Ve de la primera part

De 1923 a 1929 i un cop acomplert el període de sanció, Zamora tornà a ocupar la porteria del nostre club, i al mateix temps fou el titular indiscutible de la selecció nacional. En la mitologia del futbol resta aquella anècdota dŽun partit contra Portugal a Sevilla, lŽany 1923, en que a causa de la manca de treball va decidir seure tranquil·lament a la gespa; era tota una figura, amb tots els tics inherents a les mateixes, incloent una certa xuleria. També van haver moments dolents, com el 5-0 encaixat a Vigo contra el Celta lŽany 1925, que restà en la seva memòria com un record molt dolorós. Però com a ídol que avui anomenaríem mediàtic, sŽalleujava dels mateixos protagonitzant una pel·lícula (va ser pioner també en aquest aspecte) lŽany 1926, “Por fin se casa Zamora”, adaptació lliure de “La mujer del capitán” de Luigi Pirandello. Aquell any 1926 va ser finalment el de la professionalització de iure del fubol a Espanya, tot i que com hem pogut comprovar de facto ho estava de molt temps abans. El 1928 va morir el seu pare, Gaspar Zamora, i a nivell esportiu va haver de renunciar als Jocs dŽAmsterdam en tant que estava vedada la participació de professionals. El 1929 arriba la consecució dŽun nou títol de copa (en tenia ja amb el Barcelona), que era el primer de la història del nostre Espanyol. Ho va aconseguir contra el Real Madrid en la mítica final de lŽaigua a Mestalla, en un partit que exemplificava el que era el futbol dŽaquell temps, i on sŽexplica el fet de que el nostre heroi inventés aquella manera de rebuig de la bimba, amb un cop de colze fent girar el braç amb la mà a la cintura, la “zamorana”: cops, topades, empentes indisimulades al porter, on convenia allunyar la pilota de lŽàrea el més aviat possible. Victòria agònica per 2 a 1, lŽEspanyol inaugurava el seu palmarès a nivell nacional. Però també significava el començament de lŽadeu del mite com a jugador espanyolista. Poc abans de la final, aquell mateix any, la popularització del futbol va fer decidir a les territorials a crear una competició nacional de més abast que la Copa dŽEspanya, i aíxí va ser, la 1929-30 va ser la que va veure néixer la Lliga Espanyola. El nostre paper fou discret (7ens de 10 equips), però Zamora tornà a destacar, i en ells van fixar-se els directius del principal club de Madrid, el Real, que ja lŽhavien volgut fitxar després de la final de València. De la Riva, fart dŽaquestes demandes, durant una trobada entorn dŽuna taula, amb uns brandis i uns bons cigars, va “negociar” el traspàs amb el president blanc Pablo Hernando Coronado en una quantitat desorbitada per tal de que desenganyar els madridistes, però vet aquí que la van acceptar: 100000 pts pel jugador, i 150000 per a lŽequip, més un sou mensual de 3000 pts, una veritable obscenitat per aquell temps, com ho demostra que aquesta fitxa no fou superada fins divuit anys més tard. Zamora, que sempre va fugir dŽestudi sobre aquest tema, en el fons va estar encantar amb la seva marxa, perquè considerava lŽequip merengue “un club si no aristocrático, selecto. Me había formado el criterio de que tanto los jugadores como los dirigentes, tenían que ser de diferente rango”. Aquestes paraules sŽadiuen molt amb el tarannà i la imatge que Zamora volia projectar als terrenys de joc: vestimenta impecable, jersei de coll alt, pantaló fins el genoll, gorra, proteccions, guants, la litúrgia de portar sempre un ninot i de sortir lŽúltim al camp, supersticions i tics que després hem vist en centenars de guardametes. Els blancs, que també van fer-se amb el gran amic de Zamora , Pep Samitier, lŽany 1933,van començar a cimentar la seva llegenda, curiosament bastida en dos jugadors que