Avui us porto un altre crònica de viatge de l'amic Spitfire, gran perico, gran porter i millor amic, que ens porta aquest gran document calentet des de les illes. Gràcies per tot.

Feia temps que el meu germà i jo parlàvem d'anar algun dia a Anglaterra a veure un partit de la Premier League, per poder viure de la manera que ho fan els anglesos un partit allà on es va inventar el futbol. Finalment, el passat New Year's Day vam poder fer realitat aquest somni. El partit triat va ser l'Aston Villa-Tottenham, a Villa Park. L'Aston Villa FC és un dels històrics del futbol anglès, i no és un equip qualsevol. Els villans van ser campions d'Europa el 1982, i 25 anys després encara presumeixen tot orgullosos d'aquesta fita. És per això que a l'escut del Villa apareix una estrella, per demostrar a tothom que un dia van ser els millors d'Europa i, a més, que tenen com a objectiu tornar-ho a repetir algun cop. Però d'altra banda, si hi ha alguna cosa que em crida l'atenció del Villa és el fet de ser el primer equip de Birmingham (molt per sobre del Birmingham City FC) sense dur el nom de la ciutat; un fet del que pocs equips poden presumir.

L'estiu passat, li vaig comentar a un professor d'anglès (natiu de Birmingham) que havia tingut, en Simon, la nostra idea d'anar al país bressol del futbol a veure un partit, i que el Villa-Spurs era una de les nostres opcions. Li vaig preguntar com ho podíem fer per a aconseguir les entrades i ell, molt amablement, es va oferir a treure-nos-les d'anticipat. D'aquesta manera, només vam haver d'encarregar-nos de buscar vols i allotjament. Finalment, després de molta espera, el New Year's Day va arribar. En Simon ja ens havia comentat que els partits de la Premier durant aquests dies nadalencs registraven les millors entrades de la temporada (fins i tot esgotant localitats), ja que totes les famílies aprofitaven les festes per anar tots plegats al futbol. Però fins que no ho vaig veure amb els meus ulls no vaig adonar-me del fet...

El partit començava a les 17:20 a Villa Park i havíem quedat amb el Simon a les 16:30 per a què ens donés les entrades i nosaltres les hi paguéssim. Al voltant de les 13:00 vam agafar el bus de la línia 7 des del City Centre, que et deixava tot just davant de Villa Park. Es podia palpar que era dia de partit a Birmingham, ja que la gent pel carrer anava amb bufandes i samarretes dels Villans sense cap mena de complexe. A mida que ens hi acostàvem, la figura de Villa Park s'aixecava entre les cases del voltant. Era el típic camp anglès... un regal per a la vista. En aquest cas, una imatge val més que mil paraules. 

Tot i que encara quedaven unes quantes hores perquè comencés el partit, pels voltants de Villa Park ja començava a haver-hi força gent passejant, fent temps, comprant a la tenda, etc. I la gran majoria d'aquesta gent eren famílies amb els seus fills, alguns fins i tot de molt petits, però tots ells vestits molt orgullosos amb els colors claret & blue de l'Aston Villa. Ara començava a entendre el que ens havia comentat en Simon sobre les famílies... Vam donar la volta a  Villa Park, tot immortalitzant aquelles façanes mentre passàvem per davant de la North Stand, la Trinity Road Stand, la Doug Ellis Stand i el Holte End, el gol on s'ubiquen els seguidors més sorollosos del Villa. Vam tornar al punt de partida, davant de la North Stand, ja que allà s'hi troba la Villa Store. Vam entrar-hi per comprar-nos unes bufandes com a seguidors del Villa, i quina sorpresa en veure la tenda... era enorme! I amb una gran quantitat de merchandising. A mida que anava passant el temps, anava arribant més i més gent, fins que es va arribar a formar una cua de 20 ó 30 metres per entrar a la store.  Mentre esperàvem que fossin les 16:30, vam aprofitar per comprar el matchday programme per £2.5; i és que no hi havia un sol seguidor Villan que no comprés el programme.

