Penso en la meva professora de química –tan exacta ella- i les seves fòrmules que mai fallaven. Hi penso perquè hauríem dŽestar arribant a l’hotel de Pisa i encara no hem ni alçat el vol des de Girona. La fòrmula de l’aturada sine hora és la següent: un home amb samarrata laziale i molt males maneres + una hostessa amb carinyo masculí endarrerit = 200 passatgers fastiguejats. Després, nous actors en escena: la seguretat privada de Ryanair i una parella de la Guardia Civil que tenen la mateixa capacitat de decisió que un nou nat doncs aquest passadís de gent emprenyada és -vet aquí la globalització!- territori irlandès.


L’espectacle finalitza amb 12 pericos que abandonen l’avió per tal que aquest pugui arrancar d’una vegada per totes. Dos d’ells han estat obligats a fer-ho, els altres deu posen peu a terra en solidaritat amb els seus amics. La decisió del comandant em sembla absolutament desmesurada, però tinc la total certesa que als meus amics i a mi mai ens faran fora d’un avió per una acció així. Bàsicament, perquè mai ens haguéssim adreçat al personal de la nau amb les formes que ho va fer el principal causant de tot plegat. De l’altre nominat només puc dir que em reventa que la hostessa gargamel l’hagi assenyalat repetidament amb el dit, doncs en cap moment s’ha comportat de manera ni mínimament incorrecta. Sigui com sigui, personalment em saben el mateix greu dues conclusions: els penyistes amb canalla i gent gran que arribaran ben entrada la matinada, i la rotunda injustícia que més d’un perico es quedi a terra sense haver fet més que qualsevol altre jove seguidor a qualsevol altre vol seguint el Màgic per Europa, això és: el càntic, les quatre palmas i la rialla de la faldilla de tub. La penya de la Curva “Apsürs RCDE” agafa el relleu i tenim fil musical assegurat fins que aterrem al Galileo Galilei. Redéu, quin vol! Com si haguéssim creuat l’Atlàntic de llarg que s’ha fet!



“Tu ets en Salvatella del programa de televisió, oi?“. “Sí, sí, per servir-lo”. “Ostres, moltes gràcies pel programa, us miro sempre amb els meus néts per internet”. Ja ho va dir aquell que ens faria famosos mitjançant el Fresita’s style.

* * *

Cotxe llogat, aeroport abandonat. Quan deixem als amics Chesco i Gemma al seu hotel, voltem per Pisa cercant el nostre. Pisa dorm i Pisa dormida em sembla una capital senzilla, baixa i muda però alhora cuca i acollidora. El David diu a la dreta i el Tavi, a la no- dreta; jo tiro pel dret. Cruem el pont i la lluna, que es miralla entera a un Arno quiet, ens fa de guia fins a un coixí i un llençol. La ment vol donar voltes a tot l’ocorregut, però l’ànima, dictatorial, li diu que ja en té prou i ordena nones. Dormirem llargament.



Pisa ens lleva amb un fals sol que s’apaga de seguida. L’Smart de lloguer ens porta a cop de canvi secuencial fins al Green Park Resort de Tirrènia on està allotjat l’equip. Calzón, l’etern Calzón, ens fa entrega dels bitllets de VIP per poder entrar a tribuna. El delegat de l’Espanyol em resulta un home tan fred com respectable. Escenifica a la perfecció aquell posat pacífic del qui no s’equivoca ni dibuixant amb una vena als ulls. Ventila la desfilada d’afeccionats pericos amb la professionalitat que només otorga l’experiència. Un parell d’efectius dels Mossos d’Esquadra ens indiquen la manera d’arribar a la boca d’entrada sense haver de creuant-se amb els famosos fills de Castro locals.

* * *

Mare di Pisa és pau i quietud mai vistes. Allí hi dinem com tres reis. Especialitats locals de verdura i carn, regades amb un vi de la Toscana de gust profund i aroma afruitat. El mar tafaneja l’animada conversa que mantenim amb la Claudia, el Nicola i el Fabio, surfers i propietaris de l’agradable local. “Livorno, merda” ens deixa anar, d’immediat, un d’ells. Ens parlen de la rivalitat entre Pisa i el nostre adversari. Els parlem de la rivalitat entre el Barcelona i nosaltres. Confraternitzem. Ens diuen que Lucarelli i poca cosa més. “Non problema, Espanyol tiene Jarquenbauer; Cannavaro a suo costato... un mindundi!”.



Tornem a l’hotel. Ens difressem de directius elegants més per fer la broma que per altra cosa. Ara que em miro al mirall meŽn faig creus d’entrar així vestit a un estadi de futbol. Visitem el centre històric de Pisa. Em miro la Torre i, certament, és ben torta. Allí enregistrem les primeres imatges a Itàlia per POL.tv. Entre d’altres, una entrevista amb N’kono. En Tommy és un home tan tímid que gairebé resulta distant i tot. Semblem executius d’empresa en expansió i una colla de venedors de trolexs se’ns tiren a sobre. Se’m passa pel cap entrevistar-ne a un, canviar els papers, demanar jo, però desisteixo al considerar-ho una falta de respecte principalment perquè a Senegal això de la UEFA juraria que no ho segueixen massa...

