AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

El rècord
Quan es parla aquests dies de Jémez com a futur inquilí de la banqueta perica és recorrent al·ludir a les escandaloses golejades que ha encaixat en contra. No és el mateix entrenar a l'Espanyol que al Rayo Vallecano, i sens dubte aquesta serà la constant amb la qual el canari haurà de conviure si vol triomfar a aquest club. La tria d'un tècnic del seu perfil és històrica, no som un club d'apostes arriscades. Estem acostumats a conviure amb la por: a perdre, a fer el ridícul, a baixar a segona. I darrerament, cada cop que s'apropa un derbi, a perdre 'el rècord'.

El 'rècord', pels despistats, fa al·lusió al resultat aconseguit el 15 d'abril de 1951, on vam derrotar al Barça per 6 a 0 amb gols d'Arcas (2), Grau (2), Marcet i Egea. És la diferència més gran a un derbi entre els dos equips, i un dels pocs guarismes de comparació que ens afavoreixen. Cal dir, per desmitificar una mica ni que sigui aquí en família, que més que a la superioritat d'un equip sobre l'altre, la golejada es va produir perquè el Barça, entrenat per Daucik, volia defensar utilitzant la novíssima regla del fora de joc. I així va acabar la cosa. Que jo sàpiga, no existeixen imatges en moviment del partit. Tenim poc material gràfic d'aquell dia gloriós i tota la mitologia perica es fonamenta bàsicament sobre una fotografia del marcador de Sarrià que venerem com el Sant Grial dels derbis. I potser ha arribat el moment d'arxivar-la i mirar cap endavant.

Jo tinc la teoria que 'el rècord' no ha estat superat mai perquè els culers no saben que existeix. Com tantes coses al nostre univers perico, aquesta és una qüestió domèstica, que només coneixem i ens importa a nosaltres. Si ells en fossin conscients, l'haguessin batut. Han estat molts cops a puntet de fer-ho, i especialment els darrers anys. Per la qual cosa de vegades em sorprenc pensant, que potser fora bo que el superessin ja si això ens ajuda a reaccionar i perdéssim aquest tabú com hem de perdre totes i cadascuna de les pors que ens han impedit créixer. Deixar de mirar enrere per començar a mirar endavant.

Ara és el moment de deixar de ser porucs. Un any més hem tornat a comprovar que l'Espanyol és pràcticament insubmergible per molt que tingui plantilles molt i molt lamentables. I a més, l'amenaça del descens no comporta ja, gràcies a Chen, una amenaça pitjor: la de la desaparició. Aquest és el canvi fonamental dels darrers anys, el que abans ens impedia apostar per un tècnic valent i arriscat, ja no existeix. L' Espanyol ha d'agafar riscos per créixer i perdre la por a patir golejades. L'única amenaça de desaparició és seguint practicant un futbol covard que avorreixi i allunyi a la gent de la graderia. I que igualment, com hem vist enguany, tampoc no impedeix les golejades.

Desem en un racó reverencial els rècords en blanc i negre, és hora de fer noves fotos, a tot color.

Francesc Via 

@francescviapol


 05/11/2017 Tres esmenes al projecte
 16/10/2017 No li importem a ningú
 25/09/2017 Per la Montse
 11/09/2017 Ni tremendisme ni ingenuïtat: alerta
 24/08/2017 Vendre Aarón (o qualsevol)
 12/07/2017 Hipoteques
 07/07/2017 No anem bé
 15/05/2017 I Rousaud, què en pensa?
 07/03/2017 Europa és un desig
 14/12/2016 Chen y la letra pequeña
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 57