de ben poc no van jugar sis anys abans amb la nostra samarreta. Una altra jugada burleta del destí. Com a revenja, en el primer partit que Zamora jugà a Sarrià amb el seu nou equip, Tin Bosch va clavar-li un bon xut al fons de la xarxa. De Barcelona va endur-se una altra cosa, va casar-se el 1930 amb la senyoreta Rosario de Grassa, una noieta de casa bona que considerava el futbol quelcom bastant vulgar, i sempre va tenir lŽesperança de que abandonés la seva pràctica activa; lŽany 1933 neixia a Madrid el seu fill Ricardo Zamora de Grassa, que va seguir les passes del seu pare sempre a lŽombra de la figura inabastable del mite. Els primers mesos de ser a la capital va patir una lesió de clavícula que li va fer restar inactiu un temps, que va dedicar a escriure les seves memòries (amb 29 anys, recordem-ho), “Diez años defendiendo la meta española”, que va sortir publicat per capítols a lŽABC. Va defensar la meta blanca set anys farcits de grans actuacions i alguna tarda negra sobre tot amb la selecció nacional, com la de lŽany 1931 quan va rebre set gols a lŽestadi dŽHighbury de Londres contra Anglaterra, i que aprofitava el seu fill per retreure-li en sana rivalitat familiar, com recordava en un programa televisiu: “Yo me metía mucho con él, porque a mí lo máximo que me han metido han sido seis. Le digo: “Ves, tanto presumir y a ti te hicieron siete y a mí seis”. Però moltes més van ser les tardes de glòria, com la del partit de quarts de final del Mundial dŽItàlia del 1934 contra els amfitrions, a Florència, on un periodista va immortalitzar la frase: “sólo existen dos porteros, San Pedro en el Cielo y Zamora en la Tierra”, i cal atribuir a la revista argentina “El Gráfico” el sobrenom de “El Divino”; la premsa italiana el coneguè des- dŽaquell moment com “ll Miracoloso”. Tanta fou la seva fama mundial que en proclamar-se la II República el 1931, i informar-li a Josef Stalin de que Zamora (per Niceto Alcalá-Zamora) havia estat proclamat nou cap de govern, va exclamar: “Ah, el futbolista”. Fins i tot rebé un homenatge estant en actiu, amb un partit internacional Espanya-Hongria a la seva Barcelona natal, a Montjuïc, lŽany 1934. Zamora tenia una forta vocació per lŽescriptura, i després de les seves memòries a lŽABC volgué anar un pas més enllà integrant la plantilla fundadora del diari Ya pertanyent a Editorial Católica (de fet era un dels grans reclams de la nova capçalera, que no era sinó una escissió del diari El Debate de Madrid, on es dedicava a la crònica esportiva juntament amb Juan Peñafiel Alcázar. El seu primer escrit fou una crítica del partit Madrid-Sevilla del 15 de febrer de 1935 en que ell mateix va jugar (no va fer-se el seguiment personal, ho va deixar pel seu company de diari). A les aules de periodisme dŽEl Debate va coincidir amb grans professionals de periodisme com Emilio Attard, Pedro Gómez Aparicio, Bartolomé Mostaza, Ramón Ferrando Llácer, Dionisio Ridruejo, Cortés Cavanillas, Ramón Melcón, Aquilio Morcillo i Sánchez Silva. La vinculació amb el Ya el va portar greus mals de cap per la seva línia catòlica i dŽexaltació contra els elements més revolucionaris del Frente Popular. Zamora estava preparant la vida més enllà de la pràctica activa del futbol; el 23 de febrer del 1936 sŽacomiadava de la selecció amb un amistós contra Alemanya a Montjuïc; el 21 de juny del mateix any, acabava la seva carrera amb la final de Copa de la República a València entre Madrid i Barcelona i de la millor manera possible, fent una gran aturada en lŽúltim minut a un gran xut dŽEscolà a centre de Vantolrà, gunyant el trofeu i sortint com un heroi del terreny de joc, amb la gent envaint el terreny de joc abans de la xiulada final.

