Avui és l'aniversari del meu germà. De vegades no me'n recordo de trucar-li. Tampoc no em sento massa culpable: ell del meu no se'n recorda mai. Avui fa tres anys el vaig trucar tard, cap a les 8. Ell no s'esperava el que jo havia de dir-li, ni s'ho va creure després, quan li vaig jurar entre llàgrimes, perquè la noticia encara no havia traspassat massivament les portes de Coverciano, una espècie de CAR de Sant Cugat a la italiana on estàvem allotjats. Alguna premsa desplaçada estava a la porta, esperant l'equip que havia sortit a passejar per Florència. Recordo haver-me creuat fugaçment amb l'Oriol Vidal a la precipitada entrada del centre, albirant ja que alguna cosa passava. Jo viatjava amb l'expedició, en una d'aquelles casualitats que et permet viure en primera persona una tragèdia històrica i sentir alhora la estranyíssima sensació de sentir-te un privilegiat i un intrús. Sempre m'ha fet certa vergonya parlar d'aquella tarda, tal com jo la vaig viure, per molt que ho he fet algun cop, molt per sobre. No ha passat prou temps encara, tot i que de vegades ens sembli una eternitat.

I be, han passat tres anys. No és cap data assenyalada, no és el cinquè o el desè aniversari. No és una xifra rodona. I que. És una fotesa, i ho deu ser especialment per la família Jarque-Gonzalez. Cada dia deu ser un dia de record pel fill perdut. Sobreviure a un fill deu ser la tragèdia més gran que pot viure una persona. No pots oblidar i hauries de poder oblidar, oblidar una mica, per poder seguir caminant. Molts cops em pregunto si nosaltres, en la nostra exaltació de la seva figura, en el fet de convertir un fill mort en el nostre sant, no els haurem fet encara mes mal. Sense voler, es clar. Amb la millor de les intencions, es clar. Hem fet el nostre mite particular d'un nano d'una família que no estava preparada per aquest impacte, quina ho està. Hem convertit una tragèdia brutal en una exaltació del sentiment, en un ritual d'aplaudiments, en una xifra icònica, en un dorsal etern, un adhesiu a la entrada de la Ciutat Esportiva, en un braçalet en una vitrina, en un màrtir de bronze, en una imatge a càmera lenta mentre sona una cançó. Però només era un noi. Un noi de Sant Boi tímid i silenciós que li encantava anar a pescar. Per això avui els vull demanar perdó per haver fet nostra una part de la seva intimitat, del seu record, del seu dolor.

Podríem deliberar sobre si la mort de Dani Jarque és de la tragèdia més gran de la nostra història. Però segur que ho és de la seva família. Passaran més anys i aquest tres serà un cinc i després un deu. I tot semblarà més lluny i farem reportatges a premsa i tot és desvirtuarà una mica més. Però avui, en realitat, per a la família Jarque no és cap data assenyalada. No ho és mes que ho serà demà, o un dia qualsevol, cada cop que sonin els aplaudiments a l'estadi. Tan sols es un dia més que la Martina passa sense el seu pare, que els pares del Dani no poden trucar al seu fill rutinàriament, a veure com li va. I nosaltres seguirem homenatjant al 21 i edificant el seu mite, però el millor homenatge que podem fer es estimar als nostres pares, als nostres fills, a la nostra parella, als nostres amics. Estimar. Estimar als nostres i sentir-nos afortunats que la vida no ens hagi jugat la terrible i injusta mala passada de canviar-nos un fill per una icona.

Per cert, Jordi, felicitats. T'estimo. 

@FrancescViaPOL

^{SI T´HA AGRADAT AQUEST ARTICLE I EL VOLS COMPARTIR A UNA DE LES TEVES XARXES SOCIALS, FES SERVIR AQUESTS BOTONS:}       

^{ENS POTS SEGUIR TAMBÉ ALS NOSTRES CANALS DE I DE}