Uns amics de POL han anat de visita a Manchester, la ciutat del City, i com no podia ser d'altre manera ens expliquen com ha estat la seva experiència el dia en que els Mancunians passaven per davant dels Red Devils. Gràcies per la col·laboració i l'estima que Dani S. demostra cap a aquesta web. Us deixo emb l'original de la seva crònica.

Manchester City: L´Espanyol anglès?

Aquí va la crònica d'un desplaçament al bressol del futbol per veure un partit del Manchester City. La historia comença quan juntament amb el meu amic Quique (tots dos sentim simpatia vers el City) i després de veure la pel·lícula "El sueño de Gimmy Grimble" ens decidim a fer una aventureta europea (a falta aquest any de desplaçaments continentals pericos...) i comprem a principi de temporada els bitllets per veure ni més ni menys que el partit Manchester City - Reading! Pels que us sembli estrany la relació d'haver vist la citada pel·lícula amb el partit us comento que "El sueño de Gimmy Grimble" és una pel·lícula que no crec que hagi destacat molt en el sector del cinema però per a un afeccionat al futbol d'un equip que sobreviu gràcies a "la Força d'un Sentiment" pot ésser una pel·lícula que li pot arribar a agradar molt o fins i tot a emocionar. No us explicaré l'argument (no per falta de ganes), per si algú curiós s'anima a veure-la.

La nostra aventura cap a la ciutat industrial de Manchester comença un divendres a la nit i viatgem des de Girona. Quan varem comprar els bitllets (just quan va començar la Premier) no pensàvem que volaríem cap a Anglaterra amb un Manchester City en llocs de Champions i tenint a tir al Man. United... i això succeïa una setmana abans que a la ciutat de Barcelona es donés el mateix cas.

El City és el mal anomenat "segon equip de la ciutat", però aquest any està aconseguint situar-se als llocs capdavanters de la classificació. Podem trobar un paral·lelisme amb el que succeeix a Barcelona si bé els fets o el procediment han estat diferents. Mentre a l'equip anglès ha arribat un nou "amo" del Club d'origen asiàtic, que ha invertit gran quantitat de diners per fer un equip competitiu, a casa nostra ho hem aconseguit amb un President de la casa que ens agafà en la misèria i que a poc a poc, més amb la il·lusió que amb els diners, ha aconseguit portar el nostre Club on el tenim. Sincerament prefereixo el model periquito perquè el model anglès pot ser efímer, tot i que espero que no ho sigui pel M.City.

Arribat el dia del partit, ben d'hora ens dirigim a l'estadi per recollir les entrades que varem comprar en el seu dia per internet. Arribem a les rodalies d'un estadi nou i modern, doncs val a dir que el City va canviar l'històric estadi de Maine Road pel nou City of Manchester Stadium (una altra similitud?!). Per fora podem comprovar que no té la forma de l'estadi "típic" anglès, ja que les tribunes dibuixen unes corbes més pròpies dels estadis moderns que es construeixen arreu del món.

Per dins el camp si que té una forma més a l'anglesa.

Un cop a les guixetes sembla que comencen els problemes per recollir les entrades: les noies del Club van amunt i avall amb els seus responsables mirant el resguard de la compra per internet que els hi lliuro. Els problemes els vaig entendre quan vaig arribar a Sitges després del viatge i a casa hi tenia un sobre del City amb les entrades! A les oficines de l'estadi, però, les entrades les vam tenir sense haver de discutir (hagués estat difícil) ni emprenyar-nos, només ensenyant el resguard de la compra per internet, i és que si una cosa tenen clara els anglesos, és que l'afició és la base del futbol i se l'ha de tractar com es mereix... i (almenys allà) que duri! Amb les entrades a la mà ens dirigim a la botiga del City, tot i que pel camí hem anat trobant uns mòduls prefabricats a l'estil Tenda de l'Espanyolista, fins i tot una mica més petits. Davant de les guixetes ens trobem la botiga oficial del Club... Impressionant quan a dimensions! Vam començar a donar tombs i perdre'ns amb la quantitat de productes d'extremada qualitat oficials del Club, de roba per vestir amb els colors i/o escut del Club, i de roba esportiva en general. En aquest sentit els inventors del futbol segueixen anant un pas per davant nostre.

