Hom pot imaginar fa tot just una setmana, divendres passat, ben d'hora, Mauricio Pochettino repassant amb minuciositat la seva americana, la mateixa dels grans escenaris com el Camp Nou o el Santiago Bernabéu i que reserva quan sap que serà principal objectiu dels  fòcus i les càmeres. Puc recrear el Sheriff comprovant fil per randa que no hi hagués cap arruga o màcula, que les sabates lluïssin llustroses, mentre mentalment repassava el discurs al qual portava donant voltes des de dies, i que va acabar de perfilar després de la desfeta de l'equip a Granada; i és que tot havia de ser perfecte per una escenificació en la qual hi havia molt en joc, entre d'altres coses, recuperar la seva imatge pública, darrerament molt qüestionada. La fortuna havia jugat al seu favor; el fet que minuts més tard hi hagués programada la tradicional trobada amb Pep Guardiola prèvia al derbi li permetia comparèixer a la Sala de Premsa de Sant Adrià perfectament abillat, deixant aparcat el seu habitual xandall per lluir de vint-i-un botons amb una imatge certament impecable, alguns dirien que intimidadora, afavorida a més pel tipet que li ha quedat  gràcies als efectes d'aquesta dieta miracle que li està suposant la banqueta blanc-i-blava.

No va haver d'esperar gaire el de Murphy per poder deixar anar el seu speech; la primera pregunta  dels periodistes que es donaven cita a la Sala de Premsa va ser clara i directa: a qui et referies amb les teves paraules a Granada. En només un parell de minuts, el de Murphy, i quan alguns esperaven un estirabot al qual agafar-se, amb una jugada mestra i d'una tacada va saber aconseguir un doble objectiu: reconciliar-se amb una  premsa que a partir d'aquell moment s'oblidava d'ell i de la seva possible responsabilitat tallant de socarrel la sagnia de critiques que el tenien com a únic objectiu, i de l'altra, enviar una patata no ja calenta sinó roent a la teulada d'un Consell que ha quedat assenyalat per acció i també per omissió com a principal responsable de la situació d'incertesa en la qual viu instal·lat l'espanyolisme. Tot i que dimecres suavitzava el seu discurs, puc imaginar-me la sensació a mig camí entre la sorpresa, el malestar i la preocupació amb la qual serien rebudes als despatxos les paraules del Sheriff: sorpresa, perquè fins aleshores es vivia molt plàcidament amagat darrere de l'escut humà en el qual s'havia convertit el tècnic; malestar, perquè sobta la seva demanda quan només tirant d'hemeroteca trobem com durant aquests últims mesos fonts de l'entitat ja han deixat molt clar que el projecte passa durant uns anys per la venda de jugadors i l'aposta pel planter, i que posar remei a la situació econòmica del club estava per sobre fins i tot de la parcel·la esportiva;  i finalment preocupació, perquè el mister, malgrat el posterior desmentiment, en deixar divendres en una certa nebulosa la seva continuitat a la banqueta, obligava a que la directiva s'hagués de plantejar la gens agradable necessitat de trobar un possible plà B que dóna la sensació vénen postergant des del mateix gener de 2009 en que van trucar a la desesperada a la seva porta per tal que acceptés l'encàrrec de salvar l'equip.

Val a dir que aquesta petita obra de la ingenieria verbal de Pochettino, amb la qual va passar de la banqueta dels acusats a convertir-se directament en fiscal, no pot servir per tal que quedi lliure de tot pecat; ans el contrari, no es pot oblidar que el club li ha lliurat tot el poder esportiu des que va fer-se càrrec d'aquell desastre en el qual s'havia convertit l'equip, donant el vistiplau a totes les seves decisions, fins i tot les més impopulars; que coneix a la perfecció els greus problemes de tresoreria que travessa el club i que semblen absolutament incompatibles amb la seva teòrica -i després explicarem el perquè d'aquest adjectiu- demanda de donar un pas endavant a nivell d'objectius; que ell va ser dels primers a parlar públicament d'Europa; fins i tot troba difícil defensa que equips amb situacions dramàtiques i immersos en procesos concursals com ara Levante i Mallorca sí arribin en aquesta última jornada amb opcions d'aconseguir un passaport europeu que en cap cas segellarà el nostre equip. També sap greu que en aquesta història hagin quedat alguns damnificats com ara Nando Molinos, les declaracions del qual a ONA Fm s'apunten com un dels detonants de la indignació del cos tècnic i del vestidor -suposada demanda de rectificació per part de Pandiani inclosa-: dir que no anar a Europa seria un pal després de les il·lusions generades per la bona trajectòria de l'equip al llarg de part de la temporada en cap cas hauria de molestar a ningú, i menys donat el to amb el qual ho va dir el vicepresident, que si d'alguna cosa ha pecat sempre en les seves manifestacions ha estat d'extraordinàriament curós i prudent. Ans el contrari, a mí les seves paraules a La Graderia em semblen un elogi a Pochettino i l'equip i en cap cas un retret.

