El miracle

Fa temps vaig dir que no n'hi havia prou amb un miracle, sinó que necessitàvem el miracle. El miracle que fes que la persona que seu a la banqueta fós capaç de revertir una dinàmica negativa que feia un any i mig que durava. El miracle que fes que tornés el millor De la Peña i que pogués jugar tres partits seguits sense lesionar-se. El miracle que fes que Kameni tornés a tenir la confiança de fa dues temporades. El miracle, en definitiva, que transformés un equip mort i semienterrat en un ferm candidat a estrenar un estadi de somni a primera la temporada que ve. Doncs ja el tenim aquí, i no ha arribat per casualitat, sinó perquè ens l'hem currat tots: equip i afició. I deixeu-me destacar dos noms per sobre de tots: Mauricio Roberto Pochettino Trossero i Feliciano Di Blasi. Els dos millors fitxatges que podia fer l'Espanyol en el mercat d'hivern. Uns cracks.

Luis, Luis!

Després de veure com l'equip ho dóna tot al camp és lleig destacar a algú en particular, però de la mateixa manera que "il capo" Via (aprofito per recordar que va prometre que si ens salvàvem es deixava bigoti) servidor té una debilitat especial envers Luis García, un tros de jugador i encara millor persona que ho està passant molt malament. Gran gol avui de l'asturià que ha d'esdevindre clau en els cinc partits que resten. A més ha pogut dedicar el gol a l'Hugo, que és perico com el seu pare. I pensar que alguns desitjaven que et quedéssis pasturant a Astúries abans d'anar a Gijón... No els escoltis Luis: ets gran, molt gran.

Vindrà l'hòstia

No tot seran flors i violes, això ho hem de tenir molt clar. Ens caurà una hòstia en el moment menys esperat, però ens hem d'aixecar. L'any del "machote" ens va arribar a la penúltima jornada, quan a la mitja part estàvem virtualment salvats i el Mallorca d'Eto'o ens va fer patir una setmana més. Ho dic perquè diumenge rebem un València en estat de gràcia amb un Villa estelar i després anem al Calderón, que són dos partits dificilíssims i que es poden perdre. Si això passa, cal estar tranquils i seguir igual que les darreres jornades: sense perdre el nord. Amb els 35 punts que tenim ens hem guanyat el dret a lluitar fins al final passi el que passi aquests dos partits. Calma.

I si ho aconseguim, què?

Doncs primer a celebrar-ho, que hem patit molt. Avui érem uns quants a qui se'ns queia la llàgrima després del gol de Román, i no pas per alegria ni per tristor, sinó per alliberar la tensió acumulada durant tota la temporada. Això sí: passi el que passi aquest club necessita un canvi radical, especialment a la gespa i despatxos endins. Que les victòries i la possible salvació no ens facin oblidar la raó per la qual estem tant contents de tenir 35 mísers punts a la jornada 33.

Postdata

No vull acabar aquest article sense felicitar tots els integrants de l'Espanyol B per la seva gran temporada. Gran victòria avui contra el Reus d'una gran plantilla amb un millor entrenador. Ara cal començar a pensar en el playoff i un hipotètic ascens que seria molt important per l'entitat. El millor lloc on pot estar un filial és a 2ª B. Ànim nois, heu demostrat que ho mereixeu.