AVUI A POL

Can ràbia per Francesc Via

Tribu

El futbol és possiblement de totes les manifestacions esportives la que conserva més referències tribals: càntics i colors de guerra, trofeus conquistats a l'enemic, herois i èpica. Això es manifesta amb especial claredat a una societat com la nostra, la catalana, que també és essencialment tribal, com s'està veient sobretot en política, on hi ha més tribu que mai: el triomf del sentiment sobre la raó. Tòtems, lleis sagrades, heretgies i heretges. Tribu, molta tribu. Els pericos som un clan petit dins la tribu amb els nostres deus particulars, les nostres tradicions, les nostres conviccions, les nostres contradiccions. Els culers són un gran clan que domina el territori i el que és més important, tots els ressorts del poder. Dins la tribu catalana, són hegemònics. És impossible accedir als centres de poder si no ets del clan. Escriuen la història, administren les lleis i reparteixen els rols. Quan fan sonar la banya, tot el clan és un clam. S'alineen els seus poders, especialment el mediàtic, el que dissenya la realitat i el modela al gust general de la tribu. Qui ha fet ara sonar la banya és Piqué que ha fet servir, en el fons, el catecisme de la tribu: la jerarquia de la casta, el sentiment de pertinença, la puresa de sang. És intel·ligent i sap fer-nos mal. En el fons els crits de guerra del nostre clan, són puerils. Som el nen que diu "puta, puta, puta". L'insult més gran que el nen sap encara que el seu significat no encaixi amb el context. Ell en canvi ens ataca amb les coses sagrades. Ha posat el dit a la nafra: no sou de la tribu. Ho ha dit i un cop s'ha dit els grans sacerdots de la tribu, han fet que si amb el cap: "te raó". 

Històricament, els pericos hem adoptat diversos posats davant la tribu. Hem provat de ser acceptats i també de viure-hi d'esquenes. És inútil. En el fons, com qualsevol individu o grup d'individus, volem ser estimats, respectats, però tard o d'hora topem amb la realitat: som d'un altre clan i això sempre ens condicionarà. Per començar viurem allunyats dels centres de poder i en el millor dels casos se'ns deixarà exercir la fe i els rituals del nostre clan d'una forma privada, marginal, a condició que no entri en conflicte amb els usos i costums generals de la tribu que coincideixen amb els del clan majoritari. Dins d'aquest clan, hi ha diverses percepcions en vers al nostre. N'hi ha que ens veuen com a perillosos heretges a eradicar, anticossos portadors de tot tipus d'atributs malignes i aliens a la tribu. Per altres simplement som una nosa inexplicable. Hi ha llegendes negres que s'expliquen de pares a fills sobre nosaltres, i sobretot hi ha molt, molt desconeixement i poques ganes de combatre'l, millor quedar-se amb el tòpic. La mirada de la gran majoria és bàsicament de desconcert, de raresa i fins i tot de commiseració.

Cal dir que al nostre clan hi ha molts apòstates, gent que se n'adona dels riscos de no seguir el corrent general de la tribu i aquesta és la raó principal per la qual no hem crescut amb els anys, ni tan sols vegetativament. Dels 60 fins aquí som un contingent de 30.000 membres. Com pot ser, si la majoria hem tingut fills? Doncs perquè cap i a la fi, la vida són quatre dies i és millor passar-los gaudint que enfrontats a la majoria de la tribu. Millor confondre's entre ells, guardar un perfil baix, desistir. Fins i tot hi ha gent que conscientment canvia als seus fills de clan, veient que molts que van fer això al seu dia ocupen ara càrrecs dirigents dins la tribu, com alguns directors de diari, per exemple. Fins i tot entrenadors d'immaculat prestigi. Tots amb avantpassats del nostre clan, sense que es conegui cap exemple d'èxit social en un trànsfuga a la inversa.

Des dels minarets de la tribu s'ha profetitzat la fi del nostre clan molts cops, i el que no ho ha pogut la pressió externa gairebé ho aconsegueixen les lluites intestines, la nostra insolvència, la nostra imperícia. Però la resistència i la tossuderia ens han fet arribar fins al dia d'avui. Seguim sense formar part de la tribu de ple dret, però vivim en ella, com hem fet sempre, des del primer dia. Ells ho saben, per molt que l'infant terrible, aviciat per les elits tribals, hagi aixecat el seu ditet dient: "No sou de la tribu", mentre la resta del clan fa que si amb el cap. Un cop més.

Doncs bé, nano, pren-t'ho amb calma. De tots els vicis del nostre clan, el pitjor, és la supervivència.

Francesc Via 

@francescviapol       


 19/02/2018 La lliga en sabatilles
 16/02/2018 The big picture
 29/01/2018 Butarque y se acabó
 26/01/2018 Gràcies Gerard
 18/01/2018 Cornellà ja no és verge
 15/01/2018 Facta, non verba
 18/12/2017 Mala peça al teler
 12/12/2017 Quique ja no hi és
 04/12/2017 La lliga de Quique
 20/11/2017 Cal fitxar un davanter
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | ... | 58