Tardor de 2007, Pavelló Olímpic de Badalona. Servidor ha pagat gairebé 40 € per veure el que humilment penso que és el millor grup del món: Dream Theater. Després de dues hores i mitja de babejar arriba l'hora de reclamar el bis, amb un servidor de vostès aplaudint fins deixar-se els dits inflats com botifarres. La banda torna a escena i jo paro d'aplaudir de cop. He passat de la felicitat absoluta al cabreig màxim en 1 nanosegon quan m'adono que Mike Portnoy, bateria del grup, surt a tocar amb l'elàstica culé. La ovació que s'endú és de traca i mocador, però jo li hagués tirat un ou. L'amic que m'acompanya, afutbolístic ell, em diu que no n'hi ha per tant i que al proper concert de la banda que és a Madrid el dia següent segur que es posa la del Real Madrid. Doncs no amics, es va posar la de la sel·lecció espanyola.

7 de Juny de 2009, Estadi Olímpic de Montjuich. Els 72.50 € invertits en l'entrada per veure AC/DC es donen per ben emprats als 10 segons de concert. Dues hores de rock en estat pur, amb 60000 persones entregades als germans Young i a Brian Johnson, cantant del grup. Uns mites vivents, dels més grans. Però ai amics, arriba l'hora del bis i passa el que jo ja sospitava que passaria: Brian Johnson surt a cantar Highway to hell i For those about to rock amb la samarreta del Barça. El riff de Highway to hell ja no em sona igual, de fet tinc ganes de marxar. No ho faig perquè he pagat una pasta, però el concert ja s'ha acabat per mi. Me'n vaig amb mal gust de boca de l'Olímpic i no sóc l'únic: abans de marxar rebo un sms d'un altre POLero que és al concert que diu literalment "mort acdc fills de puta". Curt però explícit.

Ahir es va produïr el darrer capítol (de moment) d'aquesta història al concert d'U2 al camp nou. A mi sempre m'han fet com ràbia: doncs ara encara més. L'amic Bono, cantant de la banda irlandesa, va fer un discurset alabant la samarreta del Barça per ser la única que porta el logo d'UNICEF. Acte seguit, se la va posar per cantar One. El que l'amic Bono no va veure, potser degut a que ni de nit a les fosques es treu les ulleres de sol o potser degut a que senzillament és tontet, és que molt a prop del logo d'UNICEF, a menys de 10 centímetres de distància, hi havia també el logo de NIKE. Al senyor Bono, que va d'ambaixador contra la pobresa i les injustícies socials pel món i després cobra fins a 160 € per una entrada, no li sembla malament enfundar-se una samarreta de NIKE, multinacional que es va fer famosa per explotar nens a l'Àsia. Bono, my friend, lliçons de moral a casa teva. Per sort, amics lectors, la imbecilitat s'encomana per via cutània i pocs segons després de començar a cantar One amb la samarreta del Barça enfundada, Bono va haver de fer parar la banda a mitja cançó perquè s'havia oblidat de la lletra, fent el ridícul més espantós que pot fer una banda en directe. Aquesta situació en l'àmbit d'internet, que és el que ens ocupa, té una paraula que la defineix perfectament:

OWNED!