La setmana passada no vaig escriure res perquè no vaig acabar de decidir-me per cap dels dos finals de Espanyol 2050 que tenia i tinc ja escrits. I com que aquesta setmana encara no ho tinc, he decidit tirar pel camí del mig aprofitant que uns col•legues de l'altre costat de la Diagonal s'han sincerat.

*****************

És d'agrair que, en la vigília del quart derbi de la temporada, diferents individus del club rival hagin sortit de l'armari i s'hagin dedicat a dir el que pensen sense embuts. Val a dir que les persones amb el coeficient intel•lectual justet tampoc tenen massa mecanismes neuronals per controlar les seves incontinències verbals, però com que encara no s'ha inventat l'indasec cerebral alguns no poden evitar les petites pèrdues de matèria gris.

Bé, al que anàvem. Ahir van ser dos jugadors de Los Otros els que van sortir de l'armari cerebral i aquest matí ha estat el seu líder, que ens ha recordat el famós to embriagat de ¡Al loro!.

El primer en fer-ho va ser un xitxarel•lo (ell no té ni idea del que significa aquesta paraula perquè en el seu vocabulari dubto que hi càpiguen paraules de més de 2 síl•labes) que la temporada passada jugava a Tercera Divisió i aquest any es dedicar a repartir estopa i fer teatre del bo pels camps on juga. El curiós del cas és que, com que porta la samarreta que porta, es creu amb el dret d'escridassar els àrbitres amb total impunitat, però el més curiós encara és que li ho permeten tot i que, com aquell qui diu, encara no hagi empatat contra ningú. Doncs bé, aquest noiet ahir va dir que l'Espanyol li importava una merda, que si baixava a Segona li era igual. No va dir-ho tant clar perquè l'indasec va funcionar, però se li va entendre tot. Des d'aquí li vull donar les gràcies per la seva sinceritat.

L'altre noi en parlar va ser un que va marxar del seu club per pasta i ha tornat per més pasta encara. D'això se'n diu estimar uns colors (els dels diners, és clar). És un xicot que es dedica a celebrar gols amb assassins llença-bengales i ahir ens donava lliçons sobre com celebrar gols. Al setembre estava posseït i semblava que es morís de ganes de pujar a la grada de l'Olímpic per fer festa grossa amb la seva afició i ahir es queixava que els jugadors de l'Espanyol van celebrar el Tamudazo sobre la gespa del seu camp. Des d'aquí li vull donar les gràcies per ser tant coherent, tan assenyat i, sobretot, tan català.

I el darrer en treure's la careta ho ha fet aquest matí. De fet aquest ja no és notícia, perquè ha pixat fora de test tantes vegades que no el suporten ni els seus socis. Aquest matí, en una emissora de ràdio, cridant com un energumen, ha actuat com s'espera d'un president seriós el dia abans d'un partit d'alt risc: llençant benzina al foc. El dinar de directives de demà, patrocinat pel President Maragall, promet ser distès i ple de bon humor. Però el que em preocupa és la integritat dels pericos, que com jo, serem demà a l'estadi aquell que a les nits l'envolten homes (o dones) de difícil definició. Des d'aquí li vull donar les gràcies per la seva diplomàcia i suposo que l'amo del whisky DYC també li estarà agraït eternament.

Només espero que aquestes tres sortides de l'armari serveixen perquè els nostres jugadors es motivin una mica més i sortin a mossegar i a endur-se els tres punts demà. Molta sort a tots!