Malgrat el seu cel de plom, Manchester no es una ciutat grisa, com diria el tópic, sinó mes aviat marró. Marró totxo per ser exactes. Els que vesteixen la pell d'una ciutat que vindria a ser un centre comercial trufat de franquicias rodejat per un cinturó de casetes clóniques de maó vermell, que son una incitació perenne a penjar-se a la cuina, com feu Ian Curtis. Els mateixos maons darrera els quals s'atrinxera Alex Ferguson, gran sacerdot d'aquesta cosa interplanetaria que es el United. Un invent que ni de lluny és comparable al que signifiquen els dos grans d'Espanya. Aquí ens falta passió, glamour i sentit de l'espectacle. I és que el United no es un club, sinó l'atracció mes important d'aquest immens parc temàtic anomenat Premier League. Cap afeccionat al futbol pot morir sense haver peregrinat almenys un cop a aquesta Meca de la pilota on el centre d'atracció és el propi afeccionat i l'apelació continua a la memoria i als sentiments. Els anglesos saben millor que ningú que el culte a la tradició és el camí mes recte cap a la immortalitat: tu no has vingut a l'estadi a veure una cosa tan simple i vulgar com un partit de futbol, sinó a formar part d'una llegenda.
Una maquinària de milions de lliures
L'ambient dels equips de la Premier és el somni eròtic de qualsevol llicenciat en Màrketing. Es insultantment senzill vendre a qui no està comprant una samarreta de polyester feta a un poblat remot de la Xina, sinò un pedaç d'història. Pel demés, cal dir que el gust en la elaboració del merchandising és moltíssimes passes pel davant del que coneixem aquí, per exemple en la equipació retro. Si la botiga del Man U, és com el primer dia de rebaixes de El Corte Inglés, els voltants de l'estadi son curulls de venedors ambulants i paradetes on t'ofereixen un merchandising que ultrapassa l'imaginable, des de quadres de la tragedia de Munich a samarretes commemoratives de la relliscada de Terry a la final de la Champions. N'hi ha prou amb consignar que gairebé tothom anava amb la bufanda del partit, que costava unes 6 lliures, gairebé 8 euros. N'estic segur que es van vendre mes de 20.000, així que facin vostès mateixos el compte i després facin la multiplicació imaginària per tota la munió d'articles impensables -com llavors de la gespa d'Old Trafford- que es dispensa a la botiga oficial. Ah, i un petit detall, a les 10 del matí, quan vàrem arribar, ja era plena, com tots els voltants del camp per un partit d'homenatge que s'havia de jugar cinc hores desprès. Old Trafford no és un teatre, sinò la caixa registradora mes gran de les Illes.
Rendibilitzar la tragèdia
Tot bon mite es el relat d'un fabulós éxit o d'una gran tragedia. La de Munich ha servit al United per projectar i alimentar el seu propi mite. Abans de Munich l'equip pertanyia a Manchester, desprès va pertànyer al mon sencer. Això resa al panell central del Munich Tunnel, on hi ha una emotiva i fantàsticament recreada exposició de la catàstrofe. Podem reduir tota la seva història a aquest abans i desprès, la qual cosa resulta un despropòsit absurd i absolutament rendible. Si coneixes aquesta dada ja tens la clau de volta del mite esencial que obre la porta a tots els altres: l'orgull, el respecte reverencial pel passat i com l'au fénix va resorgir de les cendres. Altres equips tenen mites fundacionals similars, que importa si s'ajusten o no al que va succeir. Ni ha que han venut la història d'una persecució arbitral durant una época històrica en la que es van fer un fart de guanyar títols, els sona?. Els mites son molt importants: serveixen per explicar-se, per definir-se, per presentar-se davant del mon. No hauriem de perdre de vista mai això, som encara un club amb massa indefinicions.
Blú muuuuuuuuun......!
