Per molt desconnectat que estiguis del futbol i de l'Eurocopa, és gairebé inevitable no interessar-se pel proper partit d'Espanya davant Itàlia. Certament, jo era un dels empipats per veure com el seleccionador de torn ignorava un cop més als nostres jugadors a l'hora de la veritat. Volia que Espanya es quedés fora a les primeres de canvi, ja que després del paper rellevant dels nostres per a la classificació de la selecció veia que una vegada més estaven tots fora.

Segurament per mèrits si que no mereixien estar dins de la llista, però altres tampoc i ho estan,a més, des de sempre havia escoltat als seleccionadors la mateixa cançoneta de que "tengo un bloque y lo mantengo, ya que estos nos han llevado a la Eurocopa/ Mundial", doncs ves per on en aquesta cita ha canviat el discurs i van els que millor en forma estan, tot i que això també és discutible, almenys per mi.

Doncs per aquests motius, la meva estima cap a la selecció havia agafat el síndrome Toshack, és a dir, els primers dies un desig absolut de que se la fotessin contra Rússia, Suècia, Grècia i contra tots aquells que jugués. Quan s'acostava la cita una certa indiferència i quan va arribar l'hora de la veritat, anava amb els mateixos "cabrons" de sempre, Espanya.

Ara arriba el que fins ara gairebé sempre ha estat el nostre sostre, els quarts de final, i juguem contra una de les nostres bèsties negres, Itàlia. Personalment, sóc pessimista i no veig masses opcions de passar, malgrat les importants baixes de Pirlo i Gatusso, que em recorden les baixes que va patir el Milan al '94 a la memorable final d'Atenes amb Baresi i Costacurta absents en la Final. Els veig amb més ofici, més capacitat de sofriment, amb un factor sort que en les cites grans quasi sempre els hi acompanyen i a més de tot això, arriben com més els hi agrada, patint.

Espanya, per la seva part ha anat creixent, ja que la confiança amb la selecció era més aviat escassa, després del pobre joc ofert en els amistosos. En la fase prèvia ho ha guanyat tot i oferint més llums que ombres, però aquestes darreres amb equips com Itàlia tinc la sensació que s'augmentaran. Sergio Ramos, sembla un cavall desbocat que perd el nord molt sovint, Puyol està tocat físicament, Iniesta està missing, Silva massa tímid, Casillas no sembla el del Madrid, Senna està fent una gran competició, però em sembla massa poca cosa per aturar tot el físic italià que posara sobre el mig del camp aquest diumenge.

Ho veig complicat, molt complicat i això és molt bo per Espanya, ja que normalment no encerto cap pronòstic. Tan de bo m'equivoqui, perquè no és normal que un país com el nostre, que és una potencia mundial en el futbol, faci aquests papers tan discrets en les grans cites de seleccions. Aquest diumenge és l'hora de la veritat i tinc moltes ganes de veure-ho.