Hi havia una vegada una ciutat preciosa, enlluernadora, maca perquè sí. Portava per nom Estocolm i era la capital d'un petit gran país. Com a tot arreu, la cosa anava per barris, però la veritat és que en general la gent hi vivia força bé. Una polis moderna, atractiva pel turista, molt seva pel resident. Esportivament, però, tenia un considerable defecte. L'existència del Futbol Club Estocolm ofegava la resta de clubs de la ciutat que, malgrat tenir la majoria una història i un passat molt remarcables, havien caigut en el pou més negre: el de l'anonimat. Tots menys un: el RCD Estocolm. L'excepció que confirmava la regla: Estocolm i la resta del petit gran país -i encara més, bona part dels països veïns- eren partidaris del club dominant, la referència nacional al món, la tropa desarmada d'un país que ni tenia exèrcit, ni falta que feia.

I així, amb aquestes, la història del RCD Estocolm s'anà forjant sempre a base de més desencisos que no pas celebracions. A cada passa endavant, una i mitja enrere. Però resistint, sempre resistint. Resistint tant, d'una forma tan digna, que havia arribat a ser un exemple a tot arreu pel que fa a patiment i amor per a l'esport. Al RCD Estocolm ningú l'ajudà mai. I si ho feren, fou per ajudar-lo a caure. Com quan va haver de tirar casa seva a terra per sobreviure. Com sempre que, per aquelles coses de la pilota, semblava que, efectivament, tot apuntava cap a un final dolorós però insalvable. El punt i final vital d'una lluita incansable per la necessitat de representar la diferència.

Aixo mai succeí. I per contra, tot plegat ajudà a fer créixer un sentiment molt especial per aquells (encara pocs o encara menys) que s'estimaven un club tan peculiar. Va arribar el punt que la seva gent va veure en el RCD Estocolm una manera de viure, de respirar. El miracle era present. Un club amb totes les butlletes per empetitir-se fins a ser invisible -de fet, com la resta de clubs de la ciutat-, havia aconseguit transformar la necessitat en virtut i convertir-se en un estil de vida, en una religió sense Déus, en un credo a defensar a capa i espasa. Des d'aleshores, vivint de lloguer, humils però orgullosos, la gent del RCD Estocolm s'havien fet la idea per sempre que mai ningú de fora seria capaç de venir al club, faltar-li al respecte públicament, i anar-se'n tan panxo. L'honor de ser qui eren, d'haver esdevingut qui eren, clamaria al cel tenir memòria.

(...)

Albert Johansson va fitxar el 2.005 pel RCD Estocolm. Era un jugador talentós, desequilibrant. Fou fitxat en hores baixes, però ja havia demostrat sobradament la seva vàlua en altres equips. Albert Johansson, per dir-ho d'una manera, fou rescatat pel RCD Estocolm de la lliga d'un país al nord on es floria com a esportista, jugant sense pena ni glòria. Tot i així, el club va fer l'esforç econòmic i contractual per portar-lo. Johansson va seguir en hores baixes i va ser cedit a un equip d'un país que fa fred. Més tard, va tornar. I va tornar per demostrar el que, de fet, ja se sabia des d'un principi: que era un jugador talentós, desequilibrant. Amb ell al camp, el club va viure uns anys molt exitosos, segurament els més importants de la seva centenària i difícil història. Johansson es va comportar com un bon professional, amb moments de gran lucidesa atlètica. Exactament el motiu pel qual el RCD Estocolm havia fet un esforç econòmic i contractual per portar-lo.

En el futbol, però, tot puja i baixa, com en la borsa. I el RCD Estocolm va entrar en crisi esportiva. Johansson, com un dels puntals de l'equip, en va tenir part de culpa. Per això fou assenyalat per l'afició com un dels culpables. Dos més dos, quatre. Al capdavall, l'afició del RCD Estocolm és humana, i dècades i dècades de patiment no són cap record al costat d'un passat immediat tan exitós. La gent, amb la mel als llavis, en volia més, acostar-se al FC Estocolm, encara que fos una mica. I explotà. Tirà amb bala; merescudament. I Johansson, aleshores, parlà al món per dir-li que mai més defensaria la causa del RCD Estocolm. La frontera era passada. La línia que separa la discussió de l'atac intolerable havia estat superada. Els fòrums i webs d'Internet -perquè a aquestes alçades del conte ja estem a l'època del messenger- bullien de missatges jurant venjança, no efectiva, però sí moral.

Johansson no trobà equip, i en veure que possiblement hauria de complir el seu contracte va tornar a parlar al món per negar que ell hagués parlat al món per dir-li que mai més defensaria la causa del RCD Estocolm. Un fet que feia riure; l'afició, aquesta afició, no se les empassaria mai, aquestes rídicules afirmacions. En qualsevol altre club de la Terra - i segurament de l'univers- aquest hagués estat un gest amb un cert valor, un acostament evident per passar pàgina. Però no a can RCD Estocolm. La ferida era feta i la gent d'aquest club, soferta com cap altra, tenien l'orgull propi conreat a base d'anys i anys de patacades com a únic gran triomf per exhibir. I no el perdrien pel tal Johansson.

Finalment, Johansson aconseguí firmar un contracte amb un club important d'aquell país on fa fred. I Johansson va voler despedir-se. A la roda de premsa hi van assistir quatre periodistes mal comptats obligats per la necessitat d'informar. Ningú més, ni nens buscant una foto amb ell, ni curiosos que venien a despedir-lo, ni tan sols els professionals del club. Johansson, sol. Ell, tot de micròfons, un guió escrit en un paper i unes paraules de comiat que sonaren ridículament buides. Johansson, tossut i desmemoriat l'home, marxava sense haver demanat perdó. Als fòrums i webs d'Internet, silenci. Com si hagués passat un àngel. Ja s'havia dit tot en el seu moment. Ni un retret més, però ni un sol desig de retrobant-se.

Va ser aquell dia quan Albert Johansson, al veure la reacció elegant però contundent de la gent del RCD Estocolm, va descobrir que havia jugat en un club especial. Segurament en el més especial de tots. En un club on no surt de franc jugar amb el seu sentiment perquè, de fet, és la única força que ha fet possible el miracle de la seva supervivència. Aquell dia, camí del país on fa fred, en un avió, Johansson va pensar que era un privilegiat. Havia fitxat per un equip gran que el jubilaria ple d'or, però la lliçó d'humanitat que havia rebut feia unes hores valia molt més que qualsevol contracte. I això només ho podia haver fet un club: el RCD Estocolm. Una manera de viure, una manera de sentir. L'orgull de ser d'un club que està per sobre de tot i de tothom. I també, és clar, dels egocèntrics que, havent-lo insultat en públic, mai van ser capaços de demanar-li perdó.

Era l'honor de ser qui eren, d'haver esdevingut qui eren. Un honor que sempre clamaria al cel tenir memòria.

Xavi Salvatella
www.xavisalvatella.blogspot.com