Fot el camp. El nano fot el camp com qui no vol la cosa. I si es descuida, com algun que altre company seu, ens mata a cop de situació extrema pel que fa a sentiment. L’any que agonitza quedarà gravat en la memòria de tota ànima blanc-i-blava. La quarta Copa i la salvació a la darrera bimba a l’olla, sobretot. Però, també, tanta i tanta altra fiblada al cor, llàgrima a la retina o esbufec d’alliberament definitiu.



L’adéu sentit d’un espanyolista amb majúscules: l’últim bategar de Don Manuel. El nostre caràcter insobornable: la Manigua demanda a TV3. Som així, quatre i enfadats: la Junta Extraordinària en què Sánchez-Llibre s’imposava a Biern. Un mes de març on del vaixell hi saltava la gent dels rems: dimissions de Cristobal, Toni i Bogónez. El contrapunt esportiu tan nostre: Pandiani marcava la diferència; Sutton i els carrers de la capital escenificaven la joia de l’altra Barcelona. Les noies fan història: Campiones de la Superlliga, arribant més tard un triplet espectacular. 12 d’abril de 2.006: la Castellana brama una sola essència i el trident màgic hi fa la resta. El tornar a vèncer, el sumar quilòmetres, el ser feliç des de l’orgull de la pròpia ambivalència. Un mes més tard, la nostra altra cara. L’amor al risc: l’altre ingredient de la nostra inacabable tragicomèdia. El menut de Banyoles que l’empenyia en nom d’unes sigles que no mereixien tant de càstig.

La marxa de Lotina i el retorn de Valverde. La sortida en fals de Morlanes i el ja-torno-a-ser-aquí de Pedro Tomás. La Supercopa, una nova batalla perduda. El no entendre’ns a voltes: el taxista i el recurs sense fonament ni jurídic ni moral. Si parlem de territori, parla’m d’un Espanyol campió de Catalunya i ni em facis esment de multinacionals del dòlar. I amb aquestes, una Diada més resistint. L’homenatge a un ídol, a l’única referència esportiva d’un nen que mai ha sabut admirar. El plus de nivell i alhora el sostre: les cent barraques del gran capità. La pròrroga fatalista però il·lusionant: Cornellà serà, però serà el 2.008. L’esperpent, el daltabaix, i el cop d’efecte: 0 a 1 del Rayo. El dia que vem fer sis gols a Europa i un continent gaudint d’un equip que se’l mira amb un deute pendent: 0 a 2 a l’Amsterdam Arena. Victòries i Junta plàcida per cloure un any increïble: la calma absoluta, sempre, rere la tempesta. I la mirada posada direcció Glasgow: la esperança, ella, ens ha mantingut vius a cada escopinada de l’atzar.

Un 2006, doncs, made in Espanyol. El viure pujats al carrousel de la histèria/història. No saber conviure amb la mitja-taula, amb l’eliminatòria franca. Necessitar la passió desbordant, perquè sense ella no hi ha pericos ni hi ha causa. I saps què et dic, amic, amiga, ara que ningú ens escolta: que no canviem mai! Perquè som simplement perquè som així. I si el sentiment n’és la força, tu, n’ets el seu exemple més clar. Endavant Espanyol, Bon Nadal i un millor 2.007. O no, però que el poguem gaudir amb l’orgull de sempre. El que no té qui ha nascut per viure en lŽexcel·lència, per sentir lluny de la diferència. El qui, because the night belongs to lovers, mai ha sabut estimar- te, Espanyol meu.


Xavi Salvatella
http://xavisalvatella.blogspot.com/