Un tema recorrent quan parlem de la història dels clubs de futbol és la seva més o menys evident vinculació amb moviments ideològics, partits polítics o entitats amb certa càrrega simbòlica. DŽaquesta relació en sabem molt els espanyolistes de totes les èpoques, en tant que hem estat sistemàticament titllats amb tota una sèrie dŽepítets que ens vinculen amb el centralisme polític a causa del nostre nom quan la realitat ens demostra que els beneficis que ens ha donat aquesta poc argumentada relació de favor són ben pocs, i quan les autoritats han volgut fer-nos el que ells pensaven era una concessió o compensació ho han dut a terme tan poc assenyadament que el resultat no ha estat un altre que contribuir a la llegenda negra del club. I poques vegades això ha estat tan evident com en la nostra forçada relació amb el C.E. Júpiter un cop acabada la Guerra Civil. Anem a pams perquè aquesta història és com a mínim curiosa.

El C.E. Júpiter és un dels clubs històrics de Catalunya; va ser fundat per anglesos (una vegada més ens trobem amb aquest origen forani que contrasta amb els nostres Rodríguez, Aballí i Roca), concretament pels germans Mauchan, treballadors fabrils al Poble Nou, que un 12 de maig de 1909 a la “cervecería Cebrián” (lŽactual orxateria “Tío Ché”) van decidir la creació dŽun club de futbol que portaria el nom del guanyador dŽun concurs de globus lliures que es duria a terme aquella mateixa tarda a la platja de la Marbella, i que va ser el que duia per nom Júpiter. La seu dels seus partits era el Camp de la Bota, i els colors el blau cel i blanc, canviats pels gris i grana poc temps després. La seva època daurada va ser la dècada del trenta, quan va assolir la xifra de 2000 socis i era un rival important dŽEspanyol i F.C. Barcelona en els campionats de Catalunya. Però el que no tothom coneix és que les seves activitats anaven més enllà del terreny merament esportiu. I és que aprofitant el caràcter republicà i obrer del barri del Poble Nou, alguns militants anarquistes van crear una xarxa de compra i dipòsit dŽarmes, i aprofitaven els desplaçaments del Jupiter per a transportar pistoles dintre dels balons, que en aquells dies estaven formats per una cambra dŽaire en lŽinterior dŽun cuir que es tancava mitjançant uns cordons, i ells substituïen la cambra per les peces desmuntades. Van formar part activa del fenomen del pistolerisme que dessagnà Catalunya de 1916 a 1923 entre els Sindicats Lliures de la patronal i la CNT-FAI; entre ells van fer-se famosos personatges que integrarien anys més tard el grup “Nosotros” (hereus de “Crisol” i els “Solidarios”) com Ascaso, García Oliver, Ricardo Sanz, Aurelio Fernández, Antonio Ortiz, Gregorio Jover i Rafael Torres Escartín per protagonitzar assalts a bancs, ajustament de comptes contra governadors i policies, i robatoris dŽarmes. Al Poble Nou de les dècades dels vint i els trenta la presència de la CNT era constant en la vida dels obrers, i la notable pedrera pròpia del Júpiter era un bon indret per fer-hi proselitisme pel seu moviment. Ja en el seu escut el club deixava ben clara la seva adscripció ideològica: era un emblema rodó amb una estrella blava amb el fons blanc a dalt, i la quatribarrada a baix; un símbol curiosament molt semblant al del partit Estat Català fundat lŽany 1922 per Francesc Macià. Precisament aquest polític va presidir el partit del Campionat de Catalunya disputat entre Júpiter i Palafrugell el 25 de setembre del 1931 en que es celebrava que amb lŽadveniment de la II República el club recuperava lŽescut original, després de que durant el govern de Primo de Rivera, més concretament el 30 dŽabril del 1924, el jutge instructor Cristóbal Fernández el denuncià per la semblança amb la bandera separatista al governador civil de Barcelona, va haver dŽadoptar una nova forma triangular i coronada amb lŽemblema de la Ciutat Comptal. Aquell dia de la recuperació del símbol Macià va rebre una rèplica en or de lŽescut. Com ja veurem, amb el franquisme també va ser prohibit i no es tornà a recuperar fins el 2 de setembre del 1990, gairebé 50 anys després. En probablement el fet històric en que el F.C. Barcelona més ha basat el seu tradicional victimisme, el partit homenatge a lŽOrfeó Català del 14 de juny de 1925 durant el qual va ser xiulat per la grada lŽ himne espanyol que interpretava una banda de lŽarmada britànica, i que va suposar que Milans del Bosch, capità general de Catalunya, clausurés les activitats dels blau-granes durant sis mesos, la historiografia ha oblidat molt interessadament que hi havia un altre equip i una altra afecció implicada en aquell partit, i no era altra que el C.E. Júpiter, i no seria massa aventurat pensar que donada la seva explícita vinculació política tingués un paper força actiu en la singular protesta, tot i que lŽhagi capitalitzat el club dŽHans Gamper molt hàbilment en el seu favor.