No podiem passar per la ciutat dels odiosos germans Gallagher sense fer una visita al nostre club germà, el City. Els ‘sky blues' ho tenen tan magre com nosaltres sota l'ombra d'un gegant, però els envejo moltes coses pel que fa a la imatge externa que es respira quan t'hi atanses. Com tot club de la Premier tenen resolts molts dels nostres problemes, començant pels financers des que els va comprar el tal Shinawatra, però això no impedeix que quan demanes una bufanda a una botiga et diguin si no t'has confós i vols la del United. Compten amb unes instalacions envejables i tot i que segueixen enyorant el vell Maine Road no poden queixar-se de l'estadi que els va construir la ciutat. Vàrem visitar-lo i també un dels pubs mes populars entre els seus seguidors, el Mary D's, als quals vam regalar una bandera de La Curva. El resultat de la visita el podreu veure l'1 de setembre, al primer Pericosonline TV de la temporada. I de 9 a 10, com Deu mana!
Val i nosaltres que?
Nosaltres som molt lluny del club mes modest de la Premier, però és evident que si hi ha un mirall a seguir, és aquest. El camí per recòrrer és tan llarg que ni tan sols albirem el començament, però el nostre club i la seva afició tenen alguns trets característics que serien homologables als clubs anglesos si imitessim algunes de les seves virtuts, per començar el respecte a nosaltres mateixos i els nostres ídols. Omplirem nosaltres Cornellà el dia que es retiri Tamudo? De qualsevol manera, el clima no ens ajuda gaire. No costa gaire imaginar que a Manchester la millor alternativa és sempre anar al futbol, mentre que aquí, com deia Valverde, hi ha qui prefereix la platja. Per la mateixa raó, és fàcil que a Manchester els marxin les figures, donat que és impensable per algú com Ronaldinho canvií Castelldefels pel negre riu que solca Manchester. Ja ho diu el Joan Prat, que no atreurem figures fins que no ens canviem de nom i ens diguem Reial Club Deportiu Aonviuràsmillorqueaquígilipolles?.
Vale, molt de rotllo però Via, traspassaries a Luís?
No puc acabar l'article sense ficar cullerada al culebrot de l'estiu. Soc un admirador del joc i del carácter de Luis, però crec sincerament que passant dels 10 milions la venda de Luís és de manual, donat que el jugador te 27 anys, ha cobert el seu cicle i el club l'ha rendibilitzat prou. 10 milions mes algun incentiu serien una venda correcta. 12 serien una venda excel.lent. Jo també preferiria conservar a Luís i treure diners per algú altre, però les ofertes no és poden triar. Ara be, si una cosa es vendre l'altre es comprar, i saber que hem d'aconseguir un golejador que garanteixi una xifra similar a la de Luís invertint molt menys del que obtindrem per la seva venda, genera força dubtes. Crec que de moment, el club està mantenint una postura prou ferma, actitud que gairebé qualificaría d'insòlita. Segurament, la pressió social que s'està exercint sobre aquesta operació hi te molt a veure. Ara be, hi ha una cosa que m'emprenya força en alguns comentaris, quan llegeixo que s'empra la tercera persona del plural. "Necessiten vendre" diuen alguns crítics. No. Si de cas, necessitem vendre. O és que aquest no és el vostre club? I no entenc pas que sigui cap deshonor, sinò una política que correctament articulada, et pot rellançar. Però saber vendre i saber comprar es l'assignatura que històricament mai hem sabut aprovar. Una decissió esportiva i econòmicament correcta contra el pes d'una història que algun dia haurem de començar a canviar.
Manelet Pujada, amb un parell de dies de retard llegeixo el teu post i no m´en puc estar d´escriure, donç jo també vaig estar al concert del camp del Sant Andreu, així com a l´any 80 i pocs al velòdrom d´Horta. També vaig veure els Straits coincidint amb una estada meva a Bèlgica a l´any 92, i els darrers tres anys no he deixat d´assistir amb la meva dona als concerts de Mark Knopffler, que ha fet al Sant Jordi, on ens presenta cançons del seus darrers albums en solitari més intimistes, però en els que sempre ens regala algunes peces de les de sempre amb les que molts de nosaltres ens tornem bojos (sultans of swing, romeo and juliet, money for nothing, going home de local hero, etc).
