Rèquiem pel condemnats

Sempre que acaba la lliga sento un xic de llàstima per les aficions que baixen a segona. No es que em caiguin especialment simpàtics Celta ni Real: es pura empatia. Al Nàstic ja no l’esmento perquè la majoria dels seus afeccionats poden seguir gaudint de futbol de primera amb el seu equip del cor, que els va clavar cinc davant els seus aplaudiment de joia. Mai una maneta fou tan aplaudida. Però he viscut dues vegades un descens, sumat a dues temptatives de desastre –a voltes penso que encara no m’he recuperat de lo de Coro– i em pot la solidaritat. En virtut del mateix principi solidari m’en alegro molt per la afició del Bétis. Eren massa hòsties en la temporada del seu centenari. Ja en tenen prou amb l’etern Lopera, aquesta plaga bíblica, un home que no es fa vell, es momifica.

White trash

Diumenge a la nit el senyor Castaway i una servidora varem peregrinar per tot Reus a la recerca d’un bar per veure el Madrid, doncs era impossible trobar ja no un tamboret per aposentar el cul, sinó un metre quadrat lliure per demanar una canya. Vam trobar resguard en un bar ple a vessar de madridistes, just darrera una petita pero insuportable colònia equatoriana vestits amb samarretes del Barça que animaven com si haguessin nascut a Sant Fost de Campsentelles, o potser per fer-ho veure. Es lŽimpressionant poder integrador de la samarreta blaugrana. La resta del local, els suposats autòctons, eren tots merengons. Els típics merengons d’escuradents a la orella, galtes inflamades de sol y sombra, eructe, gargall i escopinada. Desprès, al sortir del local, varem assistir a un autèntic festival del tunning pels carrers de Reus, inflamats de blanc com si fóssim a Lavapiés. Allò de: “aquells molesten a 600 kilómetres” ha passat a la història. Estan aquí i fan molta, molta ràbia. Per oblidar vaig haver de posar una bona estona al Basté i consolar-me pensant que aquest riu de bilis podria ser de bava i tot molt, molt pitjor.

Laporta, joc net i el marcador “Dardo”

El martes, en la cena de la Mutua Universal, Joan Laporta explicó, a los pocos que quisieron escucharle, el sueño que había tenido y que le daba al Barça el título gracias a un gol de Maxi López, con la mano, en Madrid. No es cap broma, això ho publica l’Sport, biblia culer, en la seva edició d’avui. Es el que passa amb les addiccions que quan comences ja no pots parar. Caldrà veure si ara li demana un cop de mà a Villar per fer una modificació reglamentaria i legalitzar les mans, només si son blaugranes, of course. Laporta pot amb aixó i mes. Vegin sinó com va aconseguir transmutar a tot un President del Parlament de Catalunya en un marcador simultani que li xiulava els gols del Madrid a cau d’orella. Rebaixar mes la institució era difícil però Benach, intrèpid articulista, ho ha aconseguit un cop mes. El seu no era un marcador “Dardo” sinó un marcador “gordo”.

Els Boixos, eradicats

Una altra de les fites magnífiques que ha aconseguit aquest pare de la pàtria anomenat Joan Laporta és eradicar totalment als Boixos Nois. Si vostè viu a Tarragona i al partit del Nàstic va rebre una hòstia provinent d’un tio amb una samarreta que deia “Boixos Nois” esta vostè patint greus al•lucinacions i el mes probable es que es colpegés amb la barra del bar quan s’ajupia a recollir les claus o la cartera. Ja es va produir una al•lucinació col•lectiva fa un parell d’anys a aquest mateix estadi, quan alguns van creure veure a 20 membres d’aquest desaparegut grup creuant la gespa amb total impunitat en direcció a la perillosa afició perica. Visions. Miratges. Tal com ho es la pancarta que llueix impertèrrita al Nou Camp. Els Boixos no existeixen. Repeteixi amb mi: els Boixos no existeixen. Laporta els va eradicar. Un cop mes: Els Boixos no existeixen...

Lacalle, ets curtet

Dilluns de dol blaugrana, i de nou aquest senyor que sua per les genives quan parla de nosaltres des de la tertúlia del Basses, convertida en improvisat tanatori de vetlla del difunt, encara calent. Com fa set dies, Lacalle torna a insistir que no enten com els pericos, colla de desagraïts, van alegrar-se del gol de Tamudo si hi havia tants culers delerosos que l’Espanyol s’alcès amb la UEFA. Anem a veure Lacalle, et faig un croquis: se’n diu rivalitat. Que pretens, que no ens alegrem d’un bon resultat del nostre equip? Que suggereixes, que havíem de deixar-nos guanyar? Ui Quique, incitant a l’adulteració de la lliga... A mes, en virtut de quin principi ens hem deixar guanyar?. Perquè som de Barcelona? Perquè som catalans? Es que tu que ets sents tan espanyol d’en alegres quan el Madrid guanya una copa d’Europa? Doncs això xato.