De justícia és dedicar un ampli espai a un dels personatges que han tingut la virtut de transcendir el que és la mera categoria dŽesportista per esdevenir un veritable mite, però dels de veritat, dels intemporals, dels que resten en la memòria col•lectiva de la gent més enllà del pas del temps. Va ser la primera figura dŽun esport que mica en mica depassava lŽamateurisme per caure en el professionalisme, amb tot el que de bo i dolent te aquest àmbit; perquè Ricardo Zamora, més enllà de tot lŽafecte que podem tenir al que suposà pel nostre club, va moureŽs sempre per diners, cosa dŽaltra banda molt legítima perquè ell amb el futbol renuncià a una carrera professional (que donada la seva capacitat intel•lectual hagués estat sense cap mena de dubte brillant ja fos com a metge o com a periodista), i si amb ell els clubs es lucraven, fou de justícia que rebés una justa compensació crematística. També en aquest aspecte fou un avançat en el seu temps. Però també es va moure per un altre valor, lŽamistat, i provades mostres va donar al llarg de la seva vida.

Comencem amb algunes dades biogràfiques. Ricardo Zamora va néixer a Barcelona, a la Ronda de Sant Antoni, un 21 de gener de lŽany 1901. Orfe de pare des-de molt petit, va adoptar el nom del segon marit de la seva mare, Gaspar Zamora, un metge gadità que passava visita a la seva pròpia consulta, i a més sŽencarregava de lŽassistència al Frontó Condal; aquesta quotidiana convivència amb el món de lŽesport, en aquest cas de la pilota basca, tan de moda en aquell temps, en la època en que estudiava a les Escoles Pies, va anar forjant-li un marcat esperit competitiu. Les seves primeres passes van ser en lŽequip de la Peña Sepúlveda, per passar als 15 anys a defensar els colors de lŽUniversitari, debutant com a porter dŽuna forma que només sŽenten en aquell futbol amateur, en que la disponibilitat de jugadors era mínima: un dia el porter de lŽequip no va acudir a disputar un matx, i del públic va sortir un jovenet espigat, de més de metre vuitanta dŽalçada, que s’hi presentà voluntari per exercir de goal-keeper; aquest noi, anomenat Ricardo Zamora, va sorprendre tothom per les seves condicions tècniques i agilitat, i a partir dŽaquell dia va desplaçar a la porteria a lŽabsentista titular. A un gran personatge com Josep Maria Tallada i Paulí li devem el seu gairebé immediat fitxatge per lŽEspanyol, que va produir-se pels vincles dŽamistat entre les dues famílies (el que ens dona una idea de lŽalt estatus social de Zamora, clau per entendre la seva permanent voluntat de no perdre per la pràctica del futbol el seu nivell de vida); també va ajudar a fer efectiva aquesta vinculació la gran relació entre lŽUniversitari i lŽEspanyol, dos clubs agermanats que fins i tot compartien directius, com per exemple Baltasar Puig de Bacardí. La tasca de Zamora no era fàcil, perquè lŽEspanyol havia tingut fins aleshores un gran porter, Pere Gibert, anomenat “el Grapes”, que provenia del Club X, i que havia calat fons en lŽestima de lŽafició. El nostre heroi debutà ni més ni menys que a Madrid, el 23 dŽabril de 1916, contra el Real. No era més que un nen, fins i tot Genaro de la Riva li va haver de comprar uns pantalons de cama llarga, perquè tot el seu vestuari era infantil. Però al camp va demostrar ser tot un home, i la seva actuació va ser tan reeixida que copsà els titulars de la premsa de l’endemà; la seva família és testimoni de que sempre va guardar aquell retall de diari. Tota aquesta història no agradava gaire a Gaspar Zamora, el seu pare, que no veia cap futur en aquell joc de pilota on sovint els jugadors només tenien com a recompensa per jugar l’estalviar-se la quota de soci del seu mateix club i a més considerava que era molt perillós per a la seva integritat física, i va intentar convèncer Ricardo dŽabandonar la seva pràctica i dedicar-se a estudiar medicina. Però la seva gran categoria i la creixent fama que li acompanyava li van fer seguir defensant la meta perica, tot i començar a estudiar la carrera (de fet va cursar quatre cursos). Com a fill de casa bona que era, va fer el servei militar al destacament de cavalleria, destí triat per les classes benestants barcelonines. La temporada 1916-17 Zamora aconsegueix que la meta espanyolista fos la menys batuda de tots els clubs participants en el Campionat de Catalunya, i amb tan bones maneres que el 9 dŽoctubre de 1919 Gibert va decidir penjar els guants en vista que que tenia el millor relleu possible; tot i això no van assolir el títol, que no va arribar fins la temporada següent. Els precs del pare de Zamora de que abandonés el futbol semblava que sŽacomplirien lŽany 1919, en que patí una greu lesió al peu que li fa passar pel quiròfan, i prometé abandonar-ne la pràctica activa. Però Hans Gamper, president del F.C. Barcelona, va aprofitar l’avinentesa per fer una oferta monetària al noi, que no va rebutjar. Zamora, conscient de que havia fet quelcom poc ètic amb el club que li havia donat oportunitat de fer el salt a la fama, sempre va justificar-se que que ell únicament havia acceptat fer-se soci de peu dels culers per veure futbol i així matar el cuc de lŽafició, i que a nivell amateur només acceptà jugar partits amb el quart equip del club. Però la realitat és que el 31 de maig de 1919 fitxava pel club rival, coincidint en el dia en que també ho feia qui esdevindria el seu millor amic, Josep Samitier. El que van pagar a Zamora de sotamà per acceptar aquest canvi de colors, encara avui dia és una incògnita, però poc no havia de ser, i tot això malgrat que la professionalitat en el futbol espanyol era il•legal.

