Dissabte 6 d’octubre de 2.007

Estimat diari: ahir els papis em van treure a passejar. Anem a sopar amb tota una colla, em van dir. I vem agafar el cotxe i no vem parar fins a arribar al cul del món. Un cop aparcats, de seguida vaig veure de quin pal anava l’asunto. Era una reunió de gent com els papis, que porten sempre coses de colors blancs i blaus i canten una cosa que diu no se què de pesar la grandesa i solo un club.

La gent somreia i jo m’ho mirava encuriosit. A més, van tenir el detall de posar un presentador amb un nas vermell, com els pallassos de la tele, i jo llavors també vaig riure. Després també va sortir a parlar un paio que el papi se’l mira els dilluns per la nit, quan jo ja dormo. Em sembla que és una mica el qui talla el bacallà. I t’ho dic, diari, perquè es va posar a parlar-li a una pantalla i tots els altres feien que sí amb el cap, com una secta. Alguna cosa deu haver fet aquest home perquè en comptes de tirar-li els postres pel cap, el van aplaudir i tot. És una espècie de predicador, tot i que ja hi havia un tal reverendo, que aquells es pensaven que no sé llegir encara i els vaig fitxar a tots...

I és que, desvetllat i amb uns ulls com plats, vaig seguir observant- los. El papi m’havia explicat que hi hauria un jugador que es deia Pochettino i que el reconeixeria perquè tothom si voldria fer fotos. Jo, la veritat, aquell senyor d’ulleres i cabells blancs no ho hagués dit mai que era un argentí que feia quatre dies encara jugava. També hi havia una noia, la Núria, que estava embarassada. Ho vaig sentir mentre li explicava al del costat, un xuleta amb cara de perdonavides. Aquest li deia que Laia és un nom preciós. Això, això, que sigui nena que li tiraré la canya quan es torni a fer algun friki-sopar d’aquests... hi, hi, hi!

Ahir, com et dic, m’ho vaig passar teta. I t’ho haig d’explicar, diari: crec que ja he escollit colors per sempre. I és que mola molt, això dels pericos. A més, em van regalar una bufanda, diuen que per ser el més petit de la colla. Pobres innocents, perquè encara no parli es van pensar que no t’ho explicaria...

Ja a casa, el papi em va posar a dormir mentre es mirava el regal. Em va dir: “el Werder, qué partido, hijo, el de aquel dia,... ¡qué partido!”. I jo vaig tancar els ulls de seguida com mirant d’entendre el perquè de tot plegat. I avui, que és dissabte i hem anat al parque, ho he vist clar. Serà qüestió d’estimar-me això que tots li diuen Espanyol. Jo també vull ser feliç. Exactament com aquesta colla.

Jomatiko Jr.




En sincer homenatge a tots vostès, els que ahir hi eren i els que no. Gràcies per fer-ho possible!




Xavi Salvatella
http://xavisalvatella.blogspot.com/