El següent capítol d'aquesta auca s'escriurà a començaments de la propera setmana, quan seguin al voltant d'una taula Mauricio Pochettino, Ramon Planes i la plana major de l'entitat. No m'atreveixo a donar els noms dels seus interlocutors, perquè hores d'ara servidor no te gens clar quina és la cadena de comandament al club i qui decideix allà dins; si més no, no ajuden gens ni mica les versions diametralment oposades que ens arriben de qui i què s'hauria acordat amb el Real Madrid pel que fa a la liquidació del deute pendent per Kiko Casilla o la notícia avançada pels companys de l'AS que Dani -l'únic personatge que ara mateix se m'acut estaria al nivell de Poche- estaria meditant la seva entrada al Consell, donat que de fet ja estava constantment present allà ni que fos via telefònica; tampoc ho fan els remors que apunten que hi ha consellers que veurien positiu un relleu a la presidència. En qualsevol cas, Pochettino, amb la seva lliçó de com capgirar la situació totalment al seu favor, i independentment que pugui trobar un interlocutor a l'alçada, està demostrant  la seguretat de qui sap te la paella pel mànec. Jo no veig enlloc, i les seves paraules de dimecres ho refrenden, que hagi demanat un projecte més ambiciós; el que ha exigit bàsicament és que si ha acceptat carregar sobre les seves esquenes el pes no ja de l'equip sinó de tot el club, no se'l posi en qüestió el més mínim. Que callin si no és per defensar una versió prèviament pactada de la situació, i que mentrestant el segueixin deixant fer i desfer, quelcom que en un altre club i amb altres protagonistes podria semblar un risc absolutament suïcida però que vist l'actual panorama sembla per sobre de tot, una garantia. Això sí, l'únic que em fa por és que si un fos malfiat, podria arribar a creure que el mister, veient el panorama que es dibuixa en l'horitzó, hagi volgut protegir-se davant un previsible desastre; que les seves paraules siguin una manera de posar l'embenat abans de la ferida. Això i no pas una altra cosa sí em genera una profunda preocupació: que després d'aquests núvols de tormenta no es pugui albirar la calma que volem tots els pericos sinó el caos.

M'ha agradat de la setmana: Tot i que en principi aquesta imatge em va sobtar, veure dissabte passat el president Condal a la llotja del Camp Nou al costat de tota la plana major del Barça assistint a l'homenatge que es brindava a Pep Guardiola demostra que sap assumir a la perfecció el seu paper representatiu i institucional, i que pot aguantar al peu del canó un espectacle que pel perico d'a peu era impossible de peïr. Ara bé, no s'entendria que no exhibís la mateixa capacitat d'encaix aquest diumenge davant un hipotètic escenari de protestes -generalitzades o no- provinents de la que és la seva pròpia massa social. Parlant d'incendis, i donat que el nostre club viu permanentment immers en un, Condal pot fer aquest diumenge a la llotja de Cornellà-El Prat un salt qualitatiu en la percepció que d'ell te l'entorn després de la relliscada de donar per satisfactòria la permanència si fa seu el lema dels bombers davant un foc: ser el primer en entrar, i l'últim en sortir.

No m'ha agradat de la setmana:  Malgrat el gruix de l'afició espanyolista, i en especial els usuaris de POL, estan demostrant una gran maduresa i serenor a l'hora d'emetre les seves opinions davant la permanent convulsió que envolta el club, un cop més dos o tres insults lamentables dirigits a persones públiques tornen a donar armes a aquells que no s'estimen el nostre projecte. Novament, mil reflexions assenyades queden solapades per un parell de passades de frenada injustificables que en cas cap poden trobar ampara a POL. Aquesta és la nostra creu en els vuit anys de vida del portal. 

^{SI T´HA AGRADAT AQUEST ARTICLE I EL VOLS COMPARTIR A UNA DE LES TEVES XARXES SOCIALS, FES SERVIR AQUESTS BOTONS:}       

^{ENS POTS SEGUIR TAMBÉ ALS NOSTRES CANALS DE I DE}