Així, tenim el nostre Zamora jugant a lŽetern rival, i donant el pas de la mà dŽuna altra persona molt vinculada a lŽEspanyol, Paco Brú (que va ser back del F.C. Barcelona, jugador i entrenador perico, i seleccionador català i espanyol), a la fama mundial; això va succeir lŽany 1920 als Jocs Olímpics dŽAnvers, on cal situar la fita històrica del debut de la selecció espanyola de futbol tot i que en teoria anava com a suplent del també gran meta Agustín Eizaguirre. LŽesquadra nacional estava integrada en el seu equip titular per qui aleshores tenia lŽhegemonia del futbol nacional, nou bascos i dos catalans (Pepe Samitier i Ricardo Zamora). Zamora va ser la figura indiscutible no només de la selecció (que va ser batejada com a fúria espanyola per la seva entrega i lluita al camp per part dŽHenri Desgrange, director del diari lŽAuto i creador del Tour Cicliste de France) sinó del torneig de futbol i dels Jocs, tot i que no va tenir una pitjor arribada a terres flamenques: va caure del tren a la via i es va lesionar una espatlla, i poc després la policia li va requisar un cartró de tabac i el va retenir acusat de ser contrabandista. Aquest contratemps no impedí que fes un gran torneig: debutà contra el favorit del torneig, Dinamarca, a lŽestadi de La Butte, guanyant 1-0. A quarts va caure amb lŽanfitriona, Bèlgica, però Txecoslovàquia va retirar-se de la final i Espanya va participar en un mini-torneig per trial el sotscampió, amb victòries contra Suècia, Itàlia i un 3-1 davant Holanda que li va permetre penjar- se al coll la medalla de plata, i rebre el títol de millor porter del torneig. Evidentment, el senyor Gaspar no podia anar contra les evidències i contra el món i no tingué més remei que donar via lliure a la voluntat del seu fill.

De tornada a Espanya, Zamora continua la seva trajectòria en les files de lŽetern rival, assolint diferents títols, però lŽany 1922 entra en conflicte amb els blau-granes en demanar un augment de fitxa (el que demostra que va marxar de lŽEspanyol acceptant una oferta que aleshores era il•legal, en no estar acceptat el professionalisme). Davant de la negativa de la directiva, demana poder marxar a un altre club, però va rebre la negativa com a resposta, i a més com a mida coercitiva se’l va impedir jugar (veiem que a certs equips els comportaments són congènits). Aquesta vegada la directiva de lŽEspanyol, i més concretament Genaro de la Riva, va estar més viva que tres anys abans i li fa una oferta per tornar a lluir la blanc-i-blava. El que de ben poc no va ser possible fos que lŽacompanyés el seu amic Samitier, la “llagosta”, però retenir-lo va costar als blau-granes uns bons calerons! I tampoc Zamora va acceptar venir de franc: 25000 pts de fitxa i 5000 pts de sou mensual, més un treball a lŽempresa de don Genaro. El Barcelona va impugnar la fitxa del meta amb lŽargument de que el tenien inscrit per a la següent temporada, i la Federació Catalana els va donar la raó. Però De la Riva no deixà escapar la presa avançant-li una bona quantitat de diners, que Zamora complementava contractant-se a preu dŽor per disputar partits amistosos per tota la geografia espanyola, on ja era un tot un mite. També lŽEspanyol va aprofitar la situació per cobrar 7000 pts per amistós, però el que dŽuna banda era un gran negoci de lŽaltra suposà que el club descuidava la competició oficial, que deixava en màns massa sovint de lŽequip teòricament suplent, per dedicar-se a passejar-se com a atraccions més de fira que dŽaltra cosa; moltes ciutats van tenir així oportunitat de gaudir del mite: a tall dŽexemple, el 3 de novembre de 1923 sŽinaugurava en nou camp dŽEl Sequiol, propietat de C.D. Castelló, tot un esdeveniment a la província; lŽany 1927 lŽAlmeria jugava contra el Sidi Bel Abedessian de la ciutat dŽOran, i per omplir el camp de Regocijos van contractar Zamora per dos partits per reforçar els andalusos, però aquesta vegada un xoc amb un dels africans li va costar uns quants queixals; per celebrar la fundació de lŽElx, també van llogar Zamora per integrar les seves files en un parell de partits contra el Real Madrid; i així mil i una vegades. Era lŽèpoca de la compra de terrenys de Can Ràbia, i construcció en precari del primigeni estadi de Sarrià, que Zamora no va poder inaugurar (Vilarrodona ocupà el lloc del sancionat), però sí sufragar en gran part gràcies a les gires que amb ell com a reclam va fer el club, tant les nacionals, la portuguesa de 1924, la sueca del 1929, com la de Sudamèrica del 1926 per finançar la tribuna del camp, dŽon van tornar com a herois i sent rebuts per les autoritats de la ciutat, amb les arques ben plenes però amb un lamentable abandonament de les competicions oficials locals. Cal dir que avui encara, gairebé vuitanta anys més tard dŽaquella gira, resten molts escrits i recordatoris del pas de lŽEspanyol i de Zamora per Argentina, Uruguai, Xile, Perú i Cuba.

Fi de la primera part