Els últims anys, cada temporada ha començat amb el dubte de saber si Tamudo podria seguir al nivell dels anys anteriors. Amb inicis més o menys ranquejants, el capità, un dels millors jugadors de la nostra història (el millor per a molts), ens feia sortir de dubtes tant bon punt arribava al seu nivell magistral al que ens ha malacostumat any sí any també.

Tots som conscients que Tamudo no és etern tot i que ens agradaria que ho fos. Tots sabem que tard o d'hora haurem de deixar d'encomanar-nos a la seva habilitat innata per desquiciar els defenses rivals i treure petroli de les jugades més inimaginables possibles. Ningú dubta que, en gran mesura, gràcies a ell hem aixecat dues Copes del Rei, hem arribat a una final de la UEFA i ens hem salvat del descens, a part de putejar en més d'una ocasió als nostres amics merengues i culés (cosa que com tothom sap, ens permet anar a treballar el dilluns següent amb aquell somriure tant sa i revitalitzant). Tamudo ens ha donat grandíssimes tardes de glòria i ha sorprès a propis i extranys.

Però Tamudo s'apaga. Potser aquesta temporada és aquella que tots sabíem que hauria d'arribar i que no volíem que arribés mai. La crisis que està atravessant el club, el cabreig general que ens té a tots de morros, el canvi d'entrenador, la falta de planificació a mig termini del Consell i els seus professionals, la baixa forma física dels jugadors, la poca consistència tàctica de l'equip, etc. Tots aquests factors pesen massa pel capità, que està veient com al seu declivi físic propi de l'edat se li està sumant l'exigència de ser el líder que ens tregui les castanyes del foc una temporada més. Tamudo és humà, tot i que molts l'han volgut pujar als altars, fins i tot volent-lo beatificar. Ens ha malacostumat durant tants anys que no li perdonem cap relliscada i correm a acusar-lo de tots els mals del club quan les coses van maldades. I si no, de què això de fallar penals?

Tant de bo m'equivoqui però potser aquest any sí que és el començament de la fi d'un mite. I tots plegats ens hem de preparar per afrontar-ho. L'afecció hem de tractar-lo com es mereix, com a llegenda viva de l'Espanyol, exigint-li que s'esforci al màxim però ententent l'edat que té i la càrrega institucional i mediàtica que ha de suportar, sobretot pel que ha sigut. Però el Consell sí que s'ha de posar a treballar de valent per trobar-li un recanvi. El que fins ara era necessari, s'ha convertit en imprescindible per sobreviure. Ja n'hi ha prou de gastar-se els pocs calers en fitxar mitja dotzena de jugadors mediocres o futures promeses, cal afinar bé la punteria i concentrar els diners en un davanter de garanties, que no prometi sino que marqui. I això és feina de la direcció esportiva.

I, per acabar, m'agradaria demanar-li a Tamudo que, sent llegenda com és, exerceixi com a tal i lideri l'empenta que necessitem tots plegats per sortir del pou. Ara que no tindrà la pressió de marcar gols durant algunes setmanes perquè malauradament s'ha trencat, potser sí que hauria de posar-se al costat del nou entrenador per dir-li que el vestidor està compromès per tirar endavant. Tamudo ha estat i és una llegenda sobre el camp, però encara ho serà molt més si aconsegueix que se'l recordi per salvar l'equip inclús sense vestir-se de curt.