Comencem a preparar el mosaic de la curva, al·lucino amb el perico que està muntat, quina ‘currada’ de mosaic, en Sbandatti i la seva xicota, en Socram i un amic seu, l’Asthez, se l’han currat durant la setmana, amb col·laboració d’altres curveros que no conec personalment.

Deuen ser les 12.00 del matí, els nervis ja estan a flor de pell, els jugadors parlen amb el mister, comencem a contar, ostres! En falten dos! No estan a la xerrada ni Kameni ni Tamudo. SŽencén el cagòmetre, "segur que Raül no juga"... comencem a pensar, "tenia mala cara", els hi dic... La moral baixa, l’equip marxa cap el vestidor, els aplaudim, en Luis Garcia ens torna els aplaudiments.
Fiquem la pancarta CATALUNYA ES MÉS QUE UN CLUB, en un lloc estratègic, quant acabem de col·locar aquesta i la de la ‘FORÇA D’UN SENTIMENT’ ens enfilem cap a tribuna amb el Nacho, fem de càmeres, "es veu de conya", comentem els dos, tot feliços.
Seguim preparant el mosaic de la Curva, traiem la pancarta que donarà peu a la lona del perico, fa un cop d’aire i una mica més l’hem d’anar a buscar a la grada, decidim que li farem uns forats pel que pugui passar.
Son les 12.30, arriba una reportera de Tele 5 que ens demana si pot gravar. No tenim cap problema, li diem en broma que no s’endugui cap bufanda i que als culers els olorem a distància. La reportera s’emprenya, "jo culé?", ens diu. Li preguntem si sortirà emès el que ha gravat, ens contesta que si, que sinó plega.

Arriba la 1 del migdia, falten 9 hores encara, comencem a desfilar els companys i jo cap a casa. Dino i me’n vaig a fer la migdiada, ‘El descanso del guerrero’, tinc un somni, m’aixeco, mig plorant, ho tinc clar, guanyem el derbi, aquest any si.
Acompanyo a la meva dona al vídeo club, m’acaba de trucar el Mikel. A quina hora puges? em pregunta. En mitja hora estic a dalt, ja estic dels nervis…
Arribo al pàrking a les 19.30, gran ambient, comencen a petar bengales, ens prenem unes cervesetes, ens trobem amb portuguesos que venen a animar a l’Espanyol, veig que en SiempreRCDE, RCDESantFeliu estan amb la Crysy i venen unes samarretes dedicades als veïns, no ho dubto, me’n en compro una sense pensar-m’ho dos cops.
Son les 21.00 amb el Mikel decidim que es hora de pujar cap a l’estadi, ens trobem amb en Dani Monteserín, Dani, guanyem 3-1 li dic, fem petar la xerrada i veiem al Nacho amb en Fidalgo, ens acostem i fem un mig conjur perico, ens abracem tots quatre i cap a dins.
Ja està tot fet, falta mitja horeta perquè comenci, els nervis ja estan a flor de pell, ara a cridar i a animar, no podem fer res més.
3-1, el deliri a les graderies, m’abraço amb en Mikel, els dos tirats pel terra mig plorant, en Mati solta una de les seves: Aquest equip te màgia, ens diu.
Acaba l’espectacle, acaba l’orgasme futbolístic, quina joia, quin fart de gaudir, comencem a recollir pancartes, veig que en Mikel parla amb en Francesc Via i Joan Prat, m’acosto, els quatre no cabem a la roba, estem immensos, feliços, ho havíem aconseguit, ens ho mereixíem! felicito als membres de POL per la TV, i en Francesc ens diu, la Màgia dels Pochettinians continua.
Marxem de l’estadi, la gent surt contenta, jo estic posseït pel deliri, sóc feliç, la gent canta, demana que Rufete vagi a la selecció, baixo les escales i veig a Lara, jugadora del femení, crida, salta, és feliç, demostra que es perica 101%.

Abans de marxar fem l’ultima xerrada entre els membres del Komando Kria Kuervos, estem al·lucinant, no ens ho acabem de creure, els hi aguséssim pogut fotre 6!!, marxo cap a casa, em costa dormir, no paro de donar voltes al que he viscut a l’Olímpic i penso quina setmaneta m’espera!
Haig de confessar que crec que no va ser la màgia de la pancarta, van ser els jugadors que es van deixar l’ànima al camp i potser, només potser, un ritual que vaig fer amb el Mikel a Madrid, a Amsterdam i el dissabte i que, potser, algun dia us l’explicaré.

Francesc Palacios