Varem començar la temporada, que per sort ja arriba al seu punt i final, amb un vol enlairat i majestuós, però vet aquí que les ales es van ferir i per això ara l'hem d'acomiadar volant gairebé arran de terra. La nostra mascota està malalta i nosaltres deprimits. Tant de bo l'equip de veterinaris que l'ha d'atendre encerti de ple en el diagnòstic i en el tractament. Té tres mesos per endavant, per guarir unes ferides i tornar a volar.
I justament d'això vull parlar avui, de volar i de la manera de volar, però no del vol de la nostra mascota, sinó del nostre, el d'aquells i d'aquelles que ens l'estimem.
Hem estat sempre tan solitaris els qui som de condició perica, que fins i tot per celebrar victòries o per plorar derrotes només ho podem fer en el nostre hàbitat reduït, al camp, amb els companys de la penya o a l'entorn familiar, i a vegades ni això. Feliços o deprimits, hem d'alliberar aquests estats d'ànims gairebé engabiats.
Per riure o per plorar, per compartir les nostres emocions en definitiva, no podem comptar amb cap més altra companyia que la nostra pròpia. No ens donen la mà ni els mitjans de comunicació, ni l'entorn laboral, ni amb prou feines cap barra de bar, ni el veí que et trobes a l'ascensor, perquè solen ser d'una altra condició.
El nostre ha estat a tothora un vol rebel i indòcil que mai no s'ha volgut subordinar, i és per això que sovint, per no dir sempre, volem en solitud. És clar que també hem après a fer-ho i ho hem acabat assumint. Només faltaria. De fet ja ho varem començar a aprendre de petits a l'escola on els companys de pupitre també eren sempre dels altres.
Un bon dia però, va aparèixer un gran invent, això que s'han anomenat les noves tecnologies i amb elles, gràcies a unes ments i a uns cors pericos, va néixer POL. I des d'aleshores el nostre vol ja no és tan solitari, almenys el meu, i estic segura que puc parlar per molts de vosaltres. Em venen ara a la memòria les emocions vomitades per tots plegats en aquesta pantalla amb el gol d'en Coro, les del dotze d'abril, les que també hi alliberàvem els matins, tardes i nits prèvies a Glasgow. Quins records!
Hi hem teclejat i teclegem post de satisfacció, d'alegria, altres de tristesa, de ràbia, fins i tot d'humor, però tots ells vestits amb paraules carregades d'adrenalina perica. Per alguns POL serà un espai on posar-se al dia de l'actualitat de l'Espanyol, per altres un lloc on simplement intercanviar opinions, però per quants de vosaltres aquest refugi cibernètic no ha estat també el preludi de molts contactes amb d‘altres pericos? D'alguna cervesa compartida amb un dels teus a qui abans no coneixies i que ara ja has afegit a la teva nòmina de companys collonuts? O anant més lluny i en boca de Bogart a Casablanca "este puede ser el inicio de una gran amistad."
I mentre escric aquestes línies, a Olot plou. El dia és gris i ha tornat el fred. I aquesta paraula, fred, sempre en suggereix una llar de foc i una llar de foc sempre em suggereix la paraula companyia.
Doncs POL és sovint per a mi una llar de foc quan com a perica vull engegar a fer punyetes la solitud i volar en companyia.
Moltes gràcies Alfred, espero tornar-nos a trobar en alguna altra ocasió i fer-la petar més estona.
I gràcies per tots els comentaris, la vostra companyia és francament collonuda.Gent planera, gent perica, gent propera.
Ahir a la nit també plovía a Olot,pero no et faltaba bona companyia. Va ser un plaer poder saludar-te i xerrar una estona amb tu. Gran vetllada i bon sopar envoltat d'amics garrotxins.Felicitats per l'organització. Salut i Espanyol
Teixidor, més val sols que mal acompanyats. De tota manera hem passat èpoques molt pitjors respecte a suport institucional ... Prefereixo la companyia d'un perico/a sincer a la de mil presidents hipòcrites
La solitud del perico, malhauradament, ja forma part de la nostra essència. Només cal comentar una dada, que aquests dies ningú n'ha parlat. En la nostra semifinal europea anada de la temporada passada, cap membre del Consell Executiu de la Generalitat, inclós el President, va tenir a bé venir a donar recolçament al nostre club.
En una altra seminfinal europea d'enguany, el President, un ex-President i quatre Consellers van donar suport, a la Llotja, a un altre club.
Segurament el dia de la nostra semifinal europea tenien l'agenda ocupada...
Jo amb la decepció he deixat d'escriure, que no de llegir, pero avui aquestes lineas son per fer-te costat, es collonut trovar gent que té els mateixos sentiments encara que opinions diferents.
Para mí, descubrir hace un par de años este pequeño rinconcito en el que expresar diaria y libremente mis opiniones y contrastarlas con las de otros muchos pericos, fué como encontrar un vaso de agua limpia y fresca en medio de ese autèntico lodazal que es la mayoría de prensa deportiva de este país para la que sólo existen dos ó tres clubs. Además, también ha contribuido que a lo largo de ese tiempo se ha ido forjando una cierta amistad entre muchos/as poleros/as por las trubadas avant-partido en ese sitio bautizado como "La Campaneta", o en "supars de germanó". Cierto es que muchas veces discrepamos los unos de los otros, ¡faltaría más!, que nos tiramos los tratos a la cabeza, que incluso hasta llegamos a faltarnos al respeto, quizá por no saber expresarnos con tanta claridad como lo hacéis los que tenéis columna, pero eso queda en un segundo plano al pensar, por lo menos en mi caso, que al OTRO LADO DE LA PANTALLA HAY OTRO PERICO COMO YO, otro perico que quiere tanto al Espanyol como yo, otro perico que sufre y se alegra tanto como yo, que tiene ESOS SENTIMIENTOS QUE NOS HACEN TAN DIFERENTES.... Esos sentimientos que alcanzan su máxima expresión, no ya sólo en los momentos más alegres de celebración por victorias sino, precisamente, en aquellos otros tan dramáticos y cruciales de nuestra historia como el gol de Coro o la final de Glasgow. En fín, Olotina, mi enhorabuena por tu incorporación a la "plantilla" de columnistas de POL.
Mucha sensibilidad en el articulo,olotina,es lo que hay,si en los colegios ya empiezan por que el santo y seña era Ronaldinho ayer,hoy Messi,mañana Kim-KI-So,acaban siendo como en mi epoca,el catecismo o la asignatura aquella de Formación del Espiritu Nacional,a eso añadimos que a nuestro equipo le crecen los enanos,solo hay que mirar la segunda vuelta,todo eso parocinado por un profesional del club que díjo que el oncavo lugar era nuestra meta ¿que podemos esperar? pues eso,uan de llardefoc para olvidar un poco la desilusión vivida esta temporada.
Molt tendre Olotina, no n'hi cosa que m'agradi mes que sentir ploure, aixó sí, amb una bona companyia i bon texte que llegir, com per exemple pot ser el teu. Sort tenim que aixó es un conte que cada temporada comença i acaba, aquest de moment s'acabat, el proxim començará el proper setembre i allí tornarem estar tots junts. per cert, el titol del conte es, "LA FORÇA D'UN SENTIMENT."
1 
| 31 
| 
05/09/2008