Un més més tard esclatava la Guerra Civil, i Zamora hagué dŽenfrontar- se amb altres greus mals de cap. Va ser detingut i empresonat a la Modelo de Madrid amb lŽacusació de catòlic i monàrquic; va estar-se molts mesos, amb un govern republicà que no hagués pogut resistir veure com tot un símbol com Zamora podia creuar les línies enemigues i ser utilitzat com a propaganda pels nacionals. Crida molt lŽatenció de que poc abans, lŽany 1934, en un matx internacional Espanya-Alemanya a Montjuïc, i després de veure els onze teutons fent el salut hitlerià mentre sonava lŽhimne del III Reich, va veureŽs una imatge mil vegades feta servir pels republicans com a propaganda, de Zamora amb el puny aixecat escoltant fervorosament lŽhimne de Riego. Va encetar-se una campanya internacional en pro de lŽalliberament de lŽídol, fins i tot els nacionals van fer córrer la veu de que sŽhavia afusellat Zamora per tal de fer propaganda, però tot va ser infructuós fins que en un partit entre les seleccions catalana i valenciana els seus companys de professió fan una protesta davant de les autoritats republicanes, i aconsegueixen juntament amb la mediació de lŽescriptor i activista anarco-sincicalista Pedro Luis de Gálvez, que va intercedir decisivament en salvar-li la vida (Zamora va intentar tornar-li el favor sense èxit en ser condemnat a mort lŽany 1940 per lŽassassinat de Pedro Muñoz Seca) perquè pogués refugiar-se a lŽambaixada argentina amb la seva família. Sort va tenir dŽeixir de la Modelo de Madrid poc abans dŽuna “saca” que es va saldar amb gairebé tres mil morts, com copsà Rafael Luca de Tena, que va explicar en un dels seus escrits com Ricardo Zamora i Monchín Triana (jugador també del Madrid que va ser afusellat) van organitzar partits de futbol a lŽinterior de la presó. Un cop concedit el permís per exiliar-se a França via port de València, arriba a Marsella amb lŽexcusa de fitxar per lŽequip local, però no era més que un subterfugi per marxar cap a Niça i retrobar-se amb el seu entrenador, que no era un altre que el seu gran amic Pepe Samitier Zamora tornà a Espanya, via Sant Sebastià, abocant-se en la seva feina de periodista al Ya i també al Marca, on signava com a Amoraz. Mentre seguia com a professional la restaurada Copa dŽEspanya (rebatejada com a del Generalísimo), rep una oferta per a entrenar lŽAtlético de Aviación per part dels seus gestors, el coronel Abella, el tinent González Conticosa y el tinent Salamanca Va debutar en aquesta nova tasca guanyant al Recuperación de Levante per 3 a 2 en partit jugat a Barcelona. Sort (més aviat diríem tracte de favor) va tenir dŽestar integrat en un equip militar, perquè així pogué esquivar de la pena dŽinhabilitació per a exercir càrrecs públics en aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques. Serà entrenador de l’Atlético Aviación durant set temporades, en que va fer dŽun equip poc més que mediocre una esquadra campiona, guanyant les lligues del 1940 i 1941. El 1943 protagonitza la pel·lícula “Campeones” (més semblava una hagiografia, veritablement), en la qual interpretava un entrenador de futbol amb Jacinto Quincoces (del Real Madrid) i Gorostiza (del Bilbao). També va participar a “Once pares de botas” amb Josep Samitier. De 1946 a 1949 va entrenar el Celta de Vigo, i en una segona etapa de 1953 a 1955. Va deixar la seva dona visquent a Madrid i el seu fill internat a Salamanca (equip amb el qual va jugar, com més tard amb lŽAtlético de Madrid, Espanyol, València –amb qui guanyà la Copa de Ferias de 1966- i Mallorca), iniciant-se una