Malgrat sé que em fico de ple en un jardí complicat i que corro el risc que en el meu debut ja em titllin de llepaculs o algun altre epítet per l'estil, no puc passar per sobre del tema de moda al llarg d'aquestes últimes setmanes a Can Perico, el de la crucifixió pública que està patint Mauricio Pochettino. No és que l'hispanoargentí sigui un messies, tot i que molts dels que ara s'apunten amb indisimulada joia al seu sacrifici fa ben s'autoproclamaven deixebles seus i orgasmaven públicament amb només esmentar el seu nom salvador, però el cert és que la manera en la qual s'està carregant últimament contra la seva persona m'ha fet venir una sensació que ha passat de la perplexitat a la indignació davant una situació que em sembla desproporcionada i injusta.

Indignació, perquè per molt que li dóno voltes, sóc incapaç de trobar una explicació plausible a tanta contundència contra el que fins fa ben poc era l'ídol de tota la pericada. Puc entendre i compartir la decepció de l'afició davant aquesta repetició a càmara lenta del que va succeir la passada temporada, en que poc a poc un objectiu europeu que semblava a tocar de la mà ha anat esvaint-se a la mateixa velocitat que es difuminava el joc de l'equip. Pràcticament ningú s'ha plantejat, fent una anàlisi mínimament seriosa, si a Pochettino, veient els homes que te, no li queda una altra que planificar les temporades com una cursa contra rellotge on la meta és aconseguir al més aviat possible els 42 punts que donen la permanència, ni que això impliqui el risc que en el quart final de la competició no quedi ni una gota de benzina al dipòsit. Assumeixo que si fas un article amb aquesta reflexió, no tindràs el mateix impacte i aplaudiment fàcil que si parles durant dies que l'hispanoargentí ha embogit, que aïlla l'equip de la realitat amb una tanca virtual i també física (ai, la tanca, quant de joc està donant aquesta maleïda tanca de Sant Adrià!), que ha engegat una guerra oberta amb els mitjans i que les seves rodes de premsa són un cap de setmana sí, l'altra també, una negació absoluta de la realitat. Com si els altres clubs de futbol deixessin els periodistes voltar a la seva voluntat per les seves instal•lacions i a les rodes de premsa dels tècnics al costat de micròfon i l'ampolleta d'aigua hi hagués un cilici per tal que es castiguin les carns al mateix temps que reconeixen públicament els seus mil i un errors. Sí, pel que sembla, Pochettino també havia de ser pioner en aquest tema de l'autocrítica al món de la piloteta. Paradoxalment, els tècnics campio i subcampió de Lliga tenen els mateixos mètodes, i que allà no es sent cap crítica.

Perplexitat, per l'altra acusació que pesa sobre Pochettino, que a parer de molts ha esdevingut el braç armat del Consell a l'hora de fer una inmisericorde neteja al si del vestidor; però... no haviem quedat que qui manava aquí era Pochettino i no els consellers, ni tan sols Condal? Curiosament, fa ben poc els que ara llencen punyals aplaudien la decisió de donar-li un poder gairebé absolut al mister, a qui titllaven del poc salvable al si del club. I és que si acceptem l'axioma que és Pochettino qui marca les línies esportives de l'entitat, resulta que estem criticant el que tant hem estat demanant al llarg dels últims anys, que els entrenadors no estiguin a expenses del caprici del conseller responsable d'Àrea de torn i molt menys de les veleitats d'aquests soldats de fortuna en que s'han convertit els futbolistes, i que estigui seguint de manera ferma una idea, equivocada o no, però que és la seva. Per cert, aquests dies s'ha pogut escoltar dia sí dia també com al que en teoria és el millor tècnic de la història del futbol Pep Guardiola, se l'ha estat acusant de covardia per baixar-se del vaixell ara que toca aplicar tisorada en els sous dels jugadors de la primera plantilla blaugrana, i que en bona mida ha plegat per anteposar la seva relació personal amb el vestidor a la necessitat de prescindir d'alguns futbolistes que han estat part important del projecte culer els últims anys. Una responsabilitat molt dura que en canvi ha assumit Pochettino, i per la qual paradoxalment a casa nostra se l'està matxacant. Per cert, no és per fer sang, però al marge de questions sentimentals, comprensibles i especialment en aquest club, les seves decissions esportives han estat avalades per la mediocre quan no pèssima trajectòria de la majoria dels futbolistes que han marxat.

Això no significa ni molt menys que estigui d'acord en tot el que fa Mauricio, pero m'agradaria pensar que aquesta campanya no és per sobre d'altres consideracions una manera de passar-li factura al tècnic per aquelles paraules on parlava de la manipulació de l'entorn, perquè més enllà que pugui ser una torpesa trepitjar l'ull de poll de persones que tenen una tribuna diària per adreçar-se al poble perico, la manipulació existeix, i mal que en pesi, tots en som en una mida o una altra partíceps. Des del mateix moment en que deixem de banda l'asèptica informació del que passa a Sant Adrià cada dia durant dues hores per anar una mica més enllà, estem creant un estat d'opinió, i això ho fem tots els que tenim on lloc per escriure o un micro davant el qual parlar. Quan a la redacció d'un mitjà es planteja rescatar de les catacumbes determinat personatge que saps et donarà un parell de titulars cridaners i en quin moment concret fer-ho, o si una determinada informació mereix una plana o només un breu al marge, i depenent de la reiteració o de la manera més o menys barroera de fer-ho, has de ser conscient que caus en el risc de ser acusat de manipular. Potser el que no agrada és el terme manipular; canviem-lo per "modelar la opinió pública", el resultat és el mateix.

Apuntava abans que no tot el que diu o fa Pochettino m'agrada; per exemple, considero que les seves paraules a la Sala de Premsa de Los Nuevos Cármenes parlant de situacions que han afectat l'equip van ser pronunciades en un moment i a un escenari on no tocava. Ara que el mal ja està fet, només m'atreviria a demanar-li que les consideri com un compromís, i que a final de temporada parli alt i fort del tema, amb noms i cognoms si s'escau. Que res no s'arregli amb un paripé visitant redaccions i concedint entrevistes de tràmit, i que si més no a mi em tregui el dubte que tinc amb llums i taquígrafs, i que em digui què i qui hi ha exactament al darrere de tot aquest tema.

M'ha agradat de la setmana:
Malgrat tot l'exposat al llarg de l'article, em reconforta veure com hi ha una inmensa majoria que no es deixa influenciar pel que es publica, i pica d'un lloc i un altre per crear-se la seva pròpia visió de les coses. Potser per efecte de tants anys d'estar abandonats per part dels media, el perico es nega a seguir imams i guies espirituals.

No m'ha agradat de la setmana:
Veure com una petita part de l'afició, si més no la cibernètica, s'apuntava per donar crèdit a les insinuacions d'aquest reconegut defensor de la veritat que porta per nom Juan Antonio Alcalá. Si per carregar-nos-ho tot ens hem de servir de la merda abocada des de segons quines tribunes, penso que ens estem equivocant de camí.

^{SI T´HA AGRADAT AQUEST ARTICLE I EL VOLS COMPARTIR A UNA DE LES TEVES XARXES SOCIALS, FES SERVIR AQUESTS BOTONS:}       

^{ENS POTS SEGUIR TAMBÉ ALS NOSTRES CANALS DE I DE}