Tamudo no ens ha fallat mai. Potser el caràcter agònic del seu primer gol a Alacant el va marcar. Hi ha estat sempre que se l'ha necessitat: el dia del seu debut, a la final de Mestalla, a la salvació contra el Múrcia, a la final de Madrid... Els números parlen per ells mateixos i ningú els pot discutir. De fet, estic convençut que Tamudo no ens fallarà mai. El dia que el seu cos digui prou convocarà una roda de premsa i dirà entre llàgrimes que s'ha acabat, però estic convençut que ell serà el primer de no voler arrosegar-se pels estadis. Dic això perquè fa gairebé un lustre que sento que "Tamudo ja no és el que era".

La meva reflexió és en sentit contrari, ja que si fem una ullada a les darreres temporades l'Espanyol només rutlla quan Tamudo també ho fa. L'exemple més clar és la temporada passada, on a la primera volta el capità va estar estelar i vam fer 36 punts. Quan Tamudo va desaparèixer del mapa, no cal recordar el que va passar. També podem agafar com a clar exemple la temporada 2003-2004, on l'equip portava 8 punts després de 17 jornades amb només 3 gols de Tamudo. El capità va acabar fent 19 gols i l'Espanyol una segona volta de Champions.

No hauriem de caure en l'error de valorar a Tamudo només pels gols que fa, perquè físicament està com un toro i les seves cavalcades per ajudar en defensa així ho demostren. Fa poc deia en una entrevista que li agradava entrenar, i això no ho poden dir tots els jugadors de primera. Aquesta temporada Tamudo tornarà a fer els seus 12 golets, n'estic convençut, però aquesta Tamudodependència endèmica que arrosseguem des de fa anys em preocupa, i molt. El dia que Tamudo digui "Senyors, ha estat un plaer però fins aquí he arribat", que ell mateix ens agafi confessats.