Des del gener del 82, que el meu pare va decidir tornar a fer-se soci i fer-me també a mi, m'hauré perdut pocs partits de l'Espanyol. Els hauré vist gairebé tots com a local, i des de l'eclosió del maleït PPV, hauré vist també la majoria com a visitant. En aquests 26 anys hi ha hagut gairebé de tot, però perquè enganyar-nos, fonamentalment hi ha hagut molta púrria. Indigència futbolística només apte per individus molt fanàtics dels nostres colors, i fins i tot partits que si els hagués jugat un altre equip no els hauria mirat ni que em paguessin 100 euros. Però ens ho hem empassat tot religiosament, fins i tot un Espanyol -Valladolid Promesas de Copa del Rei amb 400 persones a Sarrià -399 malalts i jo- que varem perdre 0-1. Quan vivia a Barcelona sempre hi anava. Perquè no se m'acudia una altra cosa que fos millor que anar a veure el meu equip. Un dimecres de Copa contra l'equip mes immund era un regal fantàstic que t'alegrava la setmana.

Però esclar, també hi ha hagut bons moments. Grans moments. Fins i tot moments magnífics, màgics, d'una èpica inenarrable. I no es necessari situar-los en les grans fites -les finals o semifinals de les competicions europees o de Copa- sinó que han succeït en lliga, i no necessàriament davant l'etern rival o els capdavanters de la competició. Tot equip, tot bon equip, i fins i tot algun equip decentet o decididament mediocre que hem tingut ens ha deixat algun llegat futbolístic memorable. Una petjada que ha forjat el nostre esperit indòmit i ha servit per bastir el rebost quan han arribat les vaques magres. El primer que em ve a la memòria es un extraordinari 2-4 de l'Espanyol d'Azkargorta a Saragossa de Barbas, Señor i Valdano, i un magnífic 3-2 l'any vinent amb aquell mateix rival fent un futbol memorable. I que m'heu de dir del 5-2 al València en el famós partit del "tongo". Curiosament, de l'Espanyol de Clemente, a banda de l'aventura europea, la memòria col·lectiva -o almenys la del Nacho i la meva- ha enregistrat també un 5-1 al Sevilla amb remuntada inclosa en un partit pletòric de Golobart i del nostre actual mister. Però també cal consignar els capricis de la memòria, que conserva en el mateix flascó una vaselina de Gabino que fou el quart de l'Espanyol al Burgos en segona, un escaire de Mendiondo -si, si de Mendiondo!- en el 3 a 1 a l'Atléti que salvava a la darrera jornada a l'Espanyol d'Aragonès, o els quatre gols al Betis que va fer Iotov en una sola part. Curiosa i injustament, aquests moments menors comparteixen altar amb el contracop d'alta tensió de Benitez i Lardín que va destrossar al Madrid en un 3 a 1 televisat per tota Espanya, probablement el zènit futbolístic de l'Espanyol de Camacho. O una maneta de l' Espanyol de Flores a un moribund Saragossa. O la remuntada 3- 4 d'aquell trist Espanyol de Ramon Moya a Màlaga. Fins i tot Brindisi ens va deixar un extraordinari 3-1 al Atléti en el partit que varem crucificar a Capdevila.

Dissabte vaig tenir la sensació d'estar davant d'una d'aquestes fites memorables. Aquest equip formidable ja col·lecciona diversos retrats per la gran i petita història, però estic segur que la nit de Reis de 2008 perdurarà especialment en la memòria col·lectiva perica com la empremta indeleble de l'Espanyol de Valverde: la postal d'un equip en la seva plenitud. Probablement ho farà també al record dels qui ho veieren per la tele, però sobretot deixarà petja als 14.000 pericos presents, als que ningú hauria d'anomenar herois, sinó afortunats. Al cap i a la fi, la barreja d'emocions i sentiments que es desferma en un estadi, -els sentits que es despleguen: flaire d'havà, entrepà a mig mossegar, cant gregorià dels ultres, esclat de color a la graderia- i el cop de palmell amb l'amic, o l'abraçada fraterna amb el desconegut, tot plegat, mai podrà ser substituït per l'asèptic confort d'un sofà mentre el Montes brama com l'imbècil que és. No, això mai. 5 de Gener de 2008. Postal d'un equip. Jo hi vaig ser-hi.