Darrerament s'està imposant un corrent mercantilista que s'escampa perillosament per les neurones del perico de base. És veritat que sempre ha estat latent, com amagada, però els dirigents evitaven pronunciar-se de manera pública. En canvi, des.de fa un parell d'anys s'ha engegat una campanya de promoció oberta i diàfana, també internacional, que explica el caràcter d'obligat venedor d'un club com l'Espanyol. La campanya hauria estat dissenyada per la Direcció General Executiva, dic jo, i avalada pel Consell, i té com a principal portaveu al Director Esportiu, un home que parla molt a poc a poc, quasi adormint les ovelles, i que es mereix la nostra estimació.

Apunto aquesta realitat perquè sento repetir a molta gent de l'Espanyol que'n Nico Pareja, el central argentí que hem fitxat aquest mes d'agost, marxarà traspassat quan acabi la temporada. Sembla ser que vàrem gastar 5 milions d'euros per ell i que ingressarem un mínim de 15, segons fonts ben informades que així ens ho han expressat prenent un carajillo al Bar Las Maracas. Un bon negoci, sí senyor, comprant i venent, ràpidament, com si fóssim uns bròkers xinesos en el Hong Kong del 2007. Mercantilisme a pèl, que ens ajudarà a eixugar l'endeutament enorme que tenim, superior als 85 milions d'euros, i a reinvertir la resta en un altre fitxatge l'any vinent. El problema esdevindrà quan en lloc d'un Pareja portem, per exemple, a un Clemente Rodríguez en propietat.

Aquí hi ha alguna cosa que no fem bé. D'acord, hi han vàries. Però si hem de vendre per necessitat un jugador cada any, com a mínim no ho diguin. L'altre dia, en Domènec Robinat, resident a Alcarràs i soci de l'Espanyol, mentre escoltava per la tele al senyor Paco Herrera, argumentant per enèsima vegada que s'ha de fer un traspàs, se'l va mirar fixament i li va fotre un crit sec: " ¿ Por qué no te callas ?". És evident que la gent de l'Espanyol ja està familiaritzada amb la campanya de vendes, i per aquest motiu sap que si vols situar bé el producte no pots anar pregonant per arreu que necessites vendre'l. Seria adequat contractar al lletrat senyor Del Nido, president del Sevilla, com assessor en matèria de traspassos.

Em fa ràbia que tothom doni per fet que'n Pareja se'n anirà el mes de juny. Que seguirà els passos d'en Riera i Zabaleta. Els afeccionats i els accionistes pareixen resignats a assumir aquesta probabilitat. Diuen tanmateix que el Club vol renovar a Kameni només amb l'objectiu de pujar-li la clàusula i traspassar-lo desprès. Carai, que'n som d'espavilats !!!. Crec, sincerament, que aquest afany especulatiu no ens portarà, al final, rés de bo. Ben al contrari. Jo pensava que volíem volar, fer un equip potent, ambiciós, per jugar al nou Estadi i canviar la història. Però em sembla que haurem de seguir pregant per a que en Tamudo no es trenqui el isquiotibial semitendinós de la cuixa dreta.

Digui'm il·lús o delirant, però jo vull un altre Espanyol. Amb objectius esportius clars i assolibles, perfectament definits. Nodrit de professionals que treballin i cobrin en funció d'aquests objectius. Jugadors que vinguin a deixar la seva empremta per molt temps i no que ens prenguin com una palanca simpàtica. Que si algú, lògicament, els pretén, que pagui fins l' últim centau. Va haver un president de l'Espanyol, en Vilà Reyes, que va intentar canviar el rumb, sense èxit, als anys seixanta. Exceptuant dues famílies, tenia el suport dels socis per fer-ho. Uns socis que, fins i tot, van posar diners individualment, tants els benestants de tribuna com els pobrets de general, per intentar evitar el traspàs d'un gran jugador, Marcial Pina, a l'etern rival. Tenien fe i pensaven que un Espanyol diferent era possible. Finalment, tot i acabar venent Marcial, el Club mai els hi va retornar els quartos. Ara, ancorats a Cornellà, ha arribat el moment, diria jo, de connectar amb la il·lusió d'aquells socis i trencar tots els motlles. Que Déu ens empari.