Anar a un feu com el del Madrid i sortir invicte és quasi un triomf, i més per l'Espanyol que visitar tant el Bernabeu com al Camp Nou, sol acabar quasi sempre malparat. Però el resultat d'ahir no va ser casualitat, ja que segurament els blanc-i-blaus van realitzar el millor partit del que va de temporada, fet que va proporcionar als de Márquez gaudir pràcticament de tantes ocasions com les que havia sumat en les cinc jornades anteriors. La presència del càntabre Iván de la Peña i la seva llibertat de moviments, gràcies a la nul·la marca que li van exercir els madridistes va permetre un joc més fluid i profund dels espanyolistes que van poder marxar el descans amb un marcador avantatjós, fins i tot, per més d'un gol si la doble oportunitat de Luis i Moisés hagués acabat en gol. No va ser així i els nostres ho van pagar molt car, ja que una badada defensiva va permetre als locals igualar el marcador.

Sens dubte, en el primer temps de manera sorprenent, el que més va fallar va ser el sistema defensiu, quan fins aquest moment era pràcticament l'única garantia d'èxit dels de Márquez, segurament per la qualitat del rival, més la baixa forma de Beranger i Pareja per estar tocats van fer que la ferma defensa perica, estigués més dubitativa que mai, com ho va demostrar en el segon gol, que de la res Raúl va fer l'empat.

Però si hi ha un fet remarcable ahir, de les nombroses bones notícies que van haver-hi va ser l'actitud de l'equip. Aquest conjunt si hi ha una cosa que no se li pot retreure fins ara és l'esperit de sacrifici que demostra en cada jornada i més en un sistema que requereix molta despesa física als davanters per cobrir les grans parcel·les de terreny de joc que disposen als rivals. Va ser un orgull veure a Tamudo, Luis o Nené fent contínues cobertures per banda per ajudar als laterals i més tenint en compte que tots tres van acabar el partit.

Una de les poques coses negatives, a títol personal, de la bona jornada blanc-i-blava, van ser unes declaracions de Márquez al Larguero de la Cadena Ser. El nostre entrenador va demostrar ser molt poc hàbil en una de les clàssiques preguntes impertinents del periodista de Brunete, ja que un home de la casa com Tintín em sembla fora de lloc i al·lucinant que es declari madridista, quan se li pregunta si ho era. Vull creure que va ser un lapsus del tècnic perico, perquè una persona com ell que porta un munt d'anys a la nostra casa no em sembla de rebut que es declari públicament madridista, com en el seu dia van ser doloroses les declaracions d'Albert Crusat declarant-se culer quan va romandre a la nostra casa quasi una dècada, passant per tots els equips de futbol base. Al final creuré que l'única persona intel·ligent davant un micro en el món del futbol és l'asturià Luis García, perquè la resta patina més que Román ahir.       

PD: Felicitats a TV3 i el Barcelona pel seu gag digne de Crackovia el dissabte passat amb els escorcolls a pressuntes membres del Frente Atlético. La llàstima es que no siguin tant intransigents amb delinqüents que són socis del seu club, perquè la resta d'aficions patim les conseqüències.