"Lo de esta gente es alucinante. Mira cómo aplauden el gol de Tamudo. Y parte de la grada está en pie!". Així van reaccionar els periodistes que cobrien el partit que l'Espanyol jugava a Cornellà contra el Rayo Vallecano. Pel que vaig poder sentir al llarg dels 90 minuts, aquests venien de Madrid i es dedicaven sovint a cobrir l'actualitat de l'equip visitant. A mesura que avançava el diumenge, anirien arribant les bromes al llarg de tot el dia sobre si l'Espanyol havia guanyat per cinc a un o per sis a zero. Sorprenent la reacció de l'afició blanc-i-blava quan el seu ex-capità va marcar? Potser. Comprensible? També.

I és comprensible perquè Raúl Tamudo és, hores d'ara, el jugador més important de la història d'aquest club. Perquè, honestament, ni una servidora ni la gran majoria -per no dir tots- dels que ara llegeixen aquestes paraules no sabem ni la meitat de tot el que va passar perquè marxés com va marxar. Ni aquells que ja han estat designats com a "tamudistes" ni els que es van posicionar clarament en contra del jugador poden fer una argumentació vàlida del per què el dolent era ell o per què ho era el club. Si és que en aquesta història podem parlar de bons i dolents.

Total, que la desinformació que tenim respecte a aquest fet ens va fer parlar durant setmanes sense saber. Aquelles coses que es fan, parlar per parlar, parlar sense conèixer. I ho diu la primera que no va dubtar en donar la seva opinió sobre el cas. Sí, jo era "tamudista" i així ho vaig assegurar tants cops com m'ho van preguntar.

I amb el cap ben alt. Perquè Tamudo és, objectivament, l'únic jugador que ha marcat a Sarrià, Montjuic i Cornellà-el Prat. És el que més partits ha jugat, el que més gols ha marcat pels blanc-i-blaus i el que mai va dir que no a una fotografia ni a un autògraf. Al cap i a la fi, també ens va donar una salvació en l'última jornada, no? Probablement, em diran que no va donar la cara al final, que un capità havia de sortir en roda de premsa i que es va amagar per no dir el que pensava: que volia marxar. I potser també em diguin que ell era que tallava el bacallà en el vestuari i qui manava per sobre de qualsevol. I si m'ho diuen, segurament tindran raó.

Però per mi i imagino que per tots aquells que l'altre dia van corejar el seu nom, van aplaudir-lo i fins i tot van celebrar el gol com si fos el sisè dels nostres, unes setmanes -uns mesos, si ho volen- no fan canviar la que va ser la realitat de l'Espanyol durant més d'una dècada. Una realitat anomenada Raúl Tamudo i que d'ara endavant tindrà les portes de Cornellà obertes. Perquè l'afició va parlar. En el moment del seu comiat i en cada partit en què el de Santa Colom ha tornat a la que hauria de ser encara casa seva. En definitiva, perquè així hauria de ser.

Marta Lacima
Subdirectora de lajornada.cat

^{SI T´HA AGRADAT AQUEST ARTICLE I EL VOLS COMPARTIR A UNA DE LES TEVES XARXES SOCIALS, FES SERVIR AQUESTS BOTONS:}       

^{ENS POTS SEGUIR TAMBÉ ALS NOSTRES CANALS DE I DE}