desvinculació familiar de la família Zamora amb la seva Barcelona dŽorígen, que dissortadament encara dura en la figura de la seva neta, gran desconeixedora del que significà Zamora per a lŽEspanyol i per a la ciutat de Barcelona. Del 1949 a 1951 entrenà el Màlaga, assolint la fita de lŽascens a 1ª divisió. Poc després, lŽany 1952, és anomenat seleccionador nacional dŽEspanya. També va ser director tècnic de La Salle de Caracas, i va ocupar també el càrrec de seleccionador veneçolà. Finalment, el cercle es tanca lŽany 1955 en acceptar la proposta de lŽEspanyol dels seus orígens, primer com a entrenador, més tard com a secretari tècnic i relacions públiques. Ja no va marxar de Barcelona, entre dŽaltres coses perquè va trobar la companya de la seva vida, Pilar Galdeano, vedette dŽEl Molino, amb la qual va casar-se el 27 de setembre de 1967, un cop morta la seva dona legal, després de dur amb la major discreció possible aquesta relació extramarital, que era un secret a veus que la premsa silencià per respecte a qui la protagonitzava; aquell mateix any 1967 va veure també com el futbol mundial li retia homenatge amb motiu del seu 65è aniversari. Zamora i el seu segon, Pepe Espada, van salvar lŽequip a la lligueta de descens lŽany 1955, acabats dŽarribar a la banqueta espanyolista substituint un Scopelli a qui sŽhavia acabat lŽoxígen, i on va entrenar el seu fill; aquest va rebre un poc justificat tracte de favor en alternar-se en la porteria amb el gran Vicente Traín, un dels millors porters que ha tingut lŽEspanyol en la seva història. La situació durà ben poc perquè Zamora fill va ser traspassat ràpidament per evitar aquesta situació un tan nepòtica. Per a la temporada 1957-1958 Zamora deixà la banqueta a Berski i ocupà la secretaria tècnica. LŽany 1958 el diari Marca, en reconeixement a la seva figura, instaura el premi que du el seu nom al porter menys golejat de la Lliga espanyola. El 1963 va simultanejar la seva participació al Ya amb col·laboracions a La Vanguardia. El 1970 va actualitzar pel mateix ABC aquelles memòries que havia escrit lŽany 1930. Malauradament, una operació de fetge el deixà molt tocat, i sense recuperar-se del tot morí el 8 de setembre de 1978, provocant grans mostres de dol a tot el món. Poc abans havia participat en el seu darrer acte dŽespanyolisme, essent anomenat Soci dŽHonor per part de lŽAgrupació de Veterans del R.C.D. Espanyol que presidia Francisco Murio. El febrer de 2003 va morir el seu hereu, Ricardo Zamora de Grassa, amb qui acabava la nissaga esportiva i també periodística de qui fou ídol de gent tan dispar com Camilo José Cela (que el va batejar com “Picasso del futbol”), Salvador Dalí o Stalin. Per acabar aquesta semblança biogràfica, em permeto lŽatreviment de dedicar-li les paraules que ell mateix va publicar com a panegíric pòstum del seu amic Samitier lŽany 1972: "En estos momentos España está de luto. Y no solamente lloran su pérdida aquellos que lo conocíamos, y le estimábamos, sino que llora España entera, inclusive los que no conocen ni han vivido el fútbol. Su nombre era universal, su fama inmensa. Para todo el mundo ya su vida pasó a ser un mito. Ahora, además, será un ejemplo donde puedan mirarse todos aquellos que empiezan a hacer balbuceos con un balón. Y quienes no consigan actuar en los campos de fútbol, también podrán mirarse en ese mismo espejo, pues sus reflejos serán símbolo para todo el mundo de lo que en esta vida es la caballerosidad, el sentido de la amistad y la entrega total, lo mismo al amigo que simplemente a alguien necesitado de ayuda".