Com podem veure, en aquesta època de radicalització en un i altre sentit, no era gens senzill mantenir-se al marge, perquè el que acostuma a succeir és que la tebiesa es castigui per tots dos bàndols; i lògicament, a un Espanyol que volia desmarcar-se de tota filiació interessada li va tocar jugar el paper dŽase dels cops. LŽEspanyol estava estigmatitzat per dos aspectes principals, la política i el nom, el fet de dir-se “Real” i “Español”, que feia que les classes populars els percebessin com anticatalanistes i de classe alta al contrari dŽaltres clubs de la ciutat, quan la realitat és que la nostra institució sempre havia mantingut una actitud de respecte amb els àmbits espanyol i català però sense radicalismes; per no parlar del fet que entre les nostres files no era habitual la presència de jugadors forans, quan per exemple el F.C.Barcelona ja jugava en aquells dies amb hongaresos, uruguaians, alemanys... Des-dŽuns anys abans, quan les aspiracions autonomistes a finals de la dècada dels vint sŽhavien vist incrementades, va considerar-se que la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch (partit catalanista moderat al qual la història ha tractat potser injustament) havia traït les demandes de la societat; i ves per on, alguns dels més destacats dirigents del club eren dŽaquesta tendència (parlem de Josep Maria Tallada, president de la Joventut Nacionalista, secció de joventut de la Lliga fundada el 1908, i de la qual fou dirigent amb Nicolau dŽOlwer, Josep Carner, Carrasco i Formiguera, i que més tard van integrar el partit Acció Catalana). Si comptem amb lŽafegit de que tot el que duia lŽadjectiu “espanyol” era objecte dŽuna campanya de desprestigi absolut des-de els desastres de Cuba, Filipines i més tard Annual, i que evidentment lŽepítet de “Real” que Alfons XIII mateix (la visió de qual empitjoraria encara més pel suport a Primo de Rivera) havia promogut per amistat amb un familiar dŽÁngel Rodríguez, que era el seu ajudant de càmara, indefectiblement haviem de ser objectiu de crítiques desfermades; un dels representants més radicals dŽaquesta campanya de descrèdit fou Salvador Seguí, el noi del sucre, que, vagin vostès lligant caps, era en aquells temps el líder de la CNT a Catalunya i va ser objecte dŽun intent dŽassassinat per part dŽuna persona propera a la Peña Ibérica, José Luis Laguía, com recordaran vaig copsar al meu article sobre aquest grup. Tallada, màxim defensor de mantenir lŽEspanyol al marge de qualsevol tipus de manipulació política dŽun i altre corrents de pensament, va ser un personatge de gran transcendència no només de lŽespanyolisme, sinó de la vida econòmica i política catalana i espanyola; avui en dia a Catalunya és titllat de col·laborador del règim i falangista, però a la resta dŽEspanya és considerat un dels pares de lŽanomenat miracle econòmic juntament amb Fabià Estapé (que curiosament no rep la més mínima crítica per aquest fet). En esclatar la Guerra Civil se’l va perseguir pel fet de que la Lliga Catalana, hereva de la Regionalista, havia format part a les eleccions a les Corts de la II República del Front Català dŽOrdre, dretà i autonomista però no independentista. El fet és que va haver dŽexiliar-se per evitar ser assassinat lŽany 1936 pels milicians, i es traslladà a Salamanca on impartí classes a la seva Universitat. Tallada, com dŽaltres homes dels seu temps, no era més que un liberal al qual les difícils circumstàncies del seu temps vam empènyer a fugir del radicalisme dŽuna part minoritària de les forces republicanes, un professional de la economia que va posar els seus coneixements al servei del seu poble, i prou (mai no va acceptar el càrrec de ministre dŽeconomia del govern de Franco, tot i tenir continus oferiments en aquest sentit).

