Ja ho he vist clar. Aquesta nit m'ho ha xivat la lluna de Terrassa, que en sap molt d'equips campions d'Europa. Anirem a la Champions perquè convertirem la Lliga en una cursa que enriute'n tu de la fira de les 125 c.c. al Mundial de Motociclisme. I perdonin que em contradigui i parli d'un objectiu que he opinat que havíem de silenciar. Que no, que no, que no és optimisme barat i de cop i volta, que està tot pensat. Ara fa dies que hem baixat la marxa, perquè anar al davant crema molt, i altres equips tenen més cavalls per portar el ritme de la carrera -grandiosa lectura la de l'equip, entre pneumàtics que es gasten. La tàctica és creuar els dits perquè l'arribada sigui en grup i aquí és on entrarem a última hora per fer espectacle. Anirem fent la viu-viu per la cua de la colla de davant fins que faltin un parell de voltes, aquells instants en què els retrovisors bullen de retines temoroses i només la pifien els qui miren enrere per defensar la posició.

Espero que em permetin el símil motero; gratuït de veres, però il·lustratiu. L'Espanyol, deixant de banda els dos grans, té més opcions que ningú per entrar a la millor competició del món per equips. Perquè a partir d'ara rebaixarem l'eufòria, refredarem el motor i rodarem voltes i voltes amb la única mentalitat d'arribar vius i amb opcions europees a final de temporada. I allí hi haurà el sorpasso, l'estocada incontestable. Allí agafarem l'aspiració dels que han marcat el ritme tota la cursa i els avançarem just en l'instant en què a l'horitzó es veurà la bandera a quadres. Els exemples donen suport a aquesta teoria. El Madrid va guanyar la Lliga l'any passat pel mateix motiu que enguany la guanyarà el Barcelona; perquè la il·lusió del que ve envelat per darrere, del que ho veia lluny i de cop ho té tan a prop, és una ajuda superior a l'hora de fer gols. Immensa al costat de l'engarrotament del que veu el fracàs majúscul acostant-se si no acaba confirmant les expectatives que ha alimentat durant molts mesos d'inicial tempteig classificatori.

També a l'Espanyol se li dóna molt millor atacar que no defensar-se, pel que fa a posicions en la taula. Recordin sinó totes les salvacions darreres. Estàvem al pou i vem sortir-hi a última hora, per enviar-hi a altres que no van poder fer-hi res per evitar la debacle. El Celta o l'Alavés en poden donar fe. I sinó volen donar-ne, que no ho facin. Però l'aspiració sempre és una bona solució. I definitiva, perquè entrarem a Champions quan toqui, al final de lliga, i en un moment que quan vulguin donar-se compte, ja estarem de pretemporada preparant la prèvia contra el Wisla de Cracòvia. Que comprin potents bafles pel Nou Sarrià que hi haura musiqueta de la bona. El famós rebufo ens portarà a la glòria. I no s'ho oblidin de Tamudo, el turbo que l'acabarà de fer possible. Que sí, que sí, que m'ho ha dit la lluna de Terrassa: nits estrellades que s'acosten. I a ella encara li ha de nèixer algú capaç de portar-li la contrària...

Xavi Salvatella
www.xavisalvatella.blogspot.com