Tantes pastilles de les grades que estan ocupades, multiplicades per un coeficient "x", i considerant unes desviacions "z" a partir dels giravolts dels torns de les portes, ens donen el nombre de persones que assisteixen al partit. No es discriminen ni abonats, ni socis gol, ni pensionistes, ni convidats. Aquests últims, a vegades, poden ser uns quants milers, sigui per accions promocionals amb els catalans nouvinguts o per solidaritat amb algun moviment determinat. El cas és que el marcador electrònic ha de projectar la xifra i és en aquest instant quan s'engega un procés que, essent rutinari, no deixa de tenir la seva càrrega emocional.

Walkie-Talkie en marxa: "Lolo, aquí, Santi, ¿me escuchas?". "Dime, Santi". "Me salen trece mil doscientos ochenta y siete". "Santi, no me jodas... ¿trece mil qué?". "Doscientos ochenta y siete". "Hay que redondearlo y, por supuesto, engordarlo". "Lolo, díselo a Pedro, a ver qué ponemos". "Oyeme, Santi. Pedro me ha dicho que estará bien lo que pongamos siempre y cuando no bajemos de dieciocho mil, que hace frío y lo dan por TV3". "Vale, Lolo, tecleo dieciocho mil cien". "Perfecto. Cambio y corto". Avui som divuit mil cent espectadors. El RCD Espanyol de Barcelona li dona les gràcies pel seu suport. Abans, també, ens donaven les gràcies els de Barcelona Promocions, però ara ja no, doncs diuen que estan emprenyats perquè no cobren el lloguer.

Hi ha partits, com el de Copa contra el Celta, en els que el marcador electrònic fa un treball finíssim i detalla que són quasi vuit mil ànimes a l'Estadi. Jo crec, sincerament, que unes quantes d'aquestes vuit mil eren ànimes en pena que van sortir a fer un volt des.de les dependències veïnes, perquè si no jo no m'ho explico. En canvi, diumenge contra el potent i virtuós equip del Numància, que ens va clavar quatre, llegíem al marcador un nombre de poc més de quinze mil espectadors, i a mi em va semblar que n'érem uns quants més. És obvi que si algú s'equivoca, aquest sóc jo.

Però convindran amb mi que siguin vuit, quinze o divuit, la gent no puja a Montjuïc. En Domènec Robinat, resident a Alcarràs i soci de l'Espanyol, explica que ja n'hi ha prou de que li prenguin el pèl i que fer tres cents cinquanta quilòmetres per veure que el teu equip no juga absolutament a rés és, com a mínim, una rucada. Certament sóm molts que vivim més a la vora de Barcelona que comencem a experimentar quelcom similar, una sensació que mai havíem percebut en tots els nostres anys de fe blanc i blava. La del tant se me'n fot. I no és per causa de la crisi financera, ni per altres raons operatives. És, senzillament, perquè s'està perdent la il·lusió.

Vostès en perdonaran, però amb quaranta vuit milions d'euros de pressupost no és pot fer el ridícul. Passi que tinguis una mala temporada, com la passada, però fes el favor de no tornar a cometre les mateixes errades. Donades les circumstàncies, de vint i nou mil socis que diuen que som, la meitat es queden sistemàticament a casa. Ja sé que els guardians de l'ortodòxia demanen càstigs exemplars per a tots els socis que no pugin a Montjuïc. Petició que no deixa de tenir un aire grotesc doncs tothom és lliure de decidir que és el que més li convé a la salut de cadascun. I, ara per ara, els partits de l'Espanyol són veritables refregits sense estímuls positius. Tot plegat farà que el marcador electrònic segueixi barrejant equacions de manera nerviosa per, finalment, dir-nos, amb l'atreviment d'en Pinotxo, una mentida piadosa que, com a bons pericos que som, li disculparem i, a més, ens la creurem.