Menut i estimat amic,

Aquests dies, no he parat de pensar en tu. Vull que ho sàpigues, i m'agradaria que algú et llegís aquesta carta, que algú et fes entendre el perquè. Ens coneixem una mica, t'he vist créixer a cop d'estirades en l'alçada, sempre de la mà del teu pare. Quin home el teu pare! Un perico de conviccions profundes amb el que sempre la fem petar de l'Espanyol. És automàtic, quan ens trobem, ja sigui per la Plaça Vella o passejant pel nostre Egara, del que tu i jo, amic, en som socis.

Has estat, sense voler-ho, la imatge colpidora però perfecta per definir un derbi que va acabar sent qualsevol cosa, menys un partit de futbol. Cada dilluns, Àlex, vaig a un programa de televisió a parlar del nostre equip. Avui te l'hem dedicat a tu i a tots els teus amics que dissabte veu passar molt mala estona. Què t'haig d'explicar, oi?! Ningú com tu coneix l'angúnia que senties en aquells moments, arraulit als braços protectors de la teva mare, mentre quatre irracionals jugaven amb les vostres vides a tir de bengala. Voldria, però, animar-te. A tu, al teu amic, el menut dels Parcerisas, una altra gran família perica, i a tots els qui dissabte no veu entendre el conte i per això ploràveu, veient tan a prop a gent dolenta. Voldria animar-te de tot cor, i dir-te unes paraules que, segurament, et podran servir pel futur.

Aquestes coses, en la vida, passen. Els humans tenim por, és una característica indestriable de la nostra existència. A vegades tenim por, de la mateixa manera que, de tant en tant, ens adonem que respirem, o que el cos ens demana anar a fer nones. L'esport, però, no ha de ser mai sinònim de por. I vull que sàpigues que normalment no ho és. Que te‘n pots enamorar sense patir perquè habitualment hagis de passar l'angúnia de dissabte. Estima l'esport, Àlex, el missatge de vida que té tota activitat esportiva. Estimate'l, sigui quin sigui, per la pràctica o de veure'l, però que l'ensurt que encara tens al cos no et privi de fer-te'l teu.

Ets perico. I encara ets petit però ja vas veient que això, és inclús més fotut que menjar-te espinacs i peix bullit. Vull que sàpigues que t'entenc. Jo també he estat tu. I me n'he ensortit, com tants i tants altres. Nadant a contracorrent, passant por si feia falta, però estant sempre plenament orgullós de ser part d'un sentiment molt especial. Tan especial, Àlex, que ni tot el foc del món podria acabar amb ell. No és just que això ho hagis hagut d'assumir de cop i volta, un dissabte negre nit, i amb la lliçó impartida per uns maleducats que, amb tota seguretat, no seran res al costat de la vida que a tu t'espera. Però no és pot canviar el passat, i sé del cert, perquè conec els de casa teva, que ets un nano lluitador i que això et farà créixer.

Voldria demanar-te una cosa. No odiïs mai a ningú pel seu mal cap. Tampoc aquells que utilitzen l'esport per voler mal als altres. No t'hi enfrontis, no et rebaixis al seu nivell. Confia en el món, en la justícia, en que l'atzar acaba castigant a qui ho mereixia. Fes que cap llàgrima de les que vas vessar dissabte es torni, quan siguis adult, en sentiment d'odi. De ràbia, sí, la que vulguis, i d'incomprensió, tota. Però mira d'entendre que l'odi és només pels qui no mereixen viure. I tu mereixes poder ser un jove català, enamorat d'un club de futbol, i que ha vingut a aquest món a passar-hi de pas per recollir-ne tota la felicitat possible.

Cuida't molt. I mira de no pensar-hi massa. Encara que vegis cada dia per la tele a aquells que van despertar el teu plor. Pensa que d'aquí dos diumenges ja no hi seran, i que els hauran castigat com calia. Vine a l'Olímpic, vine a veure el nostre Espanyol. Sense por. Amb el pare, la mare i els teus germans; aquesta família que, com la meva, omple el cotxe a Terrassa i no deixa mai de baixar a veure el seu equip. Vine a gaudir del futbol en els darrers dies de l'Espanyol en aquest camp. I sobretot, vine a Cornellà-El Prat que, un cop allà, creu-me, veuràs com guanyem derbis a punta pala.

Em despedeixo. No sense dir-te que no estàs sol, que estem amb tu, que estem amb vosaltres; els que veniu per sota. Que sou el futur, que ja ho sou tot per a nosaltres. No et sentis desemparat. Estigués convençut que tot passarà aviat. Que amb vosaltres ningú hi juga, això ho tenim molt clar. No deixarem que us sotmetin, que us esborrin la ment. I encara menys si ho han de fer quatre eixelebrats en nom d'una violenta prepotència i de la més patètica mentida que pugui existir.

Rep una abraçada molt forta, amic perico, i que les teves llàgrimes, ben aviat, siguin de joia i d'il·lusió pels èxits dels nostres colors.

Un petó, Àlex, i tota la força del meu sentiment,

XS

Xavi Salvatella
www.xavisalvatella.blogspot.com