Aunque no vaya de aquí la cosa, voy a inferir en tu parcela, Francesc. Es que estoy hasta los ovoides de tener que escuchar, obligatoriamente, los comentaristas de la TV estatal en Tokio, en lo referente al futbol; parece que quieran superar el cursilónprovincianismo de lo de TV3. Lo digo por lo escuchado en el parttido Argentina-Australia, y en donde sólo tenían ojos y elogios para Messi y Agüero, así como recordarnos sus clubs de origen, a pesar de que tanto el culé como el colchonero, dieron más bien pena y nada resolvieron. En cambio, ningún elogio para nuestro PABLO ZABALETA que fue uno de los mejores albicelestes dedicho encuentro y sin que mentaran ninguna vez su club deprocedencia. Un asco, de verdad.
Bien retornado Gra Jefe Francesc. Y perfecto artículo como reentré. Y como ya le dije antes a Xavi Salvatella, me remito a mi primer post al artículo de Oriol. Y creo que lo firmarías sin dudar, en loo de Makelele y Yordi. ¡ Y es que casi ningún perico se precata de que somos pobretones y que no podemosaspirar a fichar crakcs consagrados, Carajo!
A pesar que estoy de acuerdo que la música "garage" es de lo mejor que se ha creado nunca ( sobre todo por el espíritu y las ganas) yo siempre me quedaré con lo se creó con Kraftwerk, creo que junto con los Beatles y David Bowie han sido los verdaderos creadores de la música que hoy conocemos. A partir de los alemanes se abrió un nuevo mundo y una nueva concepción de la música.
Blancblau, a finales de los 70 solía frecuentar las discotecas los fines de semana, en compañía de mis amig@s. Cuando enmedio de toda aquella aborrecible música disco, de ritmos repetitivos y facilones, el DJ pinchaba el "Sultans of Swing", era como una bocanada de aire fresco, pues siempre he sido un loco por el sonido de una guitarra bien tocada. Este tema era como un oasis en el desierto. Después vino la "mili", donde tuve a un cabo de Jaca que no paraba de poner a los Dire Straits dia y noche. Eran sus dos primeros álbumes, excelentes ambos de principio a fin. En 1983, había comprado las entradas para ir a ver a Crosby, Stills & Nash, pero ante la poca respuesta del público, el concierto fue cancelado. Como por aquellas mismas fechas también actuaban los D.S., concretamente en Sant Andreu, en lugar de cobrar el reembolso por la actuación anulada, opté por canjear las entradas de un concierto por las del otro. El show de Mark Knopler & Co. fue sobresaliente, entonces estaban en su plenitud. "Vibremos" de lo lindo. Un abrazo. VL'E!
En este hilo echo a faltar a mis Dire Straits. Su "Sultans of swing" es sublime. Recuerdo que las primeras veces que oi este tema, con mi radio mono, siempre cogia la canción empezada y cuando acababa no decian nunca que grupo era. Yo no sabia quien tocaba esa canción, solo sabía que era magnifica. Saludos.
senyor via, felicitats per el seu ingres a la web del club......feia dies que corria el rumor, pero ahir un empleat del club em va confirmar que vosté es colaborador del club i que la web la fan a la part del darrera de la tribuna de sant adria........
felicitats, doncs crec que a vosté sempre li ha fet ilusio.....
Grande ese video de los Bravos, Sres. al Cole. Por cierto, te voy a contar una cosa que me acaba de venir a la memoria, uno de mis recuerdos de infancia. "Black is Black" era el tema utilizado al principio de cada capítulo de una entrañable serie española de televisión llamada "La casa de los Martínez", con Rafaela Aparicio haciendo de "miñona". ¿No te acuerdas? Miquel, seguro que si... VL'E!
Ha ha ha, Estas puesto en el tema. La de los Isleys es diferente y The human beinz trincan un trozo de la cancion y la hacen entera. Pero si tambien mola mucho.
Miguelitovic, esta versión "garagera" del "Nobody but me" es excelente, pero aún así me quedo con la versión original de los Isley Brothers, que esos si eran negros. VL'E!
| 85 
| 
1 | 
06/10/2008