* * *

“Ens deixeu la bandera per fer-nos unes fotos amb ella davant de la Torre?”. “Per favor, això ni es pregunta!”



Camí de Liorna. Via a l’Armando Picchi. “Arriba. Arriba, arriba. Arriba Espanyol campeón, este mes en Livorno, este mes en Livorno y el que viene a Moscú”. La segona ciutat més important de la regió és un municipi brut, fet per força i amb edificis que es molesten entre ells. El perímetre que envolta el recinte esportiu està tot vallat i el dispostiu de seguretat és espectacular. Un control dels carabinieri ens pregunta que on dimonis ens pensem que anem. “Representazione oficiale de li Espanyol”, tot prepotent que li dic. “Esperare”. Un motorista de la Polizia ens obre pas entre carrers sitiats per companys seus fins a deixant-se a la porta mateixa de l’aparcament de tribuna del destarlat estadi. El gruix de l’expedició arriba tot seguit. Em faig amic d’un de la secreta per tal que em deixi sortir a gravar l’arribada dels autocars dels dos equips. Ho aconsegueixo. La falsa complicitat del periodista en funcions.

* * *

“Mira, David, allà hi ha el Perelló i el presi, corre, vine que l’entrevistarem”. Si em descuido prenc mal en l’empresa. Quan aconsegueixo arribar al president és impossible fer-li cap pregunta. Els penyistes fan cua per encaixar-li la mà i les dones el petonegen com si fos Jesulín de Ubrique. M’aparto i mentre restem esperant el moment, li dic al meu amic que aquest home és impossible que perdi unes eleccions. El mateix Sánchez-Llibre hi posa remei després de saludar pericos d’arreu del Principat. Entrem tots tres a peu de gespa i corroborem que és un home que guanya molt en les distàncies curtes. A micròfon apagat, s’interessa pel nostre projecte televisiu. “A veure si vens algun dia, Dani, que l’audiència ja et troba a faltar”. El desvergonyiment impresentable del més jove del corral.



Saludo l’inefable Javier de Haro. Em fa pena veure un camp tan buit en una competició d’aquest nivell. Uns petards i un fum vermell ens indiquen que a fora hi ha festa de la bona. A dins, no n’hi ha menys. Els 183 pericos desplaçats ens assentem junts però no barregats. Vull dir que avui, amb la quantitat d’espai que tenim, no hi haurà problemes entre menjapipas i arrauxats. “L’ha pitat, l’ha pitat!”. Festa a tribuna. Cerveses vàries a mitja part. “Xuta, Moha, xuta”. Festa a tribuna. “Al segon pal, collons, el del segon pal”. Lamentacions a tribuna. Càntics i ovació encabat l’encontre. “Y a pesar de todo yo estoy aquí, porque soy perico, muero por ti”. Desallotjament tranquil i hom cap al seu destí.

* * *

Plou a Pisa fent la xim-xim. Busquem teca a quarts d’una de la matinada. Pizza quatri formaggi que em sembla tan excel·lent com la valenta cursa del menut marroquí.



L’endemà, visita per Lucca. Esglésies medievals i tendes fashion. Dino a la plaça de l’amfiteatre amb els quatre amics amb que he compartit viatge. A la taula del costat parlen català. “Jo també sóc perico, però estic aquí de turisme i no vaig poder anar al partit de cap de les maneres”. El dia que ens tallin les ales, el món s’ensorrarà. No existirà el concepte sentiment i la paraula amor sonarà tan buida que la Creació desistirà i presentarà concurs voluntari. Respiro alegria. Ens han multat. La pagarà son pare!

* * *

Es diuen igual: Josep. En Gabarró i n’Artigas. 79 i 77 anys respectivament. L’un de Palamós i l’altre de Cassà de la Selva. Els entrevistem a tots dos per POL.tv en les llargues esperes dels aeroports. Me’ls miro i me’ls escolto. Em vénen ganes d’agenollar-me compungit de respecte mentre em regalen vivències periques en franca conversa. Espanyolisme elevat al màxim d’humanitat, la capacitat surrealista d’aquest cony de club per sobreviure. Ells són l’Espanyol, perquè ells el segueixen arreu i d’aquí molts anys deixaran a la Terra una herència en forma de valors i fidelitat extrema. Ambdues famílies tenen assegurat ser dignes de la lletra de l’himne. El petit Roger n’és el més gran exemple i com a tal l’escollim per la imatge de despedida del nostre reportatge. Quan tinguis la meva edat, amic, ens trobarem buscant la Champions!



La sensació coneguda. Terrassa ronca com només ho pot fer una ciutat com la vella Ègara entre setmana. Baixo la persiana tot pensant en Moscou i en Glasgow. I quan apago el llum se m’escapa un somriure. Sóc feliç perquè sóc part de quelcom diferent, únic, indestriable. I això m’omple, s’entengui o no. Deixo promès al silenci de casa que no existirà quilometratge que ens freni. Ni misèria que acabi amb nosaltres. Sempre hi haurà l’espurna de la diferència que ens ajudarà a reprendre el vol. Ens tombi qui ens tombi.


Xavi Salvatella, la Toscana, Pericosonline.




http://xavisalvatella.blogspot.com/