Una emissora de ràdio fa un any, deia que cada temporada hi havia un moment que sempre sorgia la crisi de l'Espanyol i malauradament i molt el nostre pesar, doncs tenen raó. És estrany, viure un any sense que l'equip o el Consell visqui un any plàcid i sense turbulències, no sé com ens ho muntem, però sempre ens esclata una crisi, com si fos el nostre particular via crucis i que mai el podem esborrar del calendari.  

Crec que el problema és que cal definir-nos com a entitat, tenim un projecte patrimonial que està a tocar, però el projecte esportiu no sabem quin és ni quin serà dintre de quinze dies, ja que a aquest Consell li pot la responsabilitat i no sap si fer cas a Herrera, passar dels seus consells o directament fotre'l fora. Masses dubtes i nervis, per prendre decisions que no es van prendre a aquest estiu.  

La decisió del Consell d'ahir el vespre deixa ben a les clares que actuaran com feien els governadors de l'Antiga Roma en els circs. És a dir, que decideixi el poble si el gladiador mereix viure o caure mort a la sorra, és a dir, nosaltres dictarem sentència el proper diumenge a les cinc de la tarda davant l'Sporting. Suposo que els màxims mandataris ho fan amb l'intenció de guanyar temps davant la que sembla inevitable destitució del tècnic i al mateix temps, tenir el total recolzament de la massa, no ser que passi com fa tres anys amb Lotina, on el gran part del públic va cridar en favor del de Meñaka, quan el seu cap estava penjant d'un fil, per tant millor esperar a la reacció popular i així també es guanya una setmana alhora d'escollir un futurible a la banqueta perica.

Més que culpabilitzar a persones, el que cal és honestedat i dir les coses com són, si hem de passar gana, esportivament parlant, per tenir l'Estadi, doncs s'assumeix i aquí ningú deixarà de ser perico i qui no vulgui ser-ho, doncs bon vent i barca nova. Hem de remar tots junts, però hem de saber la direcció i el que està clar que amb els dobles discursos que ens ofereixen els nostres consellers/professionals no saps cap a on anem esportivament i seguim amb l'errònia política de qui dia passa, any empeny.  

Si tots fóssim més conscients que la nostra aposta esportiva ha passat en un segon terme, amb el vist-i-plau de la majoria accionarial, per tenir un Estadi Nou, doncs no ens agafaria ganes de cremar-ho tot ni estaríem tan nerviosos.  Aquest grup porta tres anys debilitant-se de mica en mica, ja que no hem tingut diners, hem venut peces que sumaven a la columna vertebral de l'equip i Herrera tampoc ha sabut reforçar com calia l'equip i anat sobrevivint de la teta de Cristóbal, però aquesta llet s'està acabant i cada cop més es veuen les deficiències, sobretot quan els que han i tiraran del carro no li surten les coses. Però res, el dia de l'Sporting serà qui decidirà el nostre pla de futur esportiu que qui sap el que durarà. Així som.