Amb les compres fetes, que no foren poques, ens dirigim al Pub  Mary D´s, Pub que ens recomana el company Mark (anglès, soci del City, soci de l´Espanyol, i company de Curva junt amb els seus dos fills). Entrem al pub on es palpa l'ambient del futbol a l'atmosfera. Multitud de gent mirant les imatges dels televisors on hi apareixen entrevistes i partits del City, llegint el programa del partit (revista del partit que la gent compra per més de 4,00€ al canvi, ben elaborada i amb molta informació). Comencem a demanar les primeres pintes quan de sobte sentim un micro i càntics que venen de prop però que no aconseguim entendre ja que al local no canta ningú. Decidim investigar i anant al lavabo, just al costat observem que hi ha una botigueta de productes del City, una parada per comprar programes, i una porta que dóna a una altra sala de les dimensions de mitja pista de bàsquet plena de gom a gom de supporters amb una altra barra, un espai habilitat per un Dj que va punxant música que intercala amb càntics que són seguits per la multitud. Al bar cada cop hi arriba més gent, amb visites esporàdiques també de la policia anglesa per controlar i comprovar que tot estigui en ordre. Els supporters no paren de prendre pintes una rere l'altra, entre cançó i cançó, i mentre miren altres partits que donen en els diferents televisors de la sala.

Finalment marxem cap a l'estadi. Presència massiva de policia i stewards que donen una sensació  molt gran de seguretat i control. Quan entrem a l'estadi ens dirigim als nostres seients i la sorpresa és que les entrades són a primera fila de la tribuna west que triàrem! I és que la primera fila del City of Manchester Stadium no té res a veure amb Montjuïc. L'inconvenient de la visibilitat no és conseqüència de la llunyania del camp a causa d'una pista d'atletisme, sinó de la proximitat del linier i els jugadors que escalfen plantats a 4 metres del seient i tapen la visió!

Vista des del seient 1

Vista des del seient 2

Vista des del seient 3

Entre el meu seient i el del meu amic hi ha la separació d'una altra localitat. Mentre fem fotos i mirem l'estadi dempeus arriba un senyor de cabell i barba blanca que devia rondar els 60 anys, el qual tenia la localitat enmig de naltros dos. Ens entenem perfectament per prescindir de les localitats oficials i poder seure els dos pericos junts i així ell seure al costat del seu jove acompanyant. Amb el xiulet inicial augmenta l'ambient i d´intercanvi de càntics. Val a dir que els afeccionats de l'equip visitant els situen en un gol a la primera graderia i ocupen una tercera part del gol, i a banda i banda d'aquests es situen els afeccionats més sorollosos del City! Només separats pel cordó de seguretat que formen unes rengleres de seients buits, els stewards i alguns policies.

Afició City i Reading  1

Stewards retirant-se al final

Quan comencen a cantar els seguidors foranis automàticament els seguidors del City de la resta del gol i del lateral comencen també a cantar per tapar-los. Quan hi ha jugades amb perill o accions destacades tant uns com els altres es dediquen mirades, crits i gestos sota l´atenta mirada d´stewards i policies. És un fet estrany per nosaltres, atès que al nostre futbol les aficions més sorolloses sempre acostumen a estar ben allunyades. Val a dir també que tot i la proximitat entre els Supporters de City i Reading la sensació de seguretat és absoluta, tant dins com fora del camp. Hi ha molta presència de policia (a cavall i a peu), de stewards i fins i tot de cartells informatius sobre el tema. Es nota que és un tema que les autoritats se l'han pres molt seriosament.

Cartell de publicitat a fora de l'estadi

Video Stewards al final del partit.

