Benvolgut i admirat consoci,

t'escric aquesta missiva perquè, ras i curt, si no ho faig crec que me'n penediré tard o d'hora. Ara ja fa dies que s'ha acabat la temporada esportiva i sembla ser que la desgana per parlar més de futbol en l'entorn del club ha apaivagat definitivament les ànsies per forçar un canvi de rumb, del tot obligat al meu parer. L'últim dia que ens vam veure, al plató de Pericosonline TV, vas expressar que lluitaries contra aquells que, només per engrandir el seu ego, volguessin arribar a impedir aquest canvi, tan pendent com necessari. Un servidor de la causa perica ho va batejar com a "revolució dels clavells", per fer-ho fàcil. I és que tots dos pensàvem -i així ho vam dir públicament amb el testimoni de l'audiència del programa- que era un extrem irrenunciable: calia un nou projecte, una manera de gestionar aquest sentiment ben distinta a la que ha vingut obrant els darrers temps.

Sempre que t'he llegit o t'he escoltat parlar del futur que podem construir per a l'Espanyol, hi he trobat a grans trets la meva ideologia perica: inconformisme, decisió, ambició, valors i unes idees de govern fermes i invariables. I tot i que encara a dia d'avui no has volgut fer explícit en què consisteix la proposta que portes en ment, sempre he sentit que parlàvem el mateix idioma: el del canvi pacífic. Per això em pregunto, Joan, on ets. Què se n'ha fet de la iniciativa i el sentit del deure personal que et van fer sortir a la palestra? Digues-me, estimat Golo, per què no anar fins al final, ara que ja hi som, ara que les noves idees, les paraules i les accions són més necessàries que mai? Per què no dir-ho clarament: "l'Espanyol de futur que jo proposo és aquest i per arribar-hi faríem això i allò altre. Si algú té una idea millor i la concreta, jo m'enretiro. Però sinó, jo aniré fins al final i, si cal i puc, portaré a escrutini de tots els accionistes el meu projecte, perquè escullin si li donen suport".

No caldria res més que convocar els mitjans de comunicació per poder arribar a tota la nostra gent. Per fer-se escoltar pels pericos que, després de l'etapa de Dani, creuen en un futur decididament millor i diferent que el present; que són la immensa majoria, tinguin la opinió que tinguin del passat immediat i històric del club i de la gestió del Consell dels anys a Montjuïc. I fer-ho sense més instruments que un micròfon i un discurs clar i concret. Sense més pompositat que una neutra sala de premsa que es llogui per hores. Una idea i un futur dibuixats. I la voluntat explícita i pública d'anar fins al final, emplaçant, és clar, a Lara i Sánchez-Llibre a parlar-ne de veres. Si tu hi creus, permet-me que insisteixi, per què no fer-ho? No hi perds res, com tampoc ho va fer Biern, ni Espanyol 3.0, ni tots aquells que en major o menor mesura -i amb diversos estils i maneres de fer- no hem combregat amb les rodes de molí d'una gestió esportiva i sentimental clarament millorable envers el nostre estimat Espanyol.

En aquest club hi ha una tàctica tan indissimulada com freqüent: els globus sonda. Ho saps tan bé com jo. T'ho dic perquè pels canals habituals ja s'està fent arribar al poble una gran munió d'aspectes per concretar, per aprovar finalment segons el sentit de la reacció de la massa. El continuisme explícit en els possibles relleus a la presidència, la creació de la figura d'un nou dirigent professional i plenipotenciari o, fins i tot, l'arribada de capital estranger amb intencions no explícitament beneficioses per al club. Els canvis són ara, s'estan produint ara, i jo em pregunto si a la revolució dels clavells se li està escapant el tren. I amb aquest fet, que el club perdi alhora una oportunitat històrica, amb el trasllat al Nou Sarrià, per fer el pas endavant tantes vegades ajornat o avortat inexplicablement.

En el teu celebrat article "El futuro del Espanyol", publicat a La Vanguardia el 10 de gener d'enguany, deixaves escrit el que és al meu entendre una gran evidència: que a pesar del seu rotund i indiscutible espanyolisme, al Consell actual -i, per tant, als seus integrants- se li havia acabat el crèdit per reinventar-se i formular un nou projecte esportiu i de gestió. Si la transició responsable que la institució mereix, per grandesa i per l'enorme sentiment dels seus aficionats, no es pot produir perquè la unitat i el consens queden en segon pla i totes les decisions segueixen obeint l'egocentrisme d'alguns, què hem de fer? No podem seguir al marge, per molt que això sigui una SAD i de rics i poderosos per ser-ne els amos reals, n'hi hagi quatre de comptats. Crec, modestament, que com a mínim hauria de quedar escrit -i dit!- que hi havia una alternativa, que un altre Espanyol era possible i que l'aire fresc, jove i emprenedor podia haver arribat al comandament del club.  

Sí, suposo que aquestes alçades ja ho has notat. T'estic demanant que facis el pas definitiu, que miris de travessar per la corda del circ tot i desconèixer si a sota hi ha una xarxa o no. Potser pensaràs que no sóc ningú per demanar-te que facis quelcom semblant a allò que se'n diu tirar-se de la moto. En aquest cas, encertaràs de ple; no sóc més que un dels milers de joves tocats per aquesta febre que es diu RCD Espanyol. Algú que no té cap dret a exigir-te un simple gest, ni tan sols a recriminar-te, de cap de les maneres, que no el facis. Amb tot, com et deia al principi, no em perdonaria a mi mateix haver-me callat aquestes confessions, que et faig en públic avui amb aquesta carta oberta, si arriba el dia i tot em sembla igual, repetit, conegut fins a l'extenuació moral i anímica. Un pressentiment fruit del temor que l'Espanyol segueixi tenint les mires curtes i el canvi resti pendent.

Només era això, que entenc que no és poca cosa. I que un dia vaig llegir algú que va escriure el següent: "Soy de los convencidos de que con unidad, sabiduría, imaginación y esfuerzo, el Espanyol será un club de referencia en el futuro". I jo em pregunto, admirat Golo, quina referència de present ens farà conquerir aquest futur? No la palpo, no l'endevino, me la nega l'actualitat més rabiosa a la que tinc accés com a periodista. Sigui com sigui, confio en què, si pot ser més d'hora que tard, coneguem si tots els pericos podem comptar realment per a aquesta iniciativa amb un home d'unitat, savi, imaginatiu i esforçat com tu, el perico Joan Golobart.

Quan el deure ens guia i les estrelles de la glòria ens criden, crec que res hauria de fer que seguim ofegant els desitjos al bassal de laments de l'estultícia. Per això, principalment, t'he volgut escriure aquesta carta; a ulls del món i del segur judici del pas del temps. Rep una salutació molt cordial, amb l'esperança de tenir aviat notícies teves.

A disposar i molt cordialment,

XS