Anava passant el temps i cada vegada hi havia més gent, fins que amb puntualitat anglesa, a les 16:30 va aparèixer en Simon d'entre la multitud, acompanyat pels seus dos nebots. Ens va donar els tickets i vam estar parlant una estoneta abans d'entrar sobre l'Espanyol (ja que quan va vindre a Barcelona es va fer soci del RCDE) i del partit que el Villa va empatar 4-4 amb el Chelsea el Boxing Day (considerat el "game of the year"). Tot seguit vam anar cap a dins a buscar les nostres localitats. Estaven situades a la North Stand i un dels seus nebots ens va comentar que estaven en un molt bon lloc...

Per entrar, vam haver de passar per una porteta molt estreta, i només passar-la, sota un cartell que deia "Welcome to Villa Park", compartien lloc un bar i una casa d'apostes on una gran multitud de seguidors feien les seves apostes instants abans de començar el partit. Vam seguir avançant fins a sortir a la graderia... i quin espectacle! Feia goig veure aquella imatge: un camp anglès on l'afició estava molt a prop del terreny de joc i que ràpidament s'anava omplint de gent. Just a l'altre gol del camp es trobava el famós "Holte End", enormement gran i del qual penjaven dues grans pancartes que deien: "AVFC The Obsession" i "Holte End the 12th Man". Sense cap mena de dubte, com es podia percebre a les pancartes, el Villa significa molt pels seus seguidors Vam caminar fins a trobar les nostres localitats... i quins seients! 4ª fila de la North Stand Lower... tot just a tocar del camp! Es pot dir que podíem olorar la humitat de la gespa i sentir la respiració dels jugadors! Allà ens vam trobar amb la Laura, novia catalana (i perica!) d'en Simon, i tots plegats vam asseure'ns a l'espera que comencés l'espectacle.

(Villa Park s'anava omplint instants abans que comencés el partit)

D'altra banda, l'afició del Tottenham (deien que uns 5.000 o més desplaçats) havia omplert part de la Doug Ellis Stand i abans que comencés el partit, ja es van fer sentir (amb càntics com "Stand up if you're not Villa, stand up if you're not Villa!" al ritme de "Go west" dels Pet Shop Boys), fet que va fer que el Holte End, i, la resta de Villa Park després, els contestessin amb crits de "Villa, Villa, Villa!". Mentre la gent s'anava animant, cada vegada cantava més i la mascota del Villa feia somriure els més petits, els jugadors de tots dos equips van començar a sortir al terreny de joc amb la cançó "Club Foot" de Kasabian de fons.

(Moment en que els jugadors surten al terreny de joc entre aplaudiments dels Villans)

Villa Park va rugir amb força per primer cop; acte seguit l'speaker del camp va dir l'alineació del Villa, tot corejada per l'afició local. Un petit detall: a l'hora de dir el número 6, dorsal que porta el capità Gareth Barry, l'speaker va deixar una mica més de temps abans de dir el següent dorsal, per deixar que l'afició cridés encara amb més força, ja que és un dels jugadors més estimats.

(L'speaker anuncia l'alineació del Villa)

Quan els 22 jugadors ja estaven sobre el terrenys de joc, l'speaker va anunciar que es faria un minut de silenci en homenatge a l'escocès Phil O'Donnell, capità del Motherwell que havia mort en un partit pocs dies abans. Els jugadors es van posar tots plegats al voltant del cercle central i, mentre als videomarcadors apareixia la cara d'O'Donnell, tot Villa Park va començar a aplaudir. Tant els seguidors del Villa com els dels Spurs. Ens vam passar tot el minut aplaudint... va ser un moment molt emotiu, encara se'm posa la pell de gallina en recordar-ho.

(Villa Park va aplaudir durant tot el minut de silenci)

El partit va començar molt fort, amb càntics tant dels Spurs com dels Villans. El Holte End es començava a fer sentir i respectar, i la resta de Villa Park els seguia amb càntics com ara:

"Villa till I die, Villa till I die,

I know I am, I'm sure I am,

I'm Villa till I die!"