Seguint amb la línia principal que ens ocupava, i recordant la militància activa de lŽentitat jupiterina, no és estrany que fos al seu antic camp entre els carrers Lope de Vega, Llull, Espronceda i Miralles on van concentrar-se els obrers que van capitalitzar el moviment contrari a lŽalçament militar a la ciutat de Barcelona, no en va la majoria de dirigents del grup anarquista “Nosotros” hi vivien al barri com molt be recull Agustí Gillamón al llibre “La Barcelona Rebelde” (font de moltes dades per escriure aquest article): Francisco Ascaso al carrer Sant Joan de Malta, Gregorio Jover al 276 del carrer de Pujades, Juan Garcia Oliver al 72 del carrer Espronceda, Antonio Ortiz al xamfrà dŽIndependència amb Wad Ras, i el mític Buenaventura Durruti es desplaçà de la veïna barriada del Clot... Van requisar dos camions a una fàbrica propera i els van aparcar al camp, on del seu arsenal dŽarmes van agafar una metralladora que Antonio Ortiz i Ricardo Sanz van muntar a un dels vehicles, i van marxar plens dŽhomes armats i cantant “Hijos del Pueblo” i “A las barricadas” al centre de la ciutat. Aquest grup “Nosotros” que es movia al voltant del Júpiter va esdevenir Comitè de Defensa Revolucionari exercint la seva tasca des-dŽun dels camions que van aparcar a la Plaça del Teatre. En trenta hores van desenvolupar accions que de vegades van resultar injustificables per no limitar-se a la lluita amb els militars sublevats contra el govern, i algunes de les víctimes civils van ser persones relacionades amb el nostre club, ja fos per adscripció política o creences religioses; a tall dŽexemple del criteri tan arbitrari que van seguir, una de les guies per perseguir a possibles simpatitzants amb els insurrectes va ser el llistat de subscriptors del diari La Vanguardia. El comitè va començar a ordenar detencions indiscriminades, i decidia la vida i la mort dels sospitosos de ser “enemics del poble”. Van dur a terme nombroses accions, apoderant-se de les unitats de producció, els diaris, els béns de tota persona considerada sospitosa de ser facciosa i que no disposava de la salvaguarda del “carnet sindical”, van obrir les portes de les presons amb lŽalliberament indiscriminat de delinqüents que van actuar encobrint amb mòbils polítics els seus instints més criminals. Part dŽaquest grup “Nosotros”, un cop assolit el control de lŽaquarterament dels Docks de lŽavinguda Icària, va decidir deixar en altres mans la lluita a la ciutat per iniciar la bèl·lica al front dŽAragó. El C.E. Júpiter com a institució va seguir col·laborant activament amb lŽanomenat “Socorro Rojo”, organització del Partit Comunista Soviètic que amb seu a París que canalitzava lŽajut de sindicats, organitzacions obreres i partits polítics dŽesquerra. Amb totes aquestes dades no cal ser massa perspicaç per tal dŽinferir que la maniobra dŽintentar convertir al club gris i grana en una filial del nostre club no era sinó una extranya mida compensatòria al fet de que lŽEspanyol va ser una institució que va patir molt directament entre la seva massa social lŽestat dŽanarquia que va seguir a lŽaixecament militar del 19 de juliol a Barcelona, on lŽaparell de lŽestat i del govern autònom va quedar solapat per la força de lŽanarquisme. Ningú no volia deixar a dŽaltri lŽepicentre de la revolució. De fet, a cada ciutat i poble dŽEspanya sŽexercia la repressió indiscriminada en funció de qui tenia el control, ja fossin les forces sublevades o les republicanes. I evidentment, un cop van entrar les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener de 1936, la depuració de les persones i institucions que van capitalitzar aquests fets va ser implacable, dŽextrema duresa, i el Júpiter com a entitat agermanada amb la CNT i la FAI no va ser una excepció. Se li va canviar el nom (tampoc van ser gaire originals, de Júpiter va passar a anomenar- se Hèrcules -el seu fill en la mitologia grega, una solució de continuïtat ben evident-), i va canviar els seus colors gris i grana pels verd i blanc. I com a cop de gràcia, com a mida desactivadora de la seva faceta més militant, no van trobar millor mida que voler convertir-lo en equip filial de