Ok, un punt al Bernabeu sempre te un valor especial, molt per sobre del purament classificatori. Però Deunostresenyor dona nomès una oportunitat per dècada, o així, per fer veritable història. És paradoxal que ahir, dia que l'equip va rutllar de debó de migcamp en endavant per primer cop en la temporada, fos a la defensa a qui li toqués donar la de sorra. Dues errades nomès, dins un altre partit molt seriós de la reraguarda, però al Bernabeu concedir dues errades acostuma a ser mortal. Aquest cop no vam caure, però tot i admetre la justicia de l'empat comparteixo amb el Presi la sensació que ens en podíem haver endut alguna coseta més. Val, també una clatellada, és cert.

15 cm2

Es l'espai que mereix a les portades de la premsa barcelonina el punt d'ahir, resolent la incògnita de si hi ha vida inteligent al planeta Messi.

Quan els taurons rutllen, l'Espanyol rutlla.

Quin descobriment! Però el cert que es impossible imaginar qualsevol resultat positiu a un camp com el Bernabeu sense comptar amb ells. Tot i això, ahir va ser un partit pel lluiment del bloc, però les espurnes de qualitat van anar a compte dels taurons amb la aportació valuosa de Nené i Román -tan sols al primer temps-. Del brasiler cal esperar -i fins i tot exigir- encara molt mes, i ja no pel futbol que mostra sinò pel que se li intueix. L'argentí en canvi, va consolidant-se com el que és, un bon jugador, no pas un crack. Podem construir un bon equip amb jugadors d'un nivell similar al seu, però per pujar un esglaò mes caldrà, en un futur, pensar en caçar algun tauronet mes. Una tonyina ja valdria.

Al Via, de vegades, se li en va la olla...

No és estrictament cert, ni que ho poguès semblar a la llum del meu anterior artícle: una vomitada en tota regla però calculada i mes reflexiva del que pugui semblar. Esclatar de tant en tant és higiènicament necessari. L'article era pura provocació: un directe a les vísceres, trampòs i histriònic, com sempre que hom obre a raig l'aixeta de la indignació. Ah, i entrant en detall, el cert es que el mon agredolç i crepuscular de Martí Gòmez també m'agrada, tot i que a voltes m'agradaria que la seva ploma lluitès mes a favor i no pas tant a la contra. Tot perico amb un altaveu a la mà te, al meu parer, la responsabilitat de fer sentir la veu dels que son sistemàticament silenciats.

A mi la legión!

Seria el resum de l'article anterior, molt sectari, volgudament sectari. Perquè honestament penso que necessitem molta, molta mes secta. Un comentarista deia que l'autocrítica és present inevitablement en l'ADN perico i potser te raò. Però quan som víctimes d'un atac tan brutal -insisteixo, probablement el mès brutal de la història- no podem distreure'ns obrint escletxes per on és perden forçes o hi penetren els arguments dels qui ens volen mal. Potser si que m'estic tornant neuròtic i fatxa, és el que te ser d'aquest club, que se t'acaba posant cara d'Alfredo Mayo.

Perquès d'un silenci

Vaig rebre alguns mails felicitant-me per l'article, encoratjant-me a seguir escrivint i preguntant-me perquè ja no ho feia. És una suma de moltes raons. La primera, cedir protagonisme a uns articulistes que ho fan prou be, excel.lentment be, i que mes d'hora que tard hauran d'agafar el nostre relleu. Ja fem entrar la nostra jeta a les cases de la gent cada dilluns i no cal avorrir tant al personal. Però també, pels mes curiosets, hi ha més raons. La nostra actual feina per Espanyol TV, ens fa tenir un peu a cada banda i no és una situació precissament còmoda. Ni em sembla honest escriure sobre el sexe dels àngels ni trair una confiança que s'ens ha atorgat. És per tot això que aquesta columna tornarà a descansar per una temporadeta i ressucitarà de tant en quant, quan el meu ego ja no hi càpiga dins el calaix. De moment tinc problemes per entrar dins els meus pantalons, o sigui que mai se sap.