"And it's Aston Villa, Aston Villa FC!

We're by far the greatest team the world has ever seen!"

També tenien càntics dedicats al seu etern rival ciutadà, el Birmingham City:

"Birmingham, are you listening, to the song, we're singing......... We're
walking along, singing a song, shitting on the City as we goooooo!"

Futbolísticament parlant, el partit va començar amb domini del Villa, que va tenir un parell d'aproximacions perilloses, però que no acabaven de trobar porteria. Mentre el partit avançava, ens vam adonar que hi havia un mena de "guerra" de porters. Ambdós porters, Sorensen per part del Villa, i Robinson pels Spurs, són internacionals per Anglaterra i els del Villa presumien que el seu era el titular cantant això cada vegada que Sorensen tocava una pilota:

"England's, number one! England's England's number one!"

I quan la pilota arribava a Robinson, aquest s'emportava els xiulets de l'afició Villan, crits de "Robinson, you're shit!" i una altra versió de la cançó anterior:

"England's, number four! England's England's number four!"

A més, cada vegada que havia de treure de porta, tot Villa Park li cantava allò de "Eeeeeeeeee.... You're shit!".

Quan semblava que els gols no volien arribar, al minut 40 en una jugada a pilota parada, Mellberg va fer el 1-0 pel Villa. El camp va embogir i van tornar els crits de "Villa, Villa, Villa!".

(L'afició del Villa celebra el gol aconseguit per Mellberg)

 I amb aquest gol es va arribar al descans. A la mitja part, els videomarcadors anunciaven que l'assistència del partit havia estat de 41.609 espectadors... gairebé ple del tot, fet que va fer esclatar els aplaudiments de tot Villa Park. També van anunciar els resultats dels partits de la jornada de la Premier ja finalitzats; entre ells, el Man Utd. 1-0 Birmingham City, el qual va alegrar tota l'afició Villan que va començar a aplaudir per celebrar-ho.

La segona part també va arrancar amb força, però aquest cop era el Tottenham el que dominava. Fins i tot algun aficionat del Villa cridava "Come on Villa! They are winning at all!". I després d'avisar amb diverses ocasions de gol, els Spurs van fer l'1-1 amb un gol de Defoe al minut 79. L'afició del Tottenham ho va celebrar amb gran alegria i, moments després, van començar amb el "You're not singing anymore, you're not singing anymore!", dedicat a l'afició del Villa. Tot feia pensar que els Villans deixarien escapar 2 punts... però un cop més, un llançament de corner, rematat per Laursen acabava al fons de la xarxa. Era el minut 85 de partit i Villa Park va embogir de nou. Després de la gran celebració  del gol, l'afició del Villa els va tornar a l'afició del Tottenham el càntic anterior "You're not singing anymore, you're not singing anymore!". Després de 5 minuts d'infart, amb crits del públic com ara "Fucking whistle!" demanant a l'àrbitre que xiulés el final, el partit va acabar i els Villans ho van celebrar amb un gran aplaudiment per agrair als jugadors la seva entrega.  Fins i tot alguns aficionats encara seguien dedicant cançons i frases als Spurs desplaçats, com ara "Happy New Year's Day, Spurs!".

(Els Villans celebren la victòria i acomiaden els seus jugadors amb aplaudiments)

Vam sortir del camp entre la multitud de gent, ben contents per la victòria del Villa i per l'experiència viscuda. Un cop fora de Villa Park, en Simon ens va comentar on agafar el tren per tornar al City Centre (els trens cap al centre després del partit són gratuïts allà, ja que els embussos de cotxes són increïbles i deuen voler evitar-los d'aquesta manera) i ens vam acomiadar d'ell, del seu germà, dels seus nebots, i de la Laura, tot agraint-los tot el que havien fet per nosaltres. Havia estat un autèntic plaer gaudir d'aquell partit en companyia seva.

Per molts vídeos, fotografies o frases intentant explicar el que és un partit anglès, no és suficient per donar una descripció prou bona del que s'hi viu allà. Res millor com viureu en directe, realment val molt la pena...