Quan dimarts vaig rebre la notícia del fitxatge del Txingurri Valverde pel Vila-Real vaig tenir a l'estómac una mescla d'alegria, nostàlgia i ràbia. Com bé deia el company Oriol Vidal dilluns passat a la versió televisiva de pericosonline, la marxa de Valverde de l'Espanyol va ser un error grandíssim, de dimensions colossals. Vam deixar escapar un tros d'entrenador, un home avalat pels resultats i que ens oferia un futbol vistós, i tot per la nostra tendència autodestructiva i per la racaneria d'una secretaria tècnica segurament induïda per la mala gestió econòmica del club. Un error imperdonable que ara no podem tornar a repetir.

Pochettino és Valverde. És un entrenador jove que estima l'Espanyol, que té ganes de començar desde zero un projecte i que ja ha demostrat la seva vàlua. Ens ha tret d'una posició gairebé insalvable i s'ho ha guanyat. No m'ha agradat que la directiva hagi filtrat un possible excés de demanda econòmica del de Murphy. Si és així (que estic segur que no), se li paga i punt, animalades més bèsties s'han comès per part d'aquesta directiva. Ensumo que el problema és un altre. Ensumo que Pochettino ha fet el que havia de fer: demanar el mínim que un entrenador d'un club centenari com l'Espanyol pot demanar la temporada de l'estrena d'un nou estadi: una plantilla competitiva. Grande Mauricio, muy grande.

Consti en acta que a la vegada que escric aquestes línies estic convençut que Pochettino renovarà. Qualsevol altre desenllaç d'aquesta negociació, seria un cop terrible, gairebé mortal, davant d'una de les temporades més importants de la història del nostre club. Com deia el mestre Via mesos enrera: Pochettino, institución!