Avui l'Espanyol compleix el seu 108è aniversari des de que els coratjosos Àngel Rodríguez i els seus companys universitaris decidissin fer sortir a la llum el seu nou equip de football: la Sociedad Española de Football, que posteriorment passaria a ser el que coneixem actualment com a RCD Espanyol.

Al llarg d'aquests més de cent anys, les hem passat de tots els colors, sobre tot el color morat ha estat ben present a la nostra dilatada història, ja que en cada dècada hi hagut un o diversos moments on les hem passades realment morades per a sortir endavant: presidents a la presó, descensos, venda del nostre estadi per deutes, etc. Malgrat aquests entrebancs considerables, la nostra entitat sempre ha tirat cap endavant amb empentes i rodolons, però sempre cap endavant.

Ara ens ve un dels reptes més emocionants i importants de la nostra història, com és la inauguració del Nou Estadi de Cornellà-El Prat. I és que després d'estar més d'una dècada a l'exili, tots ens morim de ganes d'estrenar la nostra llar, sensació que no tenim des de la desaparició del sempre recordat Sarrià, ja que la Ciutat Esportiva, malgrat ser casa nostra, no omple com ho fa un Estadi on ens reunim tots els espanyolistes cada quinze dies.

A més, ens diuen que aquesta nova llar ens permetrà augmentar considerablement els ingressos, per tant millorar esportivament. Fet que ara mateix sóc incrèdul, ja que són masses les decepcions que hem vist davant aquestes promeses de grandesa, com en el seu dia va fer el difunt Fernando Lara, el qual instava a vendre Sarrià a canvi de ser un gran de la Lliga i no un Cádiz dels anys '90, doncs bé, ara no estem a Sarrià i aquest salt qualitatiu no s'ha vist enlloc. Per no parlar de l'anhelat augment de la massa social en quan l'Espanyol guanyés un títol, hem guanyat dos, però a mi em dóna la sensació que cada dia som menys i la bipolaritat Barça - Madrid cada cop més omple la societat catalana d'aficionats en detriment de nosaltres i altres equips menys representatius socialment a Catalunya.

Tot i aquests problemes que sempre ens han acompanyat, tirarem endavant com sempre hem fet i farem. El nostre sentiment perico està molt arrelat a nosaltres i ja res ens espanta per molt gros que sigui el problema, de fet, 108 anys deparen el nostre gran amor. Per molts anys a tots.