Zúñiga,Márquez,Laúridsen.  Aquesta és la darrera referència que tinc d'un centre del camp 4-3-3 en clau blanc i blava i no deixa de ser curiós que sigui un dels seus integrants qui vol implantar ara aquest sistema. D'aquest mig del camp es va dir i escriure que era el millor d'Espanya, però és cert que aquell era un altre futbol veient el qual cal dir que ens divertíem molt mes. Amb extrems que arribaven fins a la cuina i centraven pel que el davanter centre empotrés al porter dins la xarxa. Amb migcampistes que la remenàven tots i que tenien arribada des de la segona línia. Entrant als 80 i com a consequència -o potser en fou la causa?- de la pràctica desaparició dels extrems purs, aquest sistema va ser jubilat a mans del 4-4-2,  l'imperi del qual va durar molts anys -de fet, encara dura- tornant-se mes garrepa i defensiu en les seves variants de dobles i triples pivots. Cal dir que aquell 4-3-3 clàssic no és ben be el que ara vol imposar -sense gaire éxit fins a la data- el nostre entrenador, tot i que em sembla que la base ideológica es la mateixa: construir un equip que miri cap endavant.  

Aquests dies crec que entre tant anàlisi al voltant del 4-3-3 i el 4-4-2 tots plegats estem donant-li massa voltes a una perdiu que s'acabarà resolent per ella mateixa. Sota el meu punt de vista, els sistemes no els acaba "triant" el técnic, sinò els jugadors. Si un entrenador es viu, i Márquez ho és, sap que el sistema que funciona es el que sap treure mes partit als teus futbolistes. Dit d'una altra manera, els teus homes condicionen el sistema. I si tens a De la Peña i Tamudo com a elements principals del teu esquelet tàctic, t'has d'adequar a ells, especialment al primer, ja que la seva inclusió acaba decidint com hauràs de jugar. Els ha passat a els altres entrenadors dels quals Márquez va ser escuder, recordem el dilema de Lotina amb De la Peña, primer per decidir si era pivot o mitjapunta i desprès per designar-li un company de viatge al mig del camp. Valverde va creure haver resolt l'enigma al descobrir a Moisés, però la lesió del càntabre va desmanegar un trencaclosques al qual sense el Pelat mai hem sabut trobar la solució.

Perquè tot el garbuix tàctic d'un equip que recordem-ho, encara és en període de construcció, passa per aconseguir mes arguments en la creació del joc. Els darrers cinc anys, no hi ha hagut alternativa al futbol de Ivan. Enguany, sembla que poden millorar les coses amb la inclusió de Román -tot i que aquest te mes pinta de 'enganxe' que de creador- i també amb la sorpresa de la pretemporada, Oscar Sielva. D'aquest, em va semblar curiosa la seva ubicació com a vértex inferior del triangle migcampista -de '6' que en diuen- i em va fer pensar per primer cop si el que necessitàvem, mes que un altre De la Peña, no fora un migcampista defensiu amb major sortida de la pilota. En qualsevol cas, un te la sensació que Márquez cerca alguna cosa amb tot aquest moviment tàctic que potser respon més una actitud, un estil si volen, que pròpiament un sistema, i això em sembla tan clar com que encara no ho ha trobat.

Espero les seves aportacions a aquestes disquisicions de l'analfabet tàctic que soc. No en traurem l'entrellat però almenys, al costat d'una cerveseta i amb l'aire acondicionat a tot drap, serveix per passar el temps i la calor, o no?