El que ens va passar ahir es ben normal en un equip en la nostra possició, o sigui, de descens. A tu no t'entra res i al rival totes li ponen. No et xiulen penals claríssims i tots els rebots van per ells. Es allò que diuen la "dinàmica negativa" concepte a mig camí entre el futbol i l'esoterisme per definir que, en realitat, no tenim ni punyetera idea del que ens passa. El que està clar a aquestes alçades es que la temporada post Glasgow ha estat una autèntica dutxa escocesa. Primer ens van encendre els ànims i ara ha arribat l'hora del fred dessolador.

Podem buscar moltes causes objectives en els canvis, en el sistema o en l'estat físic, però res justifica que deu ser el primer cop o com a molt el segòn, que veiem a Tamudo tirar un penal a reventar la pilota. Fou tot un símptoma i serví almenys per esvair el dubte al voltant de l'actitud dels homes forts de la plantilla. Volen guanyar, però ja no saben com. La foto fixa del moment d'aquest equip és aquest penal. Amb menys cap que cor. Amb desesperació i als núvols. S'està escolant tota la temporada per l'aigüera i a tots ens sap molt de greu, als jugadors els primers. Però son un cargol que s'ha passat de rosca i per molt que apretis ja no aconsegueixes sinó carregar-te'l encara mes.

 Ho sento molt, però  per molt que s'esquerrassin tots a enviar missatges positius, no hi ha receptes per sortir d'aquesta situació. Perquè no podem demanar un temps mort al campionat i asserenar-nos, ni ara mateix tenim dins nostre la clau per sortir d'aquesta bogeria. Ho hem viscut altres cops i l'únic que podem dir es que sort que aquest cop ens agafa amb prou punts a les butxaques. Tots estem emprenyats però sent honestos sabem que la nostra indignació te un límit: mirin el Saragossa que pateix una malaltia similar. No som tan diferents, però nosaltres tenim una dotzena de puntets mes.

Som on mereixem ser i també podriem ser mes a dalt. I mes a baix. Però és cruel, molt cruel, la forma com aquest equip està buscant el seu lloc a la classificació. Hem deixat escapar una oportunitat de ser a Europa sense problemes i ara patirem molt per assegurar-nos tan sols la Intertoto, competició que sona tan excitant com fer-li un petó a la pròpia germana.  Però a hores d'ara és un purgatori necessàri per arribar al cel de la UEFA, un paradís de segona si el comparem amb la Champions, però paradís al cap i a la fí quan et toca jugar al Allianz Arena. Que li preguntin al Geta, si no.

No podem vendre il.lussió ni optimisme aquest cop, però ja que no us puc animar us proposo que, almenys, fem companyia. Comença l'època on les excuses per no acudir a l'estadi proliferen extraordinàriament i pot ser terrible el paissatge d'un Montjuic desértic mentre l'equip tracta d'aturar la seva hemorràgia. Mentre quedin opcions cal seguir lluitant: és el seu deure. El nostre deure es ser-hi, com hi hem estat tants cops ens situacions molt i molt pitjors. No hi ha épica possible en la lluita per un premi de consolació, però tampoc lloc per a la ingratitud amb un equip que ens ha donat molt material per somiar. No el deixin sol, si els plau.