarg cap de setmana posterior al partit he estat assetjat tuiteristicament per hordes de pericos que a partir d'ara anomenarem "els pacients". Estem, asseguren, canviant d'època històrica a l'Espanyol, encara que jo ho veig tot igual que sempre, començant per aquest despropòsit que són les oficines, on tot ho maneguen i pasteregen els de sempre. Així que com som a una època nova, correspon actualitzar l'etiqueta "palmeros" per aquesta altra de "pacients", molt més amable i descriptiva. Els pacients, amb el seu discurs assenyat i politicament correcte tenen paciència infinita, però a més són proselitistes, com els Testimonis de Jehovà, i volen que la resta dels pericos també siguem pacients com ells. Però com al conte del vestit de l'emperador, on ells veuen un vestit de fina seda, els que no pertanyem al col·lectiu pacient a l'emperador només li veiem el cul. L'equip no és que no jugui a res, és que juga com un equip que acaba de pujar de categoria, defensant-se a la desesperada com un gat panxa enlaire amb tots els homes dins la pròpia àrea i sortint a aprofitar escassos contracops que no sempre pot culminar perquè li manca habilitat, instint golejador o les forces que ha malbaratat pressionant o defensant. Deixant la victòria a mercè d'un cop de sort, un cop de talent o el xiulet de l'àrbitre, tradicionalment tan esquiu. Això, amics pacients, és l'Espanyol el dia d'avui. Jornada 8. L'aguirrisme reloaded. Però Aguirre ho feia de forma honesta, perquè no hi havia un duro i era això o anar a segona i desaparèixer. I també, cal dir-ho, ho feia de forma més eficaç.

Els pacients, són grans fabricants d'excuses i en aquest aspecte fan la feina bruta de tècnics i directius, en comptes de ser socis normals i actuar amb naturalitat. En comptes d'indignar-se pel malament que s'han esmerçat els calers en la planificació i del poc, poquet que ens està rendint tot plegat. Més de set milions en jugadors que no juguen. Jugadors que encara no debuten. Peces clau fora de la seva posició. En fi, el gran cabal d'il·lusió malbaratada. Els pacients diuen que les coses canviaran tot i que ells tampoc tenen cap argument sòlid més enllà del pensament màgic, el wishful thinking o les estadístiques només quan els son a favor. En el fons, els pacients el que volen es que ningú els desperti del seu somni. No volen pensar que ja hi tornem a ser, que som un altre cop dins del bucle infinit. I sobretot no volen que els contagiem, com la lepra, la nostra decepció. La que patim els que també confiàvem i molt amb un canvi real. En començar a construir les coses amb sentit. En què fitxés qui havia de fitxar i entrenés qui havia d'entrenar. En què dins el club els criteris fossin de professionalitat i no d'amiguisme.

Els pacients curiosament perden la paciència amb nosaltres i ens amenacen amb què si tot per fortuna comença a rutllar ni se'ns acudeixi de pujar-nos al carro de l'alegria. A què ens condemneu pacients?, a entristir-nos amb les victòries? Els pacients canalitzen la seva ira contra la situació i la fan anar contra nosaltres. Els crítics i decebuts som heretges. Ens arraconen contra la nostra pròpia decepció preguntant, inquirint, quina és la solució. Insinuant-nos que diguem, d'una vegada per totes si cal que salti Quique de la banqueta. "Voleu matar un altre, eh?". Volen acusar-nos de piròmans. Però no pacients, no. No som piròmans, som simplement, decebuts.

Ai pacients, tant de bo tingueu raó. I si no, paciència oi?

Francesc Via 

@francescviapol


 11/09/2017 Ni tremendisme ni ingenuïtat: alerta
 24/08/2017 Vendre Aarón (o qualsevol)
 12/07/2017 Hipoteques
 07/07/2017 No anem bé
 15/05/2017 I Rousaud, què en pensa?
 07/03/2017 Europa és un desig
 14/12/2016 Chen y la letra pequeña
 27/10/2016 Rastar: compre a la prensa
 06/10/2016 El cine
 28/07/2016 Què passa amb TV3?
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 57