Aquest cap de setmana hem tingut l'oportunitat de viatjar amb l'equip al Bernabeu. Han estat dos dies ben intensos de feina als quals hem reviscut una mica l'ambient de quan seguiem l'any passat l'equip per Europa. Evidentment, Madrid no es l'estranger, tot i que a voltes, per l'efecte dels mitjans de comunicació, ens pugui semblar una civilització totalment aliena a la nostra basada en la ingesta d'bocata de calamars i café amb llet. Però no. Resulta que no tenen cua ni banyes, son molt semblants a nosaltres i molts d'ells son extremadament amables. Fins i tot els taxistes amb els quals vam intercanviar acudits i ens vam batre en desiguals combats dialèctics sobre política i futbol, o al revès, sempre cobrant-nos l'oportú suplement. Sigui com sigui sempre acabem pagant, tu.

Cada cop que vinc a Madrid m'hi trobo mes còmode, tot i que no em puc sostreure a la sensació de que Madrid es un poble amb gratacels i que mes de mitja ciutat no esta construida pensant en les dimensions humanes, sinò en una grandiloqüent sensació de capitalitat, cultivada durant segles. Hi ha una llei física que diu que tot català submergit a la capital experimenta una sensació directament proporcional de greuge comparatiu. Potser no hi ha pas per tant, però coses com lo de l'AVE clamen al cel. Es un mitjà magnífic i vint  minuts desprès de pujar-ne, quan ja passàvem per la vertical de casa meva, et preguntes com hem pogut passar setze anys sense tenir aquest vehicle que no es nomès un tren, sinó un pont entre dues ciutats, dues visions de vegades tan oposades d'una mateixa realitat. I et preguntes com es pot parlar de vertebrar un país i de eliminar fronteres físques i psicológiques quan ha costat tant unir les dues principals ciutats de l'estat. Senyors polítics, els regalo aquesta equació: mes comunicacions=menys prejudicis.

No es que jo en tingui gaires, de prejudicis, però fins i tot els mes absurds es perden quan un baixa a ras de pell, i tracta amb persones amb les quals a tanta distància comparteix tantes coses, i especialment un sentiment, l'amor pels colors blanc i blaus. La gent de la penya de Madrid ens tractà de forma fenomenal, la seva simpatia ens va aclaparar,  i no deixa de sobtar-nos que ens coneguin. Un noi m'explicava que es mirava el nostre programa des del mobil, i l'altre dia un company de feina, a Toledo, li preguntava que collons feia escoltant una cosa en català! Alguns em van demanar si es possible que la pàgina sigui també en castellà. Em sap tan greu, que estic per dir-li que si, nomès pel complaure'l, però ara per ara es imposible traduir-ho  tot. No se si la gent que ens llegeix de fora Catalunya son molts o pocs pero mereixeria la pena fer un esforç perquè tots estessim connectats a la mateixa xarxa de sentiments. Encara no se com però ho estudiarem.

Del partit que volen que els digui. Moisès Hurtado ho va ressumir perfectament en la magnífica metáfora de la pista grega. Cal mes, molt mes per guanyar al Bernabeu. No serveix escudar-se en l'actuació de l'àrbitre, tan nefasta com es podia preveure. Quan vens aquí ja saps que te la fotaran, ja has de comptar-hi, com quan vas al Camp Nou i saps que Messi et marcarà amb la mà. Ens va mancar profunditat i punch i davant d'un gran i al seu estadi tot això d'una manera o una altra, s'acaba pagant. No es pot  sortir al Bernabeu i contagiar-se del ritme del rival: si ells no corren, es perquè pensen que amb paciència i amb alguna que altra ajuda el seu gol acabarà arribant. Enésima constatació que sense Tamudo, al davant no som ningú i que confonem el joc d'atac amb arribar a l'àrea rival. El gol es quan la pilota trespassa la línia, amics. Lamentablement, la posessió estèril a la frontal no puntua. A mes a mes de llençar-nos a la jugular de Muñiz Fernández, un home que amb el pentinat ja paga, caldria que alguns homes forts del vestidor fessin una mica d'autocrítica. Com Raul en el penal, i Guti minuts desprès, van guanyar la possició a Jarque es per fer-s'ho mirar. Per no parlar del que va passar amb Tamudo i Kameni als minuts finals. Tant se val si el que li van dir a l'àrbitre dona o no per tant, però era absolutament innecessari i nomès disculpable des del punt de vista de la tensió ambiental. Ara, amb tranquilitat, caldria una reflexió per part de dos homes als quals ens hem passat moltes jornades esperant i que perdrem estupidament per enfrontar-nos al Mallorca.

Tot i la victòria i els renills lamentables del speaker del Bernabeu, el Madrid està trencat, la qual cosa es una noticia preocupant, perquè filies i fòbies apart, la majoria dels pericos, com a mal menor, volem que guanyi la lliga abans que el Barça. El Madrid es un fidel reflex del seu entrenador, un home amb nom i cara de gos perpetuament enfadat amb el mon que va comparèixer en roda de premsa com si li haguessin fotut quatre. Els periodistes de Madrid gairebé no gosàven preguntar-li res, ni molt menys per l'àrbitre o la jugada del penal, així que ho vaig fer jo discretament, sense entrar en l'òrígen del colegiat, no sigui que la tornem a liar. Segons el meu company Albert vaig ser massa tebi, per un no vol que l'expulsin del Bernabeu a perpetuitat. Per cert, un escenari magnífic, segurament el millor d'Espanya, peró una inmensa nevera on es xiula a les primeres de canvi. No anima ningú tret dels Ultrasur, molt lluny del que havien estat. La Curva en un dia normal els supera en animació i asistencia, i no es per establir comparacions odioses, es per valorar el que tenim a casa.

L'epíleg del viatge no pot ser mes curiós. Diumenge a la nit, mentre feiem la crònica per Pol i pujàvem vídeos a la web del club, vam estar veient l'apoteòsic triomf de Chikilikuatre a la prèvia d'Eurovisió, possiblement el programa mes friki i caòtic que s'ha fet mai a Televisió Española. Compartim seient a l'AVE de tornada amb dos membres  de l'equip del Terrat i els felicitem per una victòria que no va agradar a molta gent, però que sens dubte es aclaparadora i la única opció possible per un festival tan caspós. També es un triomf de les noves tecnologíes, però ves a explicar-li ara a l'indignadíssim  Uribarri el que és avuí dia internet i el poder que té en aquest país tan friki. Una demostració més de la veritable unitat entre comunitats: tant a Madrid com a Catalunya ens va mes la conya que a un tonto un llàpis.