Es tan ridícul com paradoxal l'enrenou que s'ha muntat per l'article del Christian, però haig de dir que el noi s'ho mereix. No per haver criticat a Tamudo, sinò perquè un dia va gosar criticar a un altre ser superior, es a dir una servidora, i aquesta es la raó per la qual vaig decidir oferir-li d'entrar a Pericos Online. No es el primer cop que fitxo a gent que em critica, encara que tampoc ho faig per sistema a tot el que em tira merda a sobre: ja no hi cabríem i a mes és necessari tenir uns mínims de talent. I l'EGB, es clar. Vaig fitxar anteriorment a Monteserin per criticar el nostre criteri de tria de noticies i el seu premi va ser treballar en aquesta web a sol y sombra, mes d'un any i per la cara. Mai li agrairem prou. Ara li ha tocat al Christian, el meu nou cachorru, aquesta penitència: el cercle s'ha tancat i el criticador es criticat. Son les lleis del karma còsmic perico. I també de la tonteria humana: n'hi algunes rèpliques al seu article que son paradigma d'això darrer. I és que n'hi ha que demanen a crits independència i llibertat d'expressió i desprès es cabregen perquè algú les exerceix. No es privatiu d'aquesta web ni d'aquest club on hi ha tants tabús absurds i intocables, i tanta gent amb tics de l'antic règim. Tampoc falta la darrerament habitual claca de sonats que ens acusa de venuts. Som uns venuts ben curiosos quan el mateix articulista fa dies deia que la solució pel club era Golobart, o avui mateix, dos columnes mes avall l'Oscar Julià critica al fill del president -que per cert, com s'enteri em tallarà els collons-. Mes divertits son els que diuen que quan hi havia en Nacho no hi havia crítiques a Tamudo. Això és estar ben informat, si senyor!. Ni cal dir que em passo pel folre dels trons tots els insults i les amenaces de deserció. Això si, aviso: compte amb els que amenacen de no tornar perquè acabaran convertits en els meus clients mes fidels. No hi ha droga mes addictiva que l'odi.

Però be, al que anàvem: l'hiperbòlic article del meu cachorru, te un titular agressiu però una tesi plausible. No se si tant com per dir que Tamudo odia el seu Espanyol, o mes aviat si Raúl odia a Tamudo, és a dir a l'estrella en que de grat o per força, l'hem convertit entre tots. Molts cops he cregut que potser si que el noi haguès estat mes feliç si la vida li hagués reservat un paper secundari en comptes d'estrella principal. El que resulta difícilment discutible és que en els darrers temps sembla haver-se-li fet encara mes feixuga la responsabilitat de la capitania, almenys en la seva vessant mes pública i representativa en vers l'exterior, tot i que aposto -sobre segur, ja que ho ha escrit la meva musa Juarez- a que tampoc li ha estat agradable haver de deixar-la. Per suposat, crec que no li fem cap favor a ell ni a la resta de l'equip removent més aquest tema i creant noves trinxeres, com si tradicionalment no n'hi hagués prou, entre l'equip i l'afició. I evidentment, les declaracions de resposta de Tamudo sobre aquest tema, tan sols es produiran dins el camp, amb el llenguatge dels gols que és amb el que millor s'expressa l'etern capità. Perqué Raúl sempre ha estat un gegant al rectangle verd que quan ha posat un peu mes enllà de la calç s'ha empetitit voluntariament. Ara, a la recta final dels seus dies com a jugador de l'Espanyol, ja fora absurd saber si les coses podrien haver estat d'una altra manera, si podíem haver-lo ajudat mes a exercir el seu paper principal, o ell podia haver posat mes de la seva part. Però és cert que club i afició han necessitat sempre que Raúl perllongués fora dels terrenys de joc la jerarquia que ha demostrat sempre sobre la gespa i que l'han convertit indubtablement en icona perica i en el millor jugador de la història del club. No ha estat així i ara ja és inevitable.

Fa dies que em volta una cosa pel cap i potser aquest es un bon moment per proposar-la. Proposo que obrim una subscripció pública per fer-li un monument a Raul a l'entrada de Cornellà, i nosaltres com a POL hi posem els primers 1000 euros. Estic segur que per tot l'exercit d'admiradors ofesos serà un honor gratar-se la butxaca per contribuir. No és un acte de contrició per l'article del Christian -al qual ja li retindré un percentatge de la paga perquè contribueixi com a penyora-, sinó mes aviat una iniciativa amb sentit històric. D'aquí a 20, 30, 50 anys, el monument recordarà la figura que va ser, per sobre de les foteses per les quals ara ens barallem absurdament. La gent quedarà amb els amics sota l'ombra del monument. Els visitants s'hi faran fotos, com ara a Old Trafford ho fan amb la de George Best, o Matt Busby. Ara, convertits en estatua, son tan sols mite: un mite pur i perfecte. Mes enllà de les errades que van cometre com els essers humans que eren. La història oblida sempre aquestes petiteses i es queda amb les pàgines que van ser escrites amb lletres daurades. I Raúl d'aquestes,en te per fer una enciclopèdia.