Que Jose Mourinho hagi decidit finalment decantar-se per l'oferta de l'Inter deixant de banda la suculenta proposta de l'Espanyol és una gran notícia perquè li obra les portes a Tintín Márquez.

Que Zlatan Ibrahimovic vulgui quedar-se al seu club amb una petita revisió de la fitxa sense voler escoltar la mega-oferta de l'Espanyol és una notícia excepcional perquè farà que Raul Tamudo continuï sent la referència en atac de l'equip.

Que a Iker Casillas li tiri més el seu sentiment madridista i no es deixi enboirar pels diners que li oferia la secretaria tècnica blanc-i-blava és positiu perquè Cristian Álvarez jugarà i no haurem malgastat uns quants euros fitxant-lo.

Que Roman Abramovic no tingui prou calers per comprar les accions de l'Espanyol és magnífic perquè el club seguirà en mans de pericos.

Bé, qui no es consola és perquè no vol. Està clar que la majoria dels que esteu llegint això donaríeu alguna cosa més que el braç i un ronyó perquè Mourinho, Ibrahimovic, Casillas i Abramovic s'enfundessin una samarreta del nostre equip. Jo sí, ho tinc claríssim. Més enllà de sentimentalismes barats a tots ens agrada guanyar i amb aquests quatre (i sobretot els diners de l'últim) guanyaríem moltes coses.

Però no pot ser. Som l'Espanyol, tenim pocs dinerets però el cor gros com el d'un lleó perquè se'ns ha fet enorme de patir i gaudir alhora amb els petits èxits que hem estat capaços d'aconseguir.

Jo m'apunto a l'ona de positivisme que pretén contagiar en Francesc Via. A tots ens ha tocat molt els collons la desastrosa segona volta i el que podríem haver fet però no hem pogut fer. El passat es diu Valverde i ja no val la pena pensar-hi més. Cal mirar endavant, cal contagiar-se de l'esperit guanyador de Tintín, del del còmic i del ara anomenem míster. La notícia de la primera roda de premsa de Márquez a PericosOnline s'ha traduït en un tsunami de comentaris plens de desitjos de sort pel nou tècnic, pel nostre nou tècnic, un perico.

Jo no vull ser menys i, des d'aquí, em vull sumar a donar la benvinguda a Tintín Márquez i a desitjar-li que tingui tota la sort del món perquè, com molts heu dit, la seva sort serà la nostra.

No tenim Mourinhos ni Ibrahimovics, però tenim Márquezs i Tamudos, que porten l'escut tatuat al cor.