Un fet que em sorprèn bastant és que  quan el gol comença a cantar el senyor gran de cabell blanc que tinc al costat comença a cantar a viva veu i a pulmó lliure... li és indiferent que la gent que té al costat (inclosos nosaltres) no cantem, i ell segueix tota la cançó acompanyat en ocasions del seu jove company. Això a diferencia d'aquí succeeix molt a Anglaterra, i a l'igual que aquest senyor també ho feien moltes altres persones soles o en grup a tot el lateral. Aquest fet provoca que els càntics originats des del gol gràcies a aquests grups de gent que no es tallen es van estenent per l'estadi i arriben a l'altre gol i creen un ambient brutal. A Montjuïc (a l'igual que la resta de camps espanyols) els càntics iniciats a La Curva són seguits en comptades ocasions per la resta de l'estadi, i si ho són en moltes ocasions només és amb picades de mans.

El partit en si no és bo i sembla que arribarà al final del partit amb un 1-1 en el marcador i poc futbol sobre el terreny de joc. El City desaprofita l'ocasió de superar l'etern rival que poc abans ha ensopegat amb el Bolton, una llàstima. Però quan sembla que el partit ha d'acabar, gràcies a un excel·lent xut d´Ireland el City capgira el marcador, aconsegueix els tres punts i... superar l´United!!! L'estadi embogeix i els dos pericos també! No podem parar de preguntar-nos si això era una premonició pel derbi de la setmana següent (lamentablement no fou així...). Un cop acabat el partit tornem a passar per la mega botiga que a l'igual que a l'avantmatx estava plena a vessar. Hi vam anar dubtant si estaria oberta (quants cops he sortit de Montjuïc eufòric per una victòria amb ganes de comprar-me quelcom a la Tenda i trobar-me-la tancada...), però està clar que els anglesos el tema del Marketing el tenen bastant més clar i després d'aquell resultat varen fer l'agost (les cues eren impressionants).

Amb les compres acabades i el bitlleter semi buit ens tornem a dirigir al Mary D's per a assaborir alguna pinta més, trobem al senyor gran del cabell blanc company de seient a la primera part (a la segona ja no hi era...) amb els seus joves amics i/o familiars amb els quals intercanviem impressions; els sobta que siguem seguidors de l'Espanyol i anem a veure el City (a mi em sobta que tots a la primera coneguin i fins i tot admirin l'Espanyol... i és que les coses estan canviant!!!). Ens fem les fotos de rigor tots junts i a seguir la festa. Mica en mica el bar es va buidant, tot i que en entrar no estava ple a vessar com a l´avantmatx.

Ambient al pub 1

Ambient al pub 2

Els ManCunians animant a Sven Goran Eriksson

Més tard deixem l'incombustible DJ del bar i marxem a l'hotel i tornem l'endemà ràpidament per arribar a la Penya i veure la segona part de l'Espanyol a Pamplona amb la il·lusió que la següent setmana l'Espanyol faci de City...

Bon viatge i millor experiència. En moltes ocasions els paral·lelismes entre el City i la seva afició i els pericos són inevitables, una afició que està entusiasmada d'estar als llocs capdavanters de la classificació i lluita amb el gegant veí (recordem que el United ha estat el club més ric del món durant alguns anys), una afició que ara treu pit. Crec, però, que aquestes aficions no treiem pit per estar a dalt, sinó que treiem pit per haver aguantat l'inaguantable i a més ara anar cap amunt.

En el següent vídeo veureu la celebració després del gol i amb el xiulet del final del partit. Hi surt, unes fileres més enrere, el senyor de barba i cabell blanc abraçant-se amb un amic!

En el segon (i també en la foto) veureu un noi que podria ser perfectament el nostre fill, nebot, etc... fent gala de la frase: la Força d'un Sentiment.

La passió pels Blues es passa de generació en generació

Come on City i Visca l´Espanyol!

Dani (Sitges)