lŽEspanyol; així, vam passar en lŽimaginari col·lectiu de la ciutadania de ser el club més afectat per la revolta de les jornades que seguiren a lŽaixecament militar del 1936 (Segura Palomares parla de 62 socis, i sort que Bosch no va lliurar els arxius quan els hi van requerir els pistolers, perque lŽús donat a lŽesmentat llistat de subscriptors del diari ens dona una idea molt clara de què volien fer amb ell), a ser percebuts com a col·laboracionistes del bàndol vencedor. Potser pensaven que això podria compensar les morts dels socis espanyolistes a mans dels grups descontrolats a qui cal atribuir a més la destrucció dŽesglésies, convents, crema dŽarxius, biblioteques, monuments artístics, extorquiments, i finalment la mort a Catalunya de tres bisbes, 2500 sacerdots i religiosos i nombrosos catòlics. Molts membres del mateix govern de la Generalitat van manifestar la seva repulsa a aquesta apropiació del control de la situació per part dels radicals, fins i tot Ventura Gassol, conseller de Cultura, va ser amenaçat de mort per ser catòlic i va refugiar-se a França, i com hem vist Tallada va haver de marxar per no patir la mateixa sort que molts dels seus consocis com Àngel Ponz (autor de sengles primers gols tant al Campionat dŽEspanya com a la llarga història dels derbis Espanyol-F.C. Barcelona).

Afortunadament, el nostre club va saber-se mantenir en la mida del possible al marge dŽaquests temes i va abundar en el que des-de la seva fundació ha volgut ser, senzillament un club de futbol. Prou penes tenia Trabal en cercar per tota la Catalunya de postguerra nois que volguessin integrar un equip juntament amb els jugadors de lŽèpoca anterior al conflicte que no estaven sancionats per motius polítics (cas del meta Martorell) i el fet és que en lŽequip que retornava a la competició al campionat de 1939-1940 no hi havia cap del Júpiter, i en canvi hi havia del Granollers, C.D. Prat, Europa i Tenerife, a més dels de la Peña Saprissa, el nostre únic i veritable equip afiliat. I si algú de tota aquesta història vol inferir que lŽEspanyol era un equip afavorit pel nou règim, només dir que qui vulgui trobar jugadors adjudicats a dit per la federació en aquells dies tan grisos, que busqui en altres clubs i alguns ben propers, que els trobarà. En la meva opinió, si el club no hagués sabut mantenir-se tot i que fos fent equil.libris arriscats al marge dŽaquestes maniobres polititzadores, avui dia no existiria, o restaria en un lamentable oblit com el que per exemple pateix el C.E. Júpiter, que no va recuperar el seu nom fins un any més tard, els seus colors gris i grana el 1959, el seu escut original fins el 1990 i van ver-se obligats el 1948 a marxar del centre del Poble Nou cap a La Verneda, enmig primer dŽun munt de camps i més tard dŽuna munió dŽedificacions monstruoses fruit de lŽespeculació immobiliària del tardofranquisme, per tal de que la llunyania física signifiqués també un desactivament ideològic.

Per finalitzar, i com a fet significatiu, a qui hagi visitat el Fòrum de les Cultures 2004 potser haurà cridat lŽatenció una columna de ferro que semblava una mica desubicada entre tanta modernitat. LŽAjuntament lŽhavia volgut enderrocar, però finalment no ho va fer en record al seu significat, que no fou altre que commemorar que allà, en aquella zona, ben a prop dŽon el C.E. Júpiter tenia el seu primer camp, hi va haver durant molts anys un veritable camp de concentració al Cànem, i que també sŽhavia fet servir lŽindret com a camp dŽexecució. Aquest element sŽha rebatejat com a Columna de la Concòrdia en memòria en que a lŽespai entre lŽactual Ronda Litoral i el Poble Nou primer van morir militars, cures, frares, víctimes de les “sacas” de presoners que els anarquistes feien del vaixell presó Uruguay i depurats de les txeques durant la guerra, i més tard del 20 de febrer del 1939 fins al 24 de desembre de 1952 sŽhi afusellaren més de 1500 membres de partits demòcrates, dŽesquerra i catalanistes per part de la dictadura, trets que podien sentirse a molts indrets del barri com a cruel mida punitiva, perquè com hem vist dissortadament en aquesta història tan trista